Rafa Lahuerta: “En l’escriptura el temps juga al teu favor”

Conversar amb Rafa Lahuerta és un plaer. Persona de poques paraules, en les distàncies curtes es deixa anar, escolta amb atenció, li agrada molt que li conten històries, fa preguntes, s’interessa pels altres. Observa molt, al cap i a la fi és novel·lista.

Vaig ser una de les tantes lectores que va quedar seduïda per Noruega. Un dia vaig parlar del seu llibre en un article i que aquest article va arribar a una de les tantes presentacions de la novel·la on, casualment, vaig anar. Al final de l’acte es va obrir torn de paraula i vaig fer un comentari, Rafa Lahuerta va endevinar de seguida que jo era qui havia escrit aquell article. És bon observador i no se li escapa un detall. Des d’aquella vesprada mantenim una amistat i una conversa literària.

Per això, avui mentre parlem, aprofitant la seua pausa per a dinar, mentre ell no dina, ni jo tampoc (de tant en tant quedem a dinar, però avui anem per feina), sé que m’observa i sap que estic esgotada. És final de desembre i duem una tardor feixuga. Jo també sent que Lahuerta està esgotat, que ha fet un esforç per acudir a aquesta conversa. I li ho agraisc, perquè em consta, i m’ho confirma en parlar, que allò que més voldria aquests dies és tornar a la pau i al silenci, a la tranquil·litat que havia atresorat després de la febre de Noruega.

Lahuerta l’aclaparen les entrevistes, les presentacions, els reconeixements en públic, però mai no ho diries. És amable amb els periodistes, amb els polítics, amb les lectors, i conseqüent amb l’ofici: procura no decebre els seus editors, i pels seus llibres volta tot el que pot i li permet la feina, el cos i el cap. En el fons, però, el que més desitjaria l’escriptor valencià és estar a casa seua, a La Patacona, des d’on veu i ensuma la mar, més enllà d’imaginar-la. I passar els dies amarat d’una dolça rutina: entre la botiga-papereria on treballa, un escenari privilegiat per a observar la fauna i la psicologia humana, la seua moto, que el du des de fa anys amunt i avall per la ciutat, com un Dani Moretti a la valenciana, i les seues passejades vora mar. De tant en tant, anar al cinema Babel, gran cinèfil com és ell. I poca cosa més, és un home senzill, d’ambicions senzilles: veu pel·lícules en DVD, és fan del vídeo-club Stromboli de Russafa, i no en plataformes audio-visuals, no gasta smart-phone, no vol saber res de les xarxes. Hi ha res de més smart?

Tot això, el seu caràcter, la seua personalitat, l’autenticitat quan escriu, el fan autèntic i proper i potser per això no em resulta fàcil entrevistar-lo. Per això, em plantege que, més que una entrevista, aquesta siga una conversa literària entre amics. D’alguna manera íntima, però no privada, atenta al detall, amb alguna sorpresa, un gir inesperat i, sobretot, amb l’honestedat que caracteritzen Rafa Lahuerta com a persona i com a escriptor.

Deixe sobre la taula un exemplar d’Escribir la intimidad, unes converses entre l’escriptora Annie Ernaux i la sociòloga Rose-Marie Lagrave, uns diàlegs que s’endinsen en l’escriptura, en la vida, el feminisme, en molts aspectes, i comencem a parlar.

Rafa, mira si els llibres tenen poder i influència sobre nosaltres que probablement si no hagués llegit aquest darrer llibre, no estaríem tenint aquesta conversa, o almenys no en aquest to. Potser no m’hauria atrevit a “entrevistar-te”, si no hagués trobat que una altra manera de conversar era possible. (Rafa riu).

Doncs anem a provar esta altra manera.

Som-hi! Has escrit una novel·la de molt èxit, una gran novel·la, i ara tornes amb una altra història commovedora. En canvi, reivindiques que això no canvie la teua vida, o almenys el mínim possible, i encara menys, dedicar-te de ple a la literatura.

Escric d’una manera accidental i vaig arribar a publicar de pura casualitat. No buscava ni busque res més.

Home, et vas presentar a un premi amb Noruega.

Sí, però, de veres, no tenia grans ambicions i avui també tinc clares les meues ambicions i prioritats. Em considere un caçador d’anècdotes, escolte, mire, visc molt a peu de carrer, tinc habilitat per copsar els estats d`ànim de la gent. Trobe que he desenvolupat una intel·ligència emocional acceptable. Crec que entenc la vida. Quasi sempre m’he allunyat de la vida oficial i clar, acabes generant el teu espai i refugi. M’ha ajudat molt conèixer dones que m’han obert els ulls respecte al masclisme.

Les dones estan molt presents en La promesa dels divendres. Elles marquen els esdeveniments, les pauses, les inflexions...

Tinc clar que l´única revolució possible vindrà de les dones. Em té igual que em consideren un fals aliat. (ho diu mig rient, però parla molt seriosament).

La teua actitud davant de l’èxit literari, em fa pensar en les paraules d’Annie Ernaux:

I què en diu Ernaux, de tot això, m’interessa.

Esmenta que l’èxit en literatura no depèn d’una mateixa. Ho diu així: “Fer tota una carrera com a professora, que l’ensenyament a distància facilitava, era per a no estar obligada a escriure un llibre cada any, a comptar amb l’èxit i, sovint, com tants escriptors i escriptores, a buscar ingressos en treballs d’escriptura més exigents que l’ensenyament. Això em va permetre conservar la part més important, potser la més pura, deixant d’un costat l’aspecte material: segurament és una visió molt idealista de la literatura però, per a mi, la recerca de la forma i la llibertat del contingut estan per damunt de tot. És el més important”.

L’entenc, és clar, jo també vull escriure sense pressa, de fet, hauria preferit tardar més en traure esta darrera novel·la, però de vegades has de ser flexible i bé, vaig dir: endavant! Curiosament és un llibre que he anat escrivint paral·lelament a una altra novel·la que duc entre mans des de fa temps, una novel·la en castellà, on volia experimentar amb una mira estrictament formal d’una dona en situacions hostils, en concret d’una dona emigrada colombiana. Però La promesa dels divendres se’m va imposar. En principi no era un llibre, era un ajustament de comptes, un exercici d’autoconeixement. Em va venir d’una revolada a partir d’un esdeveniment i va anar brollant. Per tant, van ser dos projectes que van créixer en paral·lel. Però de sobte em vaig adonar que tenia un llibre fet. I tots dos llibres han crescut en paral·lel amb inèrcies i perspectives diferents. En principi no pensava publicar encara La promesa dels divendres, però els editors havien vist l’original i m’hi van insistir. Hauria preferit esperar-me una mica a traure la novel·la perquè visc (o vivia) un moment molt tranquil literàriament parlant. I quan traus un llibre passen coses, i no vull molt que passen coses. Un llibre nou te trau d’eixa pau i intimitat en què vius. Ara estic de nou sobre l’escenari i això em fa eixir de la calma. Però de vegades les coses van així i ací està el llibre. No em queixe.

Potser és aquesta absència d’urgència i de compromís allò que al final et fa ser més prolífic, més que si t’hi comprometeres.

Per a mi l’escriptura és un regal. Té un efecte terapèutic, no m’hi jugue res. No tinc cap pressió. Estic de pas, no em canvia la vida, i ja a una certa edat, vull continuar amb la vida que tinc, no vull que me la canvie. Hi ha coses que tu controles i que pots deixar de controlar fàcilment. No vull rnunciar a eixe control. I mentrestant, mantenir la prudència, la discreció, la bona convivència, ser agraït, cuidar les relacions personals, estar a bones amb la gent, tot això és important, però sense perdre el control del meu dia a dia. En el meu treball jo tinc una altra problemàtica, altres preocupacions, i això em permet estar a gust i no necessite vendre’m. No em preocupa si els llibres meus es venen o no. Escriure és un regal.

Annie Ernaux en diu un luxe: “Jo no soc una treballadora intel·lectual. Encara que passe molt de temps escrivint, i parle sovint del meu ”treball“ d’escriptura, no deixe de pensar que és un luxe. Sempre tinc aquesta idea del luxe d’escriure respecte a certs treballs físics que he vist al meu voltant i seguisc veient”.

I té raó, és tot un luxe. Jo tampoc no em considere cap treballador intel·lectual, i en això m’identifique també amb Annie Ernaux. Crec que buscaré el llibre, ja m’ha vingut molta curiositat. En tot cas, he tardat trenta-cinc anys en escriure la història de la meua vida, i mentrestant he llegit milers de llibres, he destruït moltes pàgines i pomes que mai no he publicat. Paga la pena? Crec que sí.

La promesa del divendres no existiria sense Noruega. Són novel·les ben diferents, però estan connectades.

Mantindre en La promesa dels divendres la força narrativa amb què arrencava Noruega era complicat perquè en este darrer llibre desemmascare moltes situacions. Però La promesa dels divendres és, en gran part, una conseqüència de Noruega. Aprofite el seu impuls, sense eixe impuls no hauria sigut possible, és una sort, un luxe, i per això pensava que havia de fer alguna cosa amb els drets d’autor d’este nou llibre.

I què n’ha fet?

Els he cedit a Carena, una associació que acompanya i ajuda les persones malaltes de càncer i les seues famílies.

La promesa dels divendres és alhora la novel·la d’un jove i de l’adult  que ha esdevingut. Fas parlar el jove que vas ser, el dibuixes, el ressuscites, li dones paraula i gest. I curiosament fas conviure la ingenuïtat d’aquell moment amb la maduresa del present.

Per mi és l’ajustament de comptes del Rafa adult amb el jove, amb les seues grans errades, i com tracta de comprendre’l, per què aquell jove no podia acceptar compromisos. Quan escric tracte de gestionar l’escenari. I això he volgut fer també ací. No tenia grans ambicions ni un projecte de llibre, va anar sorgint. Llig molt i vaig fent camí amb serenitat.

No ets un intel·lectual, però sents devoció pels llibres i la lectura.

El físic, la bellesa, la fortalesa dels vint anys s’esgoten, però la riquesa intel·lectual no. A mesura que passaven els anys en la meua vida, veia molts homes de quaranta o cinquanta anys embrutits al bar, passant el temps i pensava que volia una altra vida. Gràcies als llibres sempre estic en constant evolució, i em donen plenitud, m’ajuden a sentir-me viu, sempre hi trobe una companyia, una confiança. Els llibres són una promesa de plenitud permanent.

La nostra València, tu i jo compartim generació, fins i tot vam passar pel mateix Institut, segurament vam visitar els mateixos bars i carrers més d’una vegada, però la València que tu contes i descrius és completament diferent de la València que jo vaig viure. Simultàniament vam viure dues ciutats diferents.

Hi ha moltes maneres de viure la joventut i l’adolescència i la literatura reflecteix això. És una errada fer un llibre generacional, perquè en el fons cadascú té una mirada purament personal i unes circumstàncies. Jo em percebia com a part d’una família de desclassats, uns supervivents, sense ideologia ni refugi, on només comptava la força i el treball, l’esforç. La meua família no es feia preguntes, jo sí. I amb el temps vaig tenir la sort de començar a anar al cinema, de llegir, de poder pensar. En plena adolescència sentia que  havia sofert un desarrelament en creuar el riu, deixar Ciutat Vella, i anar a viure en els anys vuitanta a un altre barri, avui el barri de Xúquer i els voltants. Era un barri nou que estava per fer, envoltat d’horta, era la perifèria. Una València que encara no sabíem què era. La meua iaia encara deia: me’n vaig a València.

Aquesta darrera novel·la és una història de comiats i acceptacions. Sobretot el comiat de ton pare.

Mon pare era valencianista. Ens unia el futbol, el València. Compartíem esta afició i passió. Tot això era un poc simbòlic, però ens omplia de vida. Ell sempre feia bromes, era més extravertit. Ma mare, en canvi, venia d’un dol, d’una hipocresia i un silenci. Passí la infància sense saber qui era realment ella, i quan la vaig descobrir fou un xoc, una presa de consciència. Jo volia fer les coses diferents.

També és un llibre que repassa i reviu les contradiccions. Tu, tan tímid per a les relacions socials i desenfrenat al camp de futbol.

Tenia la voluntat de ser invisible, de passar desapercebut, però alhora vivia en la projecció pública, agafava el megàfon i cridava a l’estadi. Vivia entre la discreció i el crit. Trobe que avui em passa una mica semblant quan publique, i em dic: ¿Per què publique llibres quan el que vull és llegir llibres? Arribar a entendre eixa contradicció potser em donarà la mida exacta.

Bé, no és incompatible.

Per sort, no.

Trobe que part d’això prové de l’educació que ma mare em projectava: discreció, que no parlen de tu. Mon pare, en canvi, era diferent, més exhibicionista, més xerraire, es feia més amb la gent. Jo soc més com ma mare i em pose en guàrdia quan hi ha certa solemnitat, com en actes públics, m’hi trobe incòmode.

Per contrast, Noruega començava amb un gran ímpetu narratiu que t’arrossegava fins al final, on potser la tensió queia una mica. La promesa dels divendres, per contra comença més suau, més incerta, i va agafant to a poc a poc. En tot cas, el llenguatge està més depurat, diu molt amb poc. Frases compactes, rotundes, amb molta força.

Com deia Fuster, a totes les novel·les els sobren la meitat de les pàgines. El llenguatge ens planteja el repte de dir el màxim amb menys paraules. Quan ho aconsegueixes és fantàstic.

Txékhov deia: “l’art d’escriure consisteix a dir molt amb poques paraules”.

A Noruega sé que li sobren paraules, però no sabria quines i en eixe sentit crec que l’evolució és interessant. El temps juga al teu favor en l’escriptura. Generalment sempre hi juga en contra, però en l’escriptura és més generós. En la literatura sempre estàs millorant, o ho intentes, i és una responsabilitat. Ho penses i pensar-ho m’agrada, si no posaria l’automàtic i prou. Vull escriure sense pressa, lluny de l’automatisme.

La teua escriptura ara és més polida, més metafòrica, més essencial i directa. Està carregada de força. Hi ha frases i paràgrafs breus que condensen molt.

Amb això em referia quan deia que en literatura el temps juga al teu favor. 

Tinc curiositat de saber on t’agrada escriure. Jo escric sovint a l’exterior, de cara a la mar o de vegades al llit , i tu, on escrius?

Escric moltes vegades damunt de la bicicleta estàtica.

De veres?

De veres, m’hi ajuda a concentrar-me.

La pròxima entrevista, una fotografia teua damunt de la bicicleta. Seria la bomba!

Sempre t’he llegit vora mar i la presència de l’aigua en els teus llibres és constant. La mar del mercat, el riu Túria navegable, quin malson l’aigua darrerament...

Per a mi la fluvialitat és una imposició irònica. Des de xicotet somie amb l’aigua i des de menut tinc la idea de les dues vores del riu. A un costat i a un altre. La València canònica i vella on vaig créixer, la mar, la platja de Nazaret, ara desapareguda, i que era la platja de la família. Per a la meua literatura la presència de l’aigua és bona, m’estimula, i copsar-ho en paraules em fa imaginar.

La literatura com a taula de salvació. Truman Capote em va traure de l’abisme un estiu en els anys noranta, quan València era encara la capital de l’antiturisme, vaig eixir del túnel gràcies a Capote. Dos mesos suant i llegint les seues obres i una biografia sobre ell, La biografia definitiva: Truman Capote de Gerald Clarke. Recorde el títol i la coberta amb precisió.

Cada lector és un món i fa la seua lectura del teu llibre, una interpretació, sobre ell projecta la seua mirada, i no sabràs mai quin llibre està llegint. Sent fascinació per la literatura. Perquè és un viatge intransferible i personal i per això genera tanta llibertat i per això la literatura és tan perillosa per al poder, i es cremen llibres. Ningú no sap on està el lector, per això el lector és la darrera i única persona lliure d’esta societat. Podrien saber quines pel·lícules mire, quines aplicacions consulte i on viatge, però o poden saber què estic llegint a casa i això em dona un poder. És una llibertat absoluta. La lectura és la llibertat absoluta.

Parlem de la relació entre realitat i literatura.

Publicar crea realitat, la lectura dels altres crea realitat, sense la lectura dels altres de Noruega i ara de La promesa dels divendres jo no arribaria a pensar tot el que he pensat i això et du a assolir més plenitud. Per a mi els llibres són consol, igual que els carrers de la ciutat o el cinema. És un viatge entre la realitat i la imaginació. La capacitat d’evocar i imaginar que t’aporten els llibres és grandiosa.

La meta literatura està molt present en els teus llibres. I hi ha un ball entre la realitat i la literatura. Arriba un noment màgic en La promesa dels divendres en què es mescla tot, i al lector ja ni li importa què és què, perquè la qüestió és fruir de la lectura, els lectors volen que els conten una història, passejar de la mà del narrador per tots els seus escenaris. I tu ho fas sense impostura, sense artificis, amb una honestedat poc habitual. Crec que per això arribes a tants lectors.

La meta literatura és com la cuina de la creació, perquè jo tinc esta passió i necessitat de literatura permanent. Potser perquè no tinc l’habilitat de crear literatura de personatges. Perquè no hi ha trames, ni misteri, este és un punt feble en els meus llibres.

La promesa dels divendres és una història d’absències, divagacions i silencis. Em permetràs ara que llija un dels fragments que més m’ha agradat: “Encara no tinc moto i transite la ciutat buida amb bici una i mil vegades. Administre el llegat de les absències. No tinc por a ficar-me en llocs on la meua presència genera estranyesa. Vaig brut, sempre sol, el meu aspecte inspira distància i confusió. Puc semblar policia, puc semblar un boig, ningú diria que vull escriure. Observe molt. Prenc notes. No escolte veus del més enllà. Encara és millor. Els morts m’ensenyen directament la ruta. La Neni, mon pare, la ciutat en ruïnes, la ciutat inacabada de la perifèria. Em pose a la faena. Escric. Ho faig de mil maneres distintes: poemes en valencià, relats en castellà, històries que acabaré cremant un dia del 2004. Tot eixe material inflamat i solemne em genera tanta frustració com impotència. No val res, em costa molt trobar la meua veu. Apareix, com passa sempre, quan ja no l’espere, quan ja no és una vertadera necessitat”.

És una història d’absències i pèrdues, de converses pendents, la conversa amb el meu pare és determinant des del primer moment, el fet de no poder parlar de tot, aquell equilibri trencat des de sempre. L’absència de paraules i temor a dir-se les coses. Jo no havia parlat amb ma mare fins als 20 anys. La relació amb mon pare era molt bonica, d’una simpatia mútua, però no deixava de ser superficial, com solen ser les relacions entre homes. Sentia que necessitava canviar, fer un gir, i en la vida si vols canviar necessites tenacitat, paciència. També de tot això parla el llibre.

Paciència, tenacitat i trenta-cinc anys per a trobar la seua veu i finalment ha brollat. Fa cinc anys en la història trepidant que conta Noruega, i ara Lahuerta ha fet literatura sobre uns anys dolorosos, decisius, plens d’absències, silencis i incomprensions. Una història crua, punyet, però optimista, teixida amb records i trobades atzaroses, dosificada en capítols breus i frases sincopades que ajuden a mantenir el ritme i la tensió narrativa.

Amb un llenguatge esmolat, directe, senzill, però profund, ens dus a divagar al seu costat, com si fórem la seua ombra. Ens dus a retrobar-nos amb aquell jove salvatgement perdut i ens recordes que molts de nosaltres també hem estat perduts alguna vegada en un caos. Per tot això, i per altres coses, us convide a llegir-la. Un viatge introspectiu que commou. Un moment de llibertat absoluta, com Rafa Lahuerta en diria.