Alfons Cervera: La literatura que naix d’un silenci desconcertant

Alfons Cervera (Xestalgar, 1947) ha anat elaborant des de finals dels anys noranta una narrativa centrada en la recuperació de la memòria històrica i de la memòria personal al voltant de la Guerra Civil espanyola i de la posterior repressió franquista, en especial, a la comarca d’Els Serrans, coneguda també com La Serrania. Allà, entre paisatges que admira i estima, va nàixer, va créixer i va treballar de forner. Allà també es va fer lector. Un dia, en plena joventut, se’n va anar a viure a València i farà uns vint anys deixà València per tornar al poble.

Són més de cinquanta anys dedicats a la lectura i a l’escriptura amb major o menor intensitat. Immers en una relació molt estreta entre memòria i literatura. Són dècades de recerca, d’interrogar el passant, el territori i la seua gent. Fruit d’aquesta necessitat de saber, dels silencis suportats i de respostes llargament esperades, van sorgir les cinc novel·les que conformen Las voces fugitivas (Piel de Zapa, 2013), on Alfons Cervera va reunir la seua obra dedicada a la memòria col·lectiva: El color del crepúsculo; Maquis; La noche inmóvil; La sombra del cielo i Aquel invierno. En elles Cervera mostra una part de la història d'Espanya narrada a través les veus dels vençuts, oblidats a través del pacte polític de la Transició democràtica espanyola i parcialment reivindicats des de finals del segle xx.

Entre aquestes veus, que recullen la supremacia ètica dels vençuts durant el franquisme, hi ha també les que van ser més properes a ell, les de la seua família, sobretot la del pare i la de la mare, les quals ressonen en la vida d’Alfons Cervera i en la del seu germà, Claudio. Els records de tots ells, les seues vivències i sacrificis, l’esforç familiar, el silenci, la falta de relat compartit i tot allò que comporta la mort dels pares i la vida fràgil i delicada del seu germà i, sobretot, la por, és el nucli de Libro de família, el volum trilogia recentment publicat per Piel de Zapa i dedicat a la memòria íntima i més personal del autor. Les tres obres que la integren: Esas vidas, Otro mundo i Claudio, mira, són el marc d’aquesta conversa amb Alfons Cervera, on d’una manera serena i divertida hem anat desgranant molts temes vinculats a la literatura i a l’escriptura, entre altres aspectes vitals i geogràfics.

En una sessió doble, primer hem pres cafè i hem conversat, i més tard, després d’una pausa i la presentació del seu llibre, sopem i conversem de nou, hem parlat de la relació entre memòria i literatura, de la literatura de compromís, dels lligams entre la comarca dels Serrans i la ciutat de València, de la seua infantesa i de la vida cultural viscuda a València durant moltes dècades. Hem parlat de tot això i, molt en especial, de les seues lectures, eixes “joietes”, com diu ell, que l’han conformat com a persona i com a escriptor i que va reunir en el seu dia en Algo personal ¿Te ha picado alguna vez una abeja muerta?. “M’agrada pensar que som el que llegim”, escriu en la dedicatòria que singularitzat l’exemplar que m’ha regalat. “Ací, Lourdes, la meua autobiografia”. No li duré la contrària. Biblioteca i biografia van unides en la vida dels lectors i els escriptors. I en ocasions, quan ens posem a parlar de llibres llegits i evocats amb altres persones, descobrim coincidències grans i divertides.

Conec Alfons Cervera des que jo era molt jove. I en la memòria el veig des de sempre amb els cabells llargs i amb barret. Una vegada em va acompanyar en la presentació d’unes proses poètiques escrites per mi a les nits de La Forest d’Arana, al Café Lisboa. D’alguna manera, també ell era una “criatura”. Força anys després, aquesta trobada amb Alfons Cervera em regala un temps, una època, però també poder conèixer-lo millor, entendre d’on ve aquell món que ha creat, lletra rere lletra, pedra sobre pedra.

Una de les coses que més m’agrada d’Alfons Cervera és el seu somriure. Després d’anys sense a penes veure’ns em rep amb un somriure ample i una abraçada forta i sincera. Sembla que fou ahir. Passegem una mica i busquem una taula tranquil·la en un cafè envoltat de finestrals i llum. No és qüestió de posar-nos a passar llista de tot el que hem fet en les darreres dècades, no acabaríem mai... Quatre pinzellades seran suficients. Al capdavall, el que més desitge ara és que em parle dels seus anys d’infantesa i joventut i de com va arribar a la literatura.

En la fotografia del seu perfil de WhatsApp veig un jove Alfons Cervera forner i pense “quantes coses desconec encara d’ell”. Algunes d’elles les he intuït i entès en llegir Libro de família. Però ara voldria que fos ell qui me les contara, així que li deixe la paraula.

“Sí, primer que res vaig ser forner. Des dels 11 anys fins al quasi 30 totes les nits les vaig passar fent pa, fins i tot quan treballava a Xest i a les Escoles de Sant Josep, de nit tornava al forn. Volia ser forner i sempre he volgut ser forner. Una vegada em van convidar a un congrés sobre el pa a Vallecas i hi vaig ser molt feliç. Considere que el meu ofici és el de forner. Em vaig construir en els llibres tant com en el forn”.

Durant aquells anys Alfons va conèixer diferents cases i forns, en unes anades i vingudes que ni ell ni el seu germà podien entendre i que van tardar anys en desxifrar: “Vaig viure a Xestalgar fins als 8 anys, després vam anar a Vilamarxant, i d’allà a Llíria i després de nou a Vilamarxant, de forn en forn. Era un itinerari incomprensible per a mi. No entenia per què. La resposta la vaig trobar molt més tard en conèixer el passat polític de mon pare. Però en aquella època tots aquells canvis eren desconcertants. I la meua literatura ix d’aquest desconcert i del silenci, de no saber, d’un espai familiar que intente esbrinar a través de l’escriptura, on tracte d’aclarir qui soc jo i d’on vinc. Ja ho deia Walter Benjamin, ‘tota escriptura és una biografia i hi ha una part que pertany a la realitat i una altra a la imaginació’. En aquest sentit, tot el que jo he viscut i he pogut imaginar ho he construït en aquestes tres novel·les que conformen Libro de familia. I quan parle d’imaginació parle de ficció”.

Ja que parlem d’aquest tema, et preguntaria quins creus que són els límits i possibilitats de la literatura de la memòria i de l’auto ficció. I en aquest respecte, tu mateix, ¿què diries que escrius, literatura de memòria, auto ficció, literatura imaginativa? “No sé si el que jo faig és ficció o auto ficció [diu mig rient]. El que sí tinc clar és que aquesta trilogia la formen tres novel·les i que hi ha molta veritat en la ficció. És una idea que m’ha aclarit recentment l’escriptor Theodor Kallifatides, arran de la lectura de la seua novel·la Pagesos i senyors. Ell ha creat una trilogia de novel·les a partir del seu poble i la seua gent on parla de la seua realitat, no de la que altres veuen. Em sent molt a prop del seu llenguatge, de la construcció que fa dels personatges, de la pròpia llengua com a part de la història”.

Totalment d’acord. Kallifatides és molt gran. Duc anys llegint-lo, tant els seus llibres més assagístics i autobiogràfics, com la ficció, i no me’n canse mai.  Sempre és un goig, una descoberta. En la seua trilogia de ficció: Una pau cruel, L’arada i l’espasa i Pagesos i senyors ha fet un treball magnífic, on retrata la seua infància i adolescència, i escriu la crònica històrica i emocional del període més tràgic de la història contemporània de Grècia, des de la invasió nazi del país el 1941 fins al final de la guerra civil grega el 1949, enfonsada en la misèria de la postguerra i devastada. En aquest sentit, tots dos teniu en comú que us feu ressò de la memòria d’un temps, d’una desfeta, d’una misèria i d’un silenci. Perquè la teua literatura, Alfons, naix d’aquest silenci que esmentaves, de la necessitat d’explicar-te qui ets i d’on vens. Naix d’ací i de tots els llibres llegits i païts. Com tu mateix dius: “l´única manera d’arribar amb certa dignitat a la literatura i a l’escriptura és havent llegit moltíssim”. “Sí, així ho pense i mira que vinc d’una família sense llibres. Xestalgar en els anys 50 i 60 era un poble allunyat de tot i ni a casa ni al poble hi havia biblioteca. Així que em vaig fer lector sobretot a través d’alguns amics que em deixaven llibres i a través de les novel·les populars, aquelles novel·les d’aventures que valien un duro i que quan vivia a Llíria les comprava o les intercanviava al mercat del poble. Aquelles van ser les meues primeres lectures i van ser definitives, i crec que n’he parlat, en alguna ocasió. També fou una ajuda fonamental El Círculo de Lectores perquè et deixaven seleccionar els llibres que volies llegir, t’arribaven a casa i podies pagar-los a terminis i construir així la teua biblioteca”.

A ma casa el meu avi i el meu pare també eren socis del Círculo i després, de molt jove, me’n vaig jo. És curiós... “Sí, de vegades no se’n parla molt, però el Círculo de Lectores va ser de gran estímul per a molta gent. Jo escollia els llibres a l’atzar. Era un lector compulsiu, salvatge, indígena. També fou molt important per a mi la col·lecció Libros Reno de Plaza y Janés i, en última instància, els tebeos. Vinc d’ací, aquests van ser els quatre fronts a través dels quals vaig arribar a la literatura”. Era ja tot un inici, i després vindrien moltes altres lectures, és clar... “Sí, i tant, però ja més tard. Vaig llegir Tolstoi, Flaubert Stendhal i Conrad sent ja molt gran. Part dels meus inicis lectors els he recollit en Algo personal, on he recuperat els llibres d’on vinc, fins i tot els que llegia quan a casa no hi havia llibres”. Testimoni d’això és la dedicatòria que encapçala el llibre: Para Miguel Riera y Elisa Nuria Cabot, por tantos años queriéndonos, por tanta lealtad, por tantos libros. Y para la colección de Libros Reno y el Círculo de Lectores.

M’agrada molt la citació d’El año de la muerte de Ricardo Reis de José Saramago amb què obris la lectura d’Algo personal: “Una vez llegados a un momento de la vida ya todos, más o menos, leemos las mismas cosas, aunque el primer punto de partida nunca acaba de perder su influjo”. M’hi reconec completament, perquè els inicis no s’obliden, jo vaig començar a llegir perquè el meu avi patern era membre del Círculo i una professora d’història de l’institut, quan  jo tenia catorze anys, m’havia recomanat dues novel·les que justament estaven a la petita biblioteca de casa. Després, hi ha hagut altres troballes i persones que m’han fet créixer com a lectora. “Així és, de vegades tot es mostra molt atzarós. Veig la meua vida com algú que llegeix i que escriu. No m’agrada dir-me escriptor. Juan Carlos Onetti deia que hi ha dos tipus d’escriptors: els que volen ser escriptors i els que escriuen”.

I tu ets...?

“Dels que escriuen, per descomptat!”

No puc evitar somriure perquè, tot i que pareix un joc de paraules, hi ha molta substància al darrere.

De sobte em venen a la memòria els anys compartits de tertúlies poètiques amb Alfons Cervera i li ho pregunte: ¿n’escrius encara, de poesia? [no diu ni que sí ni que no i somriu]. “Vaig començar publicant poesia. Però curiosament, el 1974, quan em van acomiadar de la Universitat Laboral de Xest, on havia treballat una temporada, vaig veure en la premsa que es convocava el Concurs literari Villa de Paterna i que donaven un premi de 75.000 pessetes al relat guanyador, que eren molts diners en aquell moment. Així que vaig escriure un conte, ‘El atracador’. No el vaig guanyar, aquell premi, però hi vaig quedar finalista i va ser tota una experiència. En aquells anys vaig començar a escriure poesia, en gran part, animat i instigat pel meu amic Pere Bessó, amb qui compartisc pàgines en Un siglo de poesia valenciana. En aquells anys vaig començar a escriure amb Álvaro García, Emilio Tado, Carlos Albí, Paco González. I un poc més tard, el 1984, vaig publicar la meua primera novel·la De vampiros y otros asuntos amorosos, gràcies a l’editorial Montesinos. Van ser uns anys inoblidables perquè en aquell moment va començar una etapa gloriosa. Entre 1985 i els inicis dels anys 90, al voltant del Cercle d’escriptors de Cavallers de Neu, amb Roberto Estabile i tot aquell grup, hi havia una gran activitat literària. També hi havia la Forest d’Arana, primer al pub Arana i després a les nits de poesia del Café Lisboa. Fou una època molt interessant. Aquella era una València convulsa i vibrant en el centre històric, també amb el Café Malvarosa a l’Eixample, amb una vida literària que feia goig. No fa molt vam celebrar el 40 aniversari de Cavallers de Neu”.

La recorde, i tant! Vaig entrar en contacte amb aquell món primer a l’Arana el 1989 i després a principis dels 90 era una assídua del Cafè Lisboa, al carrer de Cavallers, i va ser en aquella època que també ens vam conèixer nosaltres. En el teu cas, fou una època que vas viure de ple, instal·lat a València, immers en la vida cultural i literària. En tot cas ¿quan arribares exactament a la ciutat? “Després de l’experiència laboral a Xest, el 1974 me’n vinc a València, on vaig treballar de mestre a les Escoles Professionals de Sant Josep. Allà teníem molta llibertat per a treballar amb els xiquets i ho recorde amb molta estima. Abans d’això no havia xafat València pràcticament. De fet, vaig estudiar Magisteri per lliure a una acadèmia a Llíria i a València venia a examinar-me i poc més”.

Tornem ara a Libro de familia, ¿Com el situes en el conjunt de la teua obra? ¿Per què aquesta intensitat sobre la manera i el moment com van morir els teus pares? El situe en la realitat que he viscut i la que he de reconstruir. Per a mi és anar i vindre entre la realitat i la ficció. Però atenció perquè la gent pensa que tot cap en la ficció. I hi ha qui aprofita la ficció per a inflar-se a contar mentides. En la ficció el més important no és la versemblança. Cal anar més enllà, la ficció ha de  fer lloc a la veritat, la part d’invenció en les novel·les ha de ser veritat. No pots mentir amb el que dius ni amb la manera com et situes en la història. La ficció és veritat, si no, és aprofitar-la per contar totes les mentides que hom vol. Si en la ficció hi cap tot, estem perduts! Com deia Carol Joyce: M’agrada la veritat, encara que faça mal, sobretot si fa mal. I Machado escrivia: También la verdad se inventa.

Parlem doncs, de veritats. La condemna del feixisme i dels seus crims silenciats a casa nostra està molt present en la teua literatura. ¿Hi ha, ara per ara, literatura de compromís? ¿La necessitem més que mai, tal com està el món? “Però què volem dir quan parlem de literatura i compromís. Perquè, de fet, tota literatura està compromesa. Tota literatura és de compromís. La qüestió és amb qui i amb què et compromets. Amb quin món, amb quines idees et compromets. Pense ara en René Char, el que per a mi és el millor poeta. Char pensava que l’escriptor que no té a veure amb el món que viu no es mereix ni mirament ni paciència. Sincerament, a aquell que diu allò que en la seua escriptura, en les meues novel·les no intenta adoctrinar ni fer moral, li diria, ¿què dius? La literatura és sempre compromís. I aquells que diuen ‘en els meus llibres òbric preguntes, no done respostes’, no me’ls crec. Darrere de cada història hi ha respostes. L’escriptura són respostes, no són preguntes, o no només preguntes. El lector té dret a saber què és el que pensa aquell qui escriu. La resta són tòpics, perquè des que escrius la primera ratlla fas moral. El punt de vista és com et situes tu, com a escriptor, i d’es d’on escrius. Ja està bé de tòpics, tots donem respostes. No puc amb els tòpics en la literatura, com quan alguns escriptors diuen ‘el personatge se me’n va de les mans, jo no done respostes’ o quan parlen de la versemblança en la ficció. La ficció és de veres, en la ficció no pots mentir”.

Reprenem el tema literatura i memòria. La teua literatura manté una connexió i un equilibri entre la memòria personal i la memòria de tots. Libro de família és, podríem dir, la versió íntima de la memòria col·lectiva. “Per mi són absolutament complementàries perquè la memòria col·lectiva l’anem construint a partir de les memòries particulars, sectorialitzades. La meua memòria personal està íntimament lligada a la memòria col·lectiva. El que vivim és allò que molta gent ens ha ensenyat a viure abans. I la gent que va viure la derrota m’ha ensenyat el que és el compromís, la llibertat, i com de lletja és una dictadura. Perquè el franquisme, a banda de ser criminal, era lleig, i tot això està en la memòria col·lectiva”.

Una lletjor que ho va impregnar tot. També la vida dels seus pares i, en certa manera, la seua i la del seu germà, com deixa entendre en el relat traçat en Esas vides, Otro mundo i Claudio, mira. “En aquests llibres reprenc la vida compartida amb ells, el moment quan aquesta s’acaba, i també els silencis. A grans trets, dins d’aquesta trilogia ma mare és la mort, mon pare el silenci i el meu germà la fragilitat. Ma mare està molt present en la meua memòria particular i em va ensenyar a conviure amb l’etapa més terrible i difícil de la gent, que és la mort, i per això el llibre es diu Esas vides, en contraposició a la mort. Hi ha un detall del llibre que és revelador: ma mare està morint-se i quan li done un iogurt de postre mira la data de caducitat, en un gest d’arrapar-se a la vida”. I ton pare... “Mon pare el recorde i me’l mire ara amb una admiració i estima especial. Vint anys després de la seua mort vaig començar a entendre els seus silencis, tot allò que ell va esborrar, que ens va condemnar a un itinerari incomprensible a tota la família i que em va fer créixer d’una manera insuficient, sense conéixer una part que em corresponia”. Hi ha una frase en Pa negre d’Emili Teixedor que diu: ‘Els adults s’amaguen darrere de les mentides’ i com que els llibres ens duen uns a uns altres, perquè són inseparables, partint d’ací vaig pensar en mon pare i vaig escriure: ‘els adults que perderen la guerra s’amaguen darrere del silenci i de la por’. I això és part de la memòria col·lectiva que no hem contat. Si hi ha una paraula que uneix els tres llibres és por, la por a dir, a contar“.

Fa una estona comentaves que tota literatura és compromesa i que el compromís està, sobretot, en el punt de vista, en com et situes tu, com a escriptor, i d’es d’on escrius. ¿On i com se situa Alfons Cervera en la seua literatura? “Jo escric des del conflicte. Si no hi ha conflicte no hi ha novel·la. I escric amb honestedat. No pots mentir amb el que dius. Intente excavar en el silenci i en la por d’este país. Quan els adults no conten, creixes amb eixa falta, amb eixa amputació, com una persona incompleta. I clar, em pregunte en què va influir en mi que sabera qui havia sigut mon pare vint anys més tard de la  seua mort, i només aleshores poguera entendre per què anàvem de lloc en lloc, com una família de circ. D’ací la importància de contar i poder saber. Pense ara en aquella frase: ‘La derrota no tiene relato, lo que cuenta es la victoria’. De vegades em pregunte quin dret tenim nosaltres a esperar i demanar que els joves sàpiguen qui fou Franco si no els ho hem contat. La visió del franquisme continua sent hegemònica, predomina el seu llenguatge, continuen dient-se coses com ara ‘la guerra la perderen tots’ i això és fals. El llenguatge és clau en la recuperació de la memòria democràtica. Quantes vegades hem sentit allò de ‘els afusellaven i no havien fet res’. Doncs no, mentida, els afusellaven perquè eren de la CNT o eren republicans. Dir aquestes coses és negar-li a la gent la seua identitat i atemptar contra la memòria històrica. Aquest llenguatge és terrible”.

Alfons, abans parlàvem dels teus inicis com a escriptor i, en especial, com a poeta. Durant dècades vas viure intensament la vida cultural de València des de plataformes privilegiades. ¿Com veus el moment actual? “Soc un escriptor valencià, però ara participe poc de la vida literària d’ací, visc bastant aïllat. Sempre tindré relació gremial amb la literatura, però participe poc de la vida social i cultural per València. A més, fa vint anys que visc al poble, a Xestalgar. D’alguna manera, podria dir que faig més vida literària a França que ací”. De fet, la teua relació literària i sentimental amb França és molt estreta. “De vegades em trobe més estrany ací que a França. Per diverses raons: literàries, històriques, polítiques... He creat uns vincles amb França prou estrets”.  

Però estàs en contacte amb autors actuals com ara Rafa Lahuerta i Juli Capilla, als dos els has acompanyat recentment en presentacions a la teua comarca. “Sí, ha estat fantàstic. He llegit La terra i la paraula de Capilla amb deler. És un llibre deliciosament escrit on hi ha una poètica dels records. No sobre la memòria, sinó sobre els records, amb un respecte absolut pel paisatge, pels personatges reals, alguns molts propers a mi i entre els quals també m’hi trobre, i tot traslladat a un respecte a la pròpia escriptura. Em ve al cap ara la frase de Juan Gelma: ”todos los libros que escribimos vienen de otros libros“. I pensar que quan Capilla era un adolescent a Pedralba jo podia ser un dels seus referents és emocionant, un orgull”.

Amb Capilla comparteix paisatge, personatges i records, i amb Rafa Lahuerta hi ha certs paral·lelismes: la història familiar en la seua literatura, la relació amb el pare i la mare, el forn, la presència i la cura d’un germà i, sobretot, l’escriptura com a recerca d’identitat. “Sí, són curioses les coincidències, tot i que, un ‘petit’ detall, Lahuerta, igual que Estellés, eren fills del forner i jo era directament forner [somriu Alfons]. Ha estat una alegria llegir Rafa Lahuerta i poder-lo presentar. Quan trobes gent com Rafa que et diu ‘tu estaves ahí’, t’emociona, perquè et fa sentir que has acompanyat algunes persones amb els teus llibres. Haver sigut part de la companyia de tots dos escriptors és bonic. Els he llegit amb il·lusió i, com et deia, em commou el llibre de Juli Capilla, la innocència dels records i la maduresa de la seua escriptura, capaç de fer fàcil allò difícil. Tan difícil que és la senzillesa”. Una de les més grans en aconseguir-ho fou l’escriptora italiana Natalia Ginzburg. “Ara ho has dit, duc sempre amb mi una citació seua sobre l’ofici d’escriure: ‘aquest ofici no és mai ni un consol ni una distracció’. ¿Alguna altra citació sobre l’escriptura? Sí, mira, en tinc una altra a mà, però aquesta és d’Annie Ernaux: ”L’escripura és búsqueda, no una reproducció“.

Ja que esmentes Ernaux: ¿quina relació has tingut amb la seua literatura? “La llig i admire des de fa molts anys, abans que fos premi Nobel. Rellegisc molt Annie Ernaux, és una escriptora que estime i m’ha acompanyat molt en la vida, i d’ella parle també en Algo personal. Llibres com L’ ocupació formen part de mi. Hi ha autors i llibres que m’han marcat molt, com ara Pierre Michon, publicat durant molts anys per una editorial menuda, Editions Verdier, amb seu a un poblet anomenat Lagrasse. Michon va publicar molts anys en aquesta editorial, fins que temps després va començar a treballar amb Gallimard. A la manera de Michon, soc també un amant de les editorials menudes,i ni he canviat ni he volgut canviar mai. Per a mi Michon és com Faulkner. Tenen una escriptura hipnòtica, en ells t’abdueix més l’escriptura que allò que conten”. De fet, Anagrama ha publicat en castellà una part important de l’obra de Michon i en català hi ha alguns llibres publicats Club Editor i Amsterdam Llibres. Serà qüestió de seguir-lo de més a prop.

Un altre autor de qui has parlat sovint és Raymond Chandler. “Sí, és el més poètic del gènere negre, m’agrada més que Dashiel Hamett. La seua poètica és gran, va escriure unes novel·les que transcendeixen el gènere policial. El llarg adeu és per a mi una de les grans novel·les de la literatura és”

¿Altres “joietes”, com tu en diries...? “Em quedaria també amb Joc Brut de Pedrolo. Darrerament patisc l’angoixa dels llibres, llibres a tot arreu, per terra, damunt la taula, al sofà, s’acumulen els llibres. Van augmentant. Però per a cada llibre hi ha un moment. Crec que el moment en què llegeixes un llibre és fonamental, és important. Segons el moment vital en què estigues, el llibre et pot semblar i dir una cosa o una altra. Els llibres seleccionats en Algo personal responen a un motiu sentimental i vital. Perquè he descobert molt de mi a través d’escriptures alienes. ¿Qui era jo quan llegia aquells llibres? És una pregunta que em faig i intente respondre mitjançant l’escriptura. Hi ha alguns llibres que estan units a moments molt concrets de la meua biografia i que recorde amb exactitud i detalls, com ara El temps de les cireres de Montserrat Roig, llegit una nit de Cap d’Any al poble. El moment emocional en què llegim un llibre ens lliga a ell. Això també em va passar amb Concha Alós i la seua novel·la Los enanos. Alós em va obrir els ulls respecte a la lletjor del franquisme, que comentava abans. Un altre llibre que em va marcar molt fou El caballo rojo d’Eugenio Corti, i Jugadores de billar de José Avello. Alós i Avello em semblen dos grans escriptors, els he reivindicat sovint i lamente que, per circumstàncies diverses, hagen estat oblidats”.

Alfons, tu ets escriptor en castellà, però has escrit puntualment en valencià: el poemari Sessió contínua, el guió de còmic Adéu a la francesa, o la novel·la L’home mort. A més, has estat sempre molt imbricat en la vida cultural a València en les dues llengües. Això sol passar poques vegades perquè són dos mons que viuen separats, que fins i tot s’ignoren. “Sí, però jo vinc d’una comarca i uns pobles que són frontera entre dues llengües”. I que han donat suport de ple al valencià en la consulta lingüística organitzada pel Govern valencià. “Clar que sí, i alguns s’hi sorprenen! A mi el que em sorprèn és que a hores d’ara se’n sorprenguen. Per a mi el resultat no ha estat cap novetat, sé on he nascut i on visc, conec bé el territori d’on vinc, una comarca amb una convivència absoluta, d’igual a igual, entre el castellà i el valencià. Mai ens hem plantejat la llengua como un problema o un conflicte. Som conscients que som pobles frontera i sempre hem estat molt propers al valencià i a la manera de sentir d’aquesta llengua, i tenim molts modismes i un vocabulari valencià extensíssim. La relació amb el valencià ha sigut sempre cordial i de respecte. Que s’ho facen mirar els que s’han sorprès. Les meues novel·les estan plenes de paraules valencianes. I m’agrada pensar que a la Serrania hi ha la petjada de molt de professorat valencianoparlant, i que el seu paper ha sigut important”.

Continuem parlant de la relació que manté la comarca dels Serrans amb la ciutat de València. Hi ha un contacte constant, una anada i tornada, molta gent de València als seus pobles. I la gent d’aquesta comarca se senten més “xurros” que castellans, diuen ells... És tot un món, una realitat social i cultural força interessant. I parlant parlant, és ja quasi mitjanit, duem tres hores de conversa: caminem, sopem, caminem. Mai havia fet una entrevista que comencés a les quatre de la vesprada, amb un intermedi per mig, i acabés a mitja nit. Faig broma amb Alfons i li dic que hem fet com a la pel·lícula The Brutalist.

En tot cas, aquesta ha estat una entrevista especial, una conversa amb un escriptor que vaig conèixer sent molt jove i amb qui he compartit diversos escenaris de la ciutat, moments i lectures i, sobretot, nits de poesia. Li pregunte a Alfons com du la seua relació amb la poesia, si ha tornat en algun moment a escriure poemes i em comenta que en un moment donat va perdre completament la relació amb la poesia: “Ara soc incapaç d’escriure un poema. Però llig molta poesia, més que novel·les”.

Ho deixem ací i, qui sap, potser la pròxima trobada a Xestalgar, per a recórrer els seus paisatges i escoltar la parla de la seua gent.