Animals Polítics és un podcast d'anàlisi i opinió, dirigit i presentat per Aurora Mora i Ignacio Blanco, que publiquem cada dijous a les 7 del matí.
En cada episodi abordem un tema d’interés amb persones o col·lectius que, per la seua experiència o coneixement directe, puguen aportar informació i anàlisi en profunditat, des d’una posició crítica i compromesa amb la igualtat de tots els éssers humans.
No volem establir cap precedent parlant de nosaltres. Sols que hui en farem una excepció.
Aurora i jo ens vam conèixer en l’any 2000 fent, amb altres amics, un programa d’actualitat política en una ràdio alternativa. Ha passat un quart de segle i moltes coses han canviat... altres no.
Ara tornem a fer ràdio des d’un altre paradigma, en format podcast, i amb la motxilla carregada, en el bon sentit. Ens hem fet majors, sí, però continuem sent animals polítics, també en el bon sentit.
En aquell programa (El Nautilus) ens fèiem ressò de les lluites del moviment anti-globalització. No hi havia cimera de les grans potències occidentals i dels organismes internacionals que responíen als seus interessos sense una forta i contundent resposta social: Seattle, Praga, Gènova... són noms de ciutats que ens fan rememorar grans manifestacions, xocs amb la policia i un mort emblemàtic: Carlo Giuliani.
25 anys després, no només el moviment s’ha diluït sinó que fins i tot s’ha deixat de prestar atenció al Banc Mundial, al Fons Monetari Internacional, a l’Organització Mundial del Comerç... justament en un temps (estrany) en què les regles del lliure comerç es veuen qüestionades... per Donald Trump, el multimilionari que presideix els Estats Units de Nordamèrica!
En aquell temps llegíem a Noam Chomsky, a Naomi Klein, Le Monde Diplomatique…
Fins i tot, al País Valencià vam comptar amb un periòdic en paper que era tot un referent: L’Avanç, on també vam col·laborar alguns membres de l’equip del Nautilus. Ací i allà aplicàvem la màxima “pensar global, actuar local”.
Així, les lluites en defensa de l’Horta, contra la ZAL o contra els grans projectes del PP eren fruit d’una anàlisi política col·lectiva, davant la “inevitabilitat” de la ideologia neoliberal amb què les elits ens volien fer creure.
A l’estat espanyol, en l’any 2000 el PP de José María Aznar va assolir una majoria absoluta que li va facilitar continuar la senda de les privatitzacions i les reformes laborals regressives ja encetada pel PSOE de Felipe González. A més de clavar-nos, amb mentides i en contra del sentir de la majoria de la població, en una guerra imperialista a l’Iraq. Eren els anys de l’unflada de la bombolla immobiliària que punxaria una dècada després, deixant sense casa a moltes famílies hipotecades i sense faena a molta gent treballadora.
El problema de l’accés a l’habitatge s’ha fet encara més terrible, amb uns preus (tant de compra com de lloguer) impossibles per a la immensa majoria de la població. Això mentre els fons voltor fan negoci i la proliferació d’apartaments turístics desnaturalitza, degrada i encareix la vida als barris de les nostres ciutats.
Adés i ara, no ha deixat d’haver resistència social a un model de capitalisme immobiliari, rendista i depredador, que avantposa el negoci d’uns pocs sobre el dret de totes. De la mateixa manera que la PAH va fer front als desnonaments, les assembles veïnals estan hui plantant cara a la turistificació.
En aquests 25 anys l’ofensiva contra la classe treballadora no ha tingut pausa. La resposta al crash del 2009 va ser el millor exemple: davant d’una fallida del sistema provocada pels interessos de la gran banca, la Unió Europea i els nostres polítics locals ens van aplicar receptes d’austeritat i retallades socials que van afectar a les persones més vulnerables i van augmentar la desigualtat. Quede com a exemple més palmari la constitucionalització del pagament del deute que van pactar PP i PSOE amb nocturnitat i alevosia.
La distància social fruit de l’anterior és avui palpable. D’acord amb nombrosos informes d’entitats públiques i privades, no sols no ha parat de créixer el nombre de superrics, és que aquests concentren la majoria del patrimoni, pel qual apenes paguen impostos. Per descomptat, res és casualitat. Com va dir el multimilionari Warren Buffet: “Clar que hi ha una lluita de classes, però és la meua classe, la classe dels rics, la que està lliurant esta guerra. I l’estem guanyant”.
Al País Valencià, fa 25 anys Zaplana continuava sembrant el nostre territori d’obres faraòniques, i el sector públic de magarrufes i corrupció. Se’n va anar de ministre a Madrid i va començar una nova (i no millor) era a la política valenciana: el campsisme de la beateria, els grans esdeveniments i, com no podia ser d’altra manera, la corrupció.
25 anys després, el zaplanisme més indigne a tornat a prendre la Generalitat, personificat en Carlos Mazón. I qui es postula com alternativa en el Partit Popular valencià? Francisco Camps! Sembla el mite de l’etern retorn, amb un lapse de 8 anys de governs del Botànic (I i II) que, malauradament, no van consolidar canvis estructurals.
Efectivament, la seqüència lermisme-zaplanisme-campsisme, com diu un amic nostre, sembla el tret característic de la política valenciana, amb un cap i casal on molt possiblement acabe atrinxerant-se una nova Rita Barberà i on es continue apostant pels grans projectes i per la cultura del pelotasso.
Front a tot això, sent conscients de les limitacions imposades per la política institucional per a prendre decisions valentes i aplicar polítiques transformadores, i dels efectes que la institucionalització ha generat en termes de desmobilització al País Valencià, reafirmem la nostra condició d’animals polítics, de persones que volen implicar-se en els afers cívics, amb responsabilitat i sentit de la justícia.
En este quart de segle, també hi ha coses que no han canviat. En tot cas, han empitjorat:
El capitalisme fa impossible una vida digna per a milions d’éssers humans.
El canvi climàtic amenaça el nostre futur i provoca ja greus crisis ambientals i humanitàries.
El racisme i la xenofòbia es manifesten ara a cara descoberta.
El patriarcat continua cobrant-se la vida de milers de dones.
El poble palestí ha passat de ser víctima de l’ocupació a patir un genocidi sense que la comunitat internacional faça res contra l’estat terrorista d’Israel.
I la manca d’alternatives, d’imaginar juntes un futur nou, d’un horitzó d’igualtat i llibertat per a totes, fa del pessimisme el nostre “mood” permanent. Un estat mental que ens arrossega a l’abisme social i a la paralització, quan no als discursos enlluernadors i de fàcil deglució de l’extrema dreta, que ha crescut de forma molt preocupant en els darrers anys.
Nosaltres no volem quedar-nos quiets, no volem callar. Perquè som “animals polítics”, prenem partit davant de la realitat que ens envolta i, per això:
Volem analitzar el que passa al món, amb una especial preocupació pel nostre País.
Volem donar a conéixer noves aportacions al pensament polític (“comprendre la societat per a transformar-la”).
Volem visualitzar les persones i els col·lectius organitzats que lluiten pels drets socials.
Volem contribuir a amplificar la veu dels qui denuncien la corrupció del poder i les injustícies del sistema.
Volem ser una pedra més en la barricada contra el monstre creixent del feixisme.
En definitiva, com va dir Antonio Gramsci, “volem prendre partit”. Perquè la indiferència i l’abúlia són parasitisme, són covardia, no vida (...) perquè la indiferència és el pes mort de la història“.
En cada “Animals Polítics” abordem un tema d’interés amb persones o col·lectius que, per la seua experiència o coneixement directe, puguen aportar informació i anàlisi en profunditat, des d’una posició crítica i compromesa amb la igualtat de tots els éssers humans.
En aquest episodi pilot el nostre animal polític és Rafael Poch, amb qui conversem sobre geopolítica mundial en l’últim quart de segle.
Rafael Poch ha sigut corresponsal internacional durant 35 anys per al diari La Vanguardia a capitals con Moscou, Pequín, Berlín o París. En la seua jubilació es va definir com “un periodista d’esquerres en un diari de dretes”. És una referència obligada per als lectors inquiets que busquem una visió independent i crítica també de la política internacional, més enllà de la propaganda i el pensament únic.
Ha sigut també professor de relacions internacionals en la UNED i en la Universitat Pompeu Fabra. Autor de diversos llibres sobre la fi de l’URSS, Rússia, Xina o Alemanya, ha publicat recentment una compilació d’articles sobre la invasió d’Ucraïna i manté un blog molt interessant al que estem subscrits per a conèixer les seues reflexions.