El trauma de migrar sol sent menor i sense recursos

L'Abdullah, nom inventat, és originari de Fes, al nord del Marroc. Tenia 17 anys quan va decidir que volia migrar a Europa, no va avisar a la seva família, ja que fer-ho hagués significat, com explica ell a aquest diari, que no el deixessin marxar. “Vaig venir només a buscar un futur i ajuda per a la meva família”, explica ell. Va creuar la frontera amagat als baixos d'un camió, jugant-se la vida. Va arribar fa un any i tres mesos. L'Abdullah és un exemple de menor migrat no acompanyat, els anomenats MMNA. Quan va arribar a Barcelona per primera vegada va ser detingut a l'Estació de Sants i d'allí el van portar a un centre d'acollida de la DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència).

Coneixem a l'Abdullah a través d'EICA (Espai d'Inclusió i Formació del Casc Antic) una entitat que des de fa gairebé 15 anys desenvolupa un projecte, Ta-Aixira, dedicat a aquest col·lectiu, per donar suport sociolaboral, formació i ajuda a la inserció i l'acompanyament emocional als MMNA. A través d'aquest projecte atenen els menors i també als joves de 18 a 20 anys. L'EICA va acollir el 2014 un total de 42 adolescents, la majoria derivats de DGAIA. D'aquests, més d'un 80% procedien del Marroc.

La primera parada d'Abdullah després de creuar la frontera va ser Melilla, va viure al port, explica, juntament amb altres nois del seu país. Són els anomenats “nens del carrer” que es troben en aquesta ciutat fronterera. La policia el va detenir i el van ingressar al Centre de Menors La Puríssima, que està en aquesta ciutat espanyola, un centre una mica polèmic pel tracte que ofereixen, segons explica Mireia Escobar, coordinadora del projecte Ta-Aixira.

D'allí se'n va anar a Granada, una setmana, i després va venir a Barcelona. “Vaig arribar en tren”, explica l'Abdullah. “Tenia amics i el meu germà era aquí, en un centre”, relata. Ara amb 18 anys, a més del suport d'EICA, rep ajuda del Programa Atenció a la Salut Mental per les persones Immigrades (SATMI) del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, per poder fer front als problemes psicològics derivats de la situació en la què viu.

Wayssara Akil és la psicòloga del centre Mas Pins (centre d'acollida) encarregada de fer una valoració de l'estat en el que arriben aquests menors. “Ens trobem amb dos perfils de joves amb problemes de salut mental”, puntualitza. D'una banda hi ha els nens amb problemes crònics, aquells que ja patien trastorns en el seu país d'origen però que mai havien estat diagnosticats abans i als que se'ls sumen els problemes de l'emigració. La resta, la majoria, són nens que no tenien problemes anteriorment però pateixen trastorns a causa de la forma amb la qual han marxat del seu país i degut al xoc amb la nova realitat. Els problemes lligats a la migració, enumera la psicòloga, són tals com: l'estrès, la frustració, la depressió, les fòbies, escolars sobretot, entre d'altres. “Els nois se senten molt pressionats, amb 13 o 14 anys assumeixen el paper de salvar la família, famílies majoritàriament desestructurades”, explica Akil. La seva situació els genera “molta frustració perquè les expectatives creades no tenen a veure amb la realitat amb la que es troben, vénen sent menors amb expectatives de majors: treballar i fer diners”, especifica la psicòloga a Catalunya Plural.

Mas Pins és un centre on acullen molts d'aquests menors migrats no acompanyats que arriben a Barcelona. En aquest centre, com explica el seu director, Abdessamad Hamdi a aquest diari, l'any 2014 van atendre a nois procedents de 22 nacionalitats diferents. Un 77% del total provenien del Marroc, la resta d'altres països com Algèria, Pakistan, Afganistan, Romania o Àfrica subsahariana, entre d'altres.

“Aquests nens sacrifiquen molt”, explica Mireia Escobar a Cataluya Plural. “Senten molta frustració, una pressió molt forta que des de la nostra cultura potser no podem arribar a comprendre”, reflexiona l'educadora.

Els papers, causa d'estrès i ansietat

Quan l'Abdullah va arribar va ser enviat a un centre d'acollida, sis mesos més tard va ser acollit en un CRAE. Des del centre van demanar el passaport a la seva família per poder tramitar el permís de residència. L'Abdessamad Hamdi explica que amb els marroquins és una mica més fàcil, perquè, si tenen passaport l'estat es fia de la documentació i poden començar amb el tràmit. En el cas dels subsaharians, per les relacions diplomàtiques de la regió amb Espanya, el passaport no és acceptat i el nen ha de passar unes proves mèdiques que demostrin que és menor d'edat. Aconseguir els papers no és fàcil i tampoc ràpid, l'Abdullah ho sap prou bé. Ho va aconseguir, però va ser un calvari. Va complir els 18 anys estant en un CRAE, quan encara no li havien donat el NIE (permís de residència per a un any, renovable fins a cinc i que no permet treballar) després de més de nou mesos esperant. D'aquesta manera es va quedar fora del sistema de protecció, fora del centre i sense permís de residència. Es va quedar al carrer, però literalment al carrer: sense recursos, sense ajuda econòmica, sense suport i sense casa. “M'agradaria tenir un lloc on viure i treball” demana l'Abdullah. Ara ja té permís, però està a punt de caducar, li queda la petita esperança que podrà renovar-lo encara que sap que és difícil. Es necessita haver realitzat cursos d'inserció (sobretot lingüístics), no tenir faltes delictives, no haver estat detingut i posseir mitjans de vida, una cosa molt complicada en la seva situació.

Aquesta incertesa, es tradueix, explica Antonia Salazar, coordinadora d'EICA “en processos d'angoixa que tenen brots, que es converteixen en estats de violència, moments en que són molt més agressius, fins i tot cap a si mateixos”. S'autolesionen o desenvolupen drogoaddiccions. “El fet que caiguin tan fàcilment en la cola, una droga barata, no és més que una agressió cap a ells mateixos”, aclareix Antonia Salazar a aquest diari. I afegeix, “l'etapa de l'adolescència la tipifiquem com complicada, de crisi, que qualsevol jove de 16 anys passa, doncs per a ells és igual però augmentat, en un estat en què la seva identitat està molt més perduda, perquè han fet un salt, però un salt que els porta una mica a l'abisme ”, explica.

“Estan nerviosos, tenen alteracions de la personalitat, crisi d'identitat, senten impotència, crisi de confiança amb l'entorn, viuen situacions traumàtiques”, explica Antonia Salazar. Fruit d'això, i pel fet que ells tampoc acaben de comprendre que els passa, en moltes ocasions diuen que “es troben malament”, quan físicament, explica la coordinadora d'EICA, no els passa res, moltes vegades és depressió.

Als problemes relacionats amb la regularització se sumen altres com la falta d'acompanyament familiar, l'enyorança, els problemes lingüístics, la impossibilitat d'aconseguir un treball o la manca d'un habitatge en el cas dels majors d'edat que no han aconseguit un pis de l'estat.

El drama d'arribar a la majoria d'edat

Fa mes d'un any un noi migrat va matar al barri del Born de Barcelona un home i en va ferir un altre, un incident que va generar alarma social entre el veïnat. Molts mitjans van titllar al jove de “l'assassí del Born”. Mireia Escobar va denunciar en aquell moment en un article el context que havia portat al nen a fer això. Era un jove que va ser acollit pel sistema de protecció però que als 18 anys va ser-ne explusat. “Afrontar l'autonomia en aquestes circumstàncies - et donen protecció i després et deixen gairebé sense res- és pràcticament impossible”, deia en aquell temps la coordinadora de Ta-Aixira. Era un noi que, com explica ella, sobrevivia a base de furts i evadint-se de la seva nova realitat esnifant cola, amb forts trastorns, un nen que dins del centre havia seguit un desenvolupament adequat. “Tenim cura dels nens desemparats per abandonar-los quan compleixen els 18 anys i convertir-los en carn de canó”, denunciava en l'article i recordava: “nosaltres els convertim en nens del carrer, abans no ho eren”.

“En el cas dels joves MMNA la seva situació econòmica és precària però estable fins als 18 anys”, conclou EICA en un informe, ja que almenys la majoria es troba en centres de DGAIA. “A partir d'aquesta edat i de la pèrdua de la tutela per part de DGAIA corren el risc de trobar-se en una situació especialment vulnerable, en circuits que els poden portar a l'exclusió social”, denuncien. Hi ha una àrea de DGAIA que dóna suport al jove ex tutelat, però que els recursos, com denuncia Mireia Escobar, qui està elaborant una tesi doctoral sobre el fenomen, són escassos i no arriben a tots. “Una ajuda econòmica de tres mesos només posa un pegat”, diu, perquè passats el tres mesos la seva situació serà la mateixa: el desemparament.

Al SATMI, on atenen sobretot majors d'edat, explica Yolanda Osorio responsable del programa, es troben sobretot amb quadres adaptatius, alteracions de conducta, insomni i un gran nombre de nois que cau en el consum de les drogues.

El difícil accés a les dades dificulta l'estudi del fenomen

Els primers MMNA registrats a Catalunya daten de 1994 però el fenomen ha evolucionat de forma creixent durant els últims 15 anys. Fins al 2003 Espanya va acollir en total 64.904 menors, 7.417 d'ells en centres catalans. El 2009, l'últim any del qual es disposen dades, ja que el Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat no ofereix dades més recents relatives a aquest col·lectiu, els centres catalans van acollir 239 joves en total. La majoria dels que arriben sent menors té entre 14 i 17 anys. Mireia Escobar, i la seva tutora de doctorat, Violeta Quiroga, experta en aquest tema, denuncien l'opacitat amb la qual es tracta aquest fenomen per part de les administracions.

Segons un informe de la Comissió Europea al 2013 van arribar a Espanya 2.175 menors no acompanyats, d'aquests 10 van demanar l'asil, la resta, 2.165 no. Espanya va emetre el 2013, segons aquest estudi, 579 permisos de residència. L'informe de la Comissió divideix els menors migrants no acompanyats entre aquells que són sol·licitants d'asil - perseguits al seu país d'origen- i aquells que no ho són. Pel que fa als sol·licitants d'asil en el conjunt de la Unió Europea (UE) es van registrar en total 12.685 casos, i pel que respecta als no sol·licitants d'asil en total hi va haver 12.770 menors. Del total de menors que no van demanar l'asil, es va emetre permís de residència per a 4.968 nens. Espanya és el segon país de la UE amb un registre major de menors migrants no acompanyats (2.165) que no sol·liciten asil, per darrere d'Itàlia (8.471).

“M'agradaria ser mecànic” diu Abdullah assegut a la taula on el vam conèixer mentre es mira les seves mans brutes que descriuen inevitablement la precarietat de la seva situació, ho diu abans de marxar per tornar allà on ara viu, casa seva: el carrer.