L’assaig personal on tantes dones es reconeixen

Cada vegada que l’Altra editorial publica una nova traducció de Vivian Gornick és una festa. La primera i la més sonada fou amb l’arribada de les seues memòries, Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat. La majoria de lectores de Gornick, m’hi incloc, vam conéixer-la gràcies a aquests dos llibres i en vam quedar captivades. Gosaria dir que Annie Ernaux a Europa i Vivian Gornick als Estat Units, amb veus i temàtiques i distintes, han marcat, en gran mesura, els viaranys de la literatura en primera persona i de l‘assaig personal durant el segle XX i XXI, i han estat font d’inspiració i referència per a moltes altres assagistes, entre elles, Tamara Tenembaun. Ho esmenta en Un millón de cuartos propios –un assaig sorgit a partir de les notes preses durant la seua traducció de l’obra de Virginia Woolf, Un cuarto propio. Tenembaun hi planteja com l’ús del fluix de la consciència per part de Woolf, així com la seua forma de pensar i escriure, van donar lloc progressivament a tota una escola d’assaig personal femení, entre elles, Vivian Gornick.

En gran part, la clau de l’èxit i l’impacte de la literatura assagística de Vivian Gornick rau en el fet que les dones que vivim repartides pel món necessitem aprendre a trobar-nos, i una manera de fer-ho ha estat a través de “l’assaig personal per donar aquest salt d’allò individual a allò col·lectiu, per tal de compartir les nostres vivències més íntimes i que altres dones que també se senten soles pugen reconèixer-se en les nostres pàgines i així reunir-se amb nosaltres en una comunitat imaginària”. Tanmateix, no tot val quan escrivim en primera persona, i Tenembaun això ho té clar, per això fa una distinció entre l’autoritat de la primera persona, en un sentit negatiu, contraposant-la al que ella creu que és el seu contrari, l’assaig personal, utilitzant la paraula assaig en la seua doble accepció: com a text expositiu, però també com a prova.

Segons l’assagista argentina, escriptores com Gornick, però també Simone de Beauvoir, Susan Sontag, Audre Lorde i Nora Ephron, entre altres, segueixen les passes de Woolf, en el sentit d’utilitzar la seua intimitat i els avatars del seu cos per a lliurar-se de tota pretensió d’autoritat. En el cas de Gornick, a més, destaca el valor de “la modèstia que fa possible l’ambició”, en referència al seu to i el seu estil i, i posa l’exemple d’un fragment de La fi de la novel·la d’amor:

“Vivian no parla només d’ella mateixa i de la seua pròpia experiència; parla de la seua mare i d’altres dones de la generació anterior a la seua, a les que coneixia bastant de lluny, els sentiments de les quals i creences més íntimes probablement no podria haver endevinat: però s’aventura a endevinar-les, perquè per a això existeix la literatura. No parla de veritats absolutes, ni pretén fer-ho, però recolzant-se en la confiança del seu estil i en el to dolç amb què arma hipòtesis sobre el món, sense por, però sense prepotència, confia en què la llegirem bé”. I així és, la llegim molt i bé perquè escriu assaig amb modèstia, amb valentia i elegància, com un joc i una invitació, sense cap superioritat moral, posant-se al centre del ring i exposant-se a allò que els lectors tinguen a dir“.

I sí, aquestes són també les sensacions que produeix la lectura de ¿Per què alguns homes odien les dones? En particular, la dels textos de caire més periodístic, que oscil·len entre la crònica social i l’assaig personal, tan propers al batec de Nova York, als seus habitants, i sobretot a la vida de les dones. Peces com “El grup de lectura”, “La perruqueria d’en Bobby” o “Consciència”, són autèntiques posades en escena on Gornick recrea la unió de persones, notablement de dones, voluntària o fortuïta, que dialoguen i comparteixen inquietuds i descobertes, que es qüestionen i s’asserenen alhora, una unió que crea vida. Algunes pertanyen a un grup que es reuneix periòdicament, altres es retroben de manera atzarosa. La millor Gornick o, almenys la que més en commou a mi, està en aquestes peces.

“Som cinc. Fa deu anys que llegim memòries plegats. Només ens trobem quan a tots ens va bé. Hi ha anys que això vol dir només sis o set vegades. Tot i així, aquestes trobades sovint sembla que arribin en moments inoportuns, d’aquells que vides com les nostres –devorades per les agendes– no paren de fabricar. Però ningú vol deixar el grup”. Al llarg del text Gornick aconsegueix recrear una atmosfera de lectura, de discussió apassionada, d’intercanvi: “el que desitgem és habitar una atmosfera de lectura, una en què llegir sigui tan elemental com l’aire, la llum i l’aigua”. Per això escriu al final: “Que autèntic i íntim em sembla quan més commoguda estic per aquest fenomen viu que es dona, gairebé sempre, entre un llibre i el seu veritable lector, i per l’extraordinari ressò que aquesta vivesa genera entre la resta. És aleshoresque comprenc més intensament com està d’entregada la humanitat a l’acció de produir literatura perquè porta a l’acció de llegir”.

En “La perruqueria d’en Bobby” l’atmosfera, tot i que totalment distinta a la del grup de lectura, també hi compta molt. Un dia, una companya de classe de Vivian que trobava que els seus talls de cabells eren un desastre, li proposa d’anar a una perruqueria del carrer Cinquanta-set de la qual era clienta des de l’institut. Darrere d’una porta discreta i el mateix rètol de tota la vida, Tony’s Beauty Home és una perruqueria petita i amagada en el primer pis d’un edifici, un negoci heretat gràcies a la generositat de l’antic propietari per a qui Bobby havia treballat des d’adolescent. Amb el terra de linòleum, una sola butaca, un mirall, i unes cadires soltes on seure i esperar, les dones assídues saben a quina hora hi entren, però no quan se'n van. De fet, hi estan tan a gust fent-la petar que no voldrien anar-se’n mai.

L’incentiu d’anar a veure en Bobby va molt més enllà de tallar-se els cabells o fer-se la permanent, és entrar en una mena de catarsi feminista, mig inconscient, però que, en un moment donat, es revela poderosa i definitiva. La cadència i l’humor amb què ho narra i retrata Gornick és admirable, amb uns diàlegs ràpids i esmolats, mentre radiografia l’espai i fa parlar l’ambient.

En “Consciència” Gornick recorre de nou al diàleg, a la conversa entre diferents dones que, “sense” voler-ho, estan prenent consciència feminista de manera inconscient, malgrat la paradoxa. Eren els anys setanta, els anys dels grups de consciència en plena segona onada del moviment feminista als Estats Units, i Gornick posa a dialogar dones d’edats diferents, amb feines i situacions distintes, però totes elles indignades i enfadades per actituds i comportaments masclistes, tot i que cap d’elles no utilitza mai el terme. Són l’oficinista del Lower Manhattan, la treballadora d’una fàbrica de Toledo, Ohio, la mestressa de casa de middle class a Long Island, l’estudiant de postgrau, la periodista, l’actriu a l’atur i la mestra i programadora informàtica, entre altres. Les seues veus s’intercalen creant un diàleg coral on es contesten unes a altres. Cap d’elles té la solució, però alguna cosa està canviant i entre totes hi ha respostes i pistes per a saber per on anar d’ara endavant. En un moment donat, Claire, la programadora informàtica diu: “Al final tot es redueix al fet que una dona sempre busca la seva identitat en la família, i un home, en cavi, mai o poques vegades”. Moments després s’escolta dir a la Jen, l’actriu aturada: “No ho dubtis. Saber on ets en relació amb els altres, saber què has de fer, no pel que esperen de tu, sinó pel que vols per a tu mateixa... saber què vols per a tu mateixa... això ho és tot, oi?” És el que ocorre quan les dones s’ajunten. I això Gornick, que ho coneix molt bé, ho retrata meravellosament en els seus assaigs:

“Cap d’aquestes dones és feminista. Cap d’elles forma part del moviment d’alliberament de les dones. Cap d’elles no ha sentit parlar mai de l’auge de la presa de consciència. I tanmateix, totes mostren els efectes simptomàtics de la pràctica més esotèrica del moviment. Totes, sense ser-ne del tot conscients, comencen a notar els efectes de considerar l’experiència personal de les dones sota una llum nova: una llum política. Totes estan experimentant aquests canvis misteriosos del comportament que indiquen una alteració psicològica. Totes s’estan connectant a una xarxa invisible d’anàlisi feminista i vòmit emocional que està començant a amarar el clima polític de la vida americana actual. A totes i cadascuna d’elles, sense haver anat mai a una sessió de presa de consciència, se’ls ha despertat la consciència”.

Un dels textos més colpidors del llibre és “Jutjada per comportar-se com un home”, És una crònica-reportatge del millor periodisme social, i exposa l’estat de la qüestió, els detalls i les conseqüències del cas Gabrielle Russier, una dona francesa jutjada per tenir una relació amb un alumne menor d’edat:

“L’any 1967 Gabrielle Russier, una dona divorciada de trenta anys, mare de bessons de nou anys i amb un historial acadèmic brillant a la Universitat d’Aix-en-Provence, va començar a treballar com a professora de literatura francesa en un institut de Marsella. A la França autoritària, era una excepció, ja que considerava els seues alumnes persones, veia la vida des del seu punt de vista i s’hi acostava com a amiga i com a professora. Ells, per la seva banda, l’adoraven, li dient ‘Gatito’ i li parlaven de tu.

La decisió judicial, instigada pel conservadorisme d’una part poderosa de la societat francesa, la condemna a presó. Gabrielle serà durament jutjada per gran part de la societat francesa, retirada de la funció pública i finalment, sense poder suportar la pressió social i personal que s’infligeix ella mateixa, acabarà deprimida i suïcidant-se. Gornick exposa amb serenitat i sentit crític la crueltat del cas i com el fet de ser dona va jugar en la seua contra en tot moment.

La resta dels textos: “La crisi del moviment feminista”, “¿Per què alguns homes odien les dones?” i “Cap a una definició de la sensibilitat femenina”, són textos més filosòfics i assagístics, sovint un exercici de literatura comparada de gran agudesa. Són exercicis de lectura més atenta i lenta, plens d’idees i hipòtesis. Textos més reflexius, sense diàlegs ni posades en escena, lligats a la literatura i al pensament. Una altra Gornick, tan vàlida, magnètica i poderosa, però, com la que escriu memòries i cròniques personals.