Com al principi

A mesura que vas acumulant experiència, t’adones de com és d'imperfecta la imatge del món. Sabem que tals fets no van succeir com els narren, que tal lloc no és com generalment se'l descriu o que tal persona no era com ha passat a la història, bé per habilitat pròpia o perquè a alguns així els va paréixer convenient. Ho saps perquè estaves allí, perquè vivies allí, perquè hi vas participar, perquè la vas conéixer. Però els matisos que podries introduir en aquests relats es perdran amb tu. No pots fer res per a corregir-los i, si pogueres, potser no et molestaries a fer-ho, perquè penses que no val la pena. Actuaries com l'honest James Stewart a L'home que va matar Liberty Valance, quan el periodista del seu poble li aconsella que imprimisca la llegenda i no allò que tots dos saben que passà realment. Imprimim la llegenda i deixem que els ideals mantinguen el seu prestigi i els mites la seua reputació en el nostre fràgil imaginari perquè tot el que fem continue tenint sentit. Ja hem patit prou en assabentar-nos que la Terra no és el centre de l'univers, l'home és tan sols un mico infatuat, Déu no existeix, i, fins i tot, la consciència a què tan fermament ens agarrem és poc més que un fenomen al·lucinatori. Només cal que algú ens diga que aquest xicotet univers mental nostre està ple de falsificacions. Per a què desmitificar un iaio o destrossar el record d'un paradís perdut. A un l'assalta el temor que si ens passem de rosca sent sincers, fent que prevalga la nostra lucidesa, la deriva de l’ésser humà, orfe de tota font d’autoritat fiable, siga ja definitiva. Però allò que a xicoteta escala, allò que en l'àmbit privat és un exercici de pietat o d'indiferència, a escala col·lectiva és un greu error.

Fa vint-i-pocs anys, durant la presentació als mitjans de La mort de ningú, el documental sobre el crim d'Estat comés el 1974 en la persona de George Michael Welzel, a qui s'havia donat a conéixer com Heinz Chez, una periodista va preguntar al que açò escriu si, en tant que guionista i director de la cosa, havia estat «objectiu». A la sala dels cines Verdi de Madrid hi havia manta gent i jo estava ofuscat pel pànic escènic que llavors m'envaïa cada vegada que havia de parlar en públic. Aquell dia, a més, hi havia càmeres de televisió, el súmmum de l'horror. El diari per al qual treballava aquella dona no podia ser més reaccionari i la pregunta era retòrica, una acusació implícita, així que vaig sentir la urgència de rebatre-la. No obstant això, després de dubtar uns quants segons, massa, vaig contestar amb un concís i desafiant «no», sense més explicacions. No vaig poder donar-les perquè en aquells moments no les tenia. Per descomptat que no havia sigut imparcial. D'un costat teníem un pària assassinat a sang freda, i d'un altre l'Estat totalitari que pretenia quedar impune davant de la història després d’anonimitzar-lo i donar-li garrot de la manera més sàdica. El meu judici era neutral, però jo no, i vaig eixir fotut del tràngol per no haver sabut matisar la meua resposta. Havia volgut ser objectiu, però sobretot havia volgut ser veraç, i per això, precisament, no m'havia limitat a exposar els fets documentats, no només. Com fer-ho, si precisament un dels més destacats era que havien manipulat i ocultat documents, si hi havia testimonis que no volien parlar o mentien obertament. De vegades, per a ser veraç un no pot limitar-se a contar la veritat, i més enllà de restablir la identitat de la víctima jo havia intentat dirigir l'atenció de l'espectador cap als forats del relat oficial, fent ús d’una esforçada contextualització, llançant sospites de manera puntual i donant algun pal de cec. Procurant, això sí, que tots aquests mecanismes quedaren ben a la vista de l’espectador.

Qualsevol historiador s'enfronta a això tots els dies i ho ha de resoldre amb rigor metodològic, sense emprar alguns recursos narratius que jo em vaig poder permetre. Fa temps que la història vol ser una ciència i assumeix la impossibilitat de ser plenament objectiva, no vol ser la creadora i guardiana d'un relat oficial, sinó una eina per a generar esperit crític. Però ara que la mentida ha esdevingut una arma de destrucció massiva, l'honestedat procedimental, en comptes de posar-lo a estalvi, sovint es gira contra qui la practica. Agafada per la cua, alguns tramposos vinculen la desconfiança epistemològica amb aquest relativisme tan arrelat en l'opinió pública, segons el qual tot és opinable, la veritat és relativa i tots els relats són interessats. Tot indica que en el futur qualsevol investigació de caràcter històric serà molt més complicada que fins fa poc, i no sols per això. A principis de segle, la versió oficial del que va succeir amb Chez circulava intacta, tal com ens havia arribat al llarg dels anys des del tosc però omnímode centre de propaganda del poder politicomilitar franquista. El focus de les mentides aleshores estava perfectament localitzat, mentre que ara la desinformació està descentralitzada i té un origen incert i una aparença democràtica. L'estratègia de la postveritat és la de robar-los als historiadors la seua matèria primera, que és la fiabilitat del registre sobre el passat, mentre ens roba a tots la fiabilitat del present.

La nostra deriva col·lectiva serà definitiva si perdem tot ancoratge ferm als fets, cosa que no està tan lluny veient fins on arriba no ja el descrèdit de la realitat —expressió que Joan Fuster va encunyar per a referir-se a l'art realista—, sinó també el descrèdit de qualsevol de les seues representacions, incloent-hi les que fins ara es consideraven fidedignes, com la fotografia o qualsevol altra classe de registre documental directe. Ara, en comptes d'ocultar la informació, se la multiplica a través d'una cadena infinita d'espills deformants, de manera que el món ha esdevingut un enorme artefacte artístic, és a dir, allò que abans era un dispositiu que mediatitzava la nostra relació amb el món factual i ens ajudava a percebre'l millor. Aquest és un poder que l'art està perdent a la carrera. Els artificis que ens haurien de donar les claus d'una realitat perfectament identificable són ara autoreferencials, s'han convertit en la realitat mateixa. En una època en què la realitat encara era creïble, a partir de l'evidència que l'art modelava la nostra percepció Oscar Wilde va afirmar que «la vida imita a l'art més que l'art a la vida», d'ací que quan estàvem davant d'una posta de sol déiem que pareixia una postal. Ara diem que pareix un vídeo de TikTok i, els més espavilats, que està feta amb intel·ligència artificial, com les falses imatges de ciutats sepultades per la neu que ens han colat durant les últimes tempestes en Kamchatka. Som en un punt en què és impossible distingir qualsevol falsificació del que sempre hem considerat vertader. Ara mateix, qualsevol cosa dita per Trump és indistingible del que diu un parodiador seu, qualsevol bola és indistingible d'una notícia verídica, qualsevol previsió absurda, indistingible del que és realment plausible. La nostra habilitat per a modelar la vella realitat ha acabat amb ella, l'hem esgotat. Ara toca torejar amb la nova —a la que ja no té sentit dir virtual en oposició a una real—, i ens trobem com al principi dels temps, estupefactes davant del que es presenta davant dels nostres ulls, tractant de dibuixar-ho matusserament en les parets de la cova mentre les feres ronden a fora, perquè encara no disposem d'un llenguatge apropiat per a anomenar-ho.