L’anomalia

Diumenge al matí, principis dels noranta. L'IVAM està en l'apogeu del seu prestigi internacional. No recorde bé si l’exposició és de Walker Evans o Lewis Hine, potser de cap dels dos. En tot cas, es tracta d'una d'aquestes mostres aparentment modestes que els que volen menystenir la labor del museu anomenen «de gabinet». Porte el meu fill de la mà, però estic més atent a les fotos que d'ell, que tot just té sis o set anys, potser menys. En un moment donat, em pregunta què veig d'especial en aquestes imatges que pengen de la paret i m'adone de la distància que s'està generant entre ambdós. El que responc no deu satisfer-lo molt, perquè torna a preguntar una vegada i una altra amb una vehemència malhumorada. El meu baveig davant d'aquestes fotos, xicotetes, en blanc i negre, li resulta incomprensible, pareix que deixa en evidència alguna carència intel·lectiva seua que el frustra profundament. «Què és això tan admirable que hi veus, que jo no ho pispe», sembla voler dir. I queda clar que les meues improvisades explicacions no aconsegueixen dissipar el seu malestar, més aviat al contrari. Entreveig en el seu comportament el d'aquell que se sent insultat enfront d'un quadro de Picasso o de Bacon perquè no entén la manera de retòrcer la realitat del pintor ni el pretensiós discurs del crític que suposadament hauria de fer llum sobre l’assumpte. Normalment, interpretem aquesta actitud com la manifestació d'una ignorància recalcitrant, reaccionària i agressiva. I, no obstant això, en el meu fill, les maneres del qual em remeten de manera inquietant a les d'aquell altre espectador, veig intactes la innocència i la genuïna curiositat amb què m'havia sorprés no feia molt quan, observant la lluna plena, em va preguntar com collons es mantenia surant allà dalt, per què no queia. Bé perquè llavors li vaig donar una explicació convincent, bé perquè la seua fe en la meua autoritat estava encara intacta, aquella vegada havia aconseguit deixar satisfeta la seua inquietud. Aquest diumenge, enfront d'aquestes fotografies de les quals no arriba a veure la rellevància, no.

M'afanye a dir que amb el temps el meu fill va copsar què agermanava les fotos que penjaven de les parets de l'IVAM, els quadros de Muñoz Degrain que el portaven a veure els del col·legi i els dibuixos de Tom i Jerry que veia en la tele. Va aprendre, amb prou esforç, segurament, que l'art naix d'una actitud conscientment estèsica, crítica i analítica, que dona lloc a distintes maneres de veure la realitat i permet als que saben fer-ho, volen i els deixen, mostrar-les als altres. Vull creure que, entre altres coses, va arribar a entendre-ho observant-me mentre jo, tractant d'imitar a aquells fotògrafs que tenien penjades obres en les parets dels museus, robava fotos pel carrer amb actitud d'entomòleg aficionat. Un dia em va dir: «Sé el que estàs fent», i em vaig adonar que, mentre jo anava prenent imatges dissimuladament amb el disparador, ell les prenia amb els ulls. Però, arran d'allò, sempre m'havia preguntat quants d'aquells que s'havien sentit perplexos davant de les exposicions de l'IVAM de l'època —i les dedicades a la fotografia no eren, ni de lluny, les que podien resultar més exòtiques i incomprensibles si les comparem amb les dedicades a les avantguardes russa i hongaresa, al cartell polonés o De Stijl— havien aconseguit fer aquell pas. Sempre m'havia inquietat la possibilitat que una majoria, que en aquell moment no s'atrevia a piular, no ho haguera aconseguit, s'haguera quedat amb la sospita de ser estafada per uns esnobs, a soles amb el seu pam de nassos. Molts ens sentíem a gust envoltats de tota aquella bromera, teníem accés a un cabal cultural amb què ni tan sols ens havíem atrevit a somiar uns pocs anys arrere. Però, què passava amb els que no percebien allí sinó una pedant i indesxifrable gesticulació?

El museu valencià, cal recordar, havia aconseguit en molt poc de temps convertir-se en un referent mundial i, durant uns anys, en el més prestigiós d'Espanya pel que fa a l’art modern, fins i tot després de la inauguració del Reina Sofía, el Guggenheim o el MACBA, que són lleugerament posteriors. I va ser gràcies, entre altres coses, a aquelles exposicions «xicotetes» que, acompanyades d'uns elaborats catàlegs que esdevindrien material per a estudiosos, descobrien al públic local els moviments artístics del segle XX abans d'iniciar una reeixida itinerància fora de València. Poc més d'un quart de segle després, tot això pren l'aspecte d'una anomalia, d'una al·lucinació de la qual formen part tots els auditoris i contenidors culturals que van començar a proliferar com a bolets al llarg del territori, i, sobretot, la gran quantitat de revistes pulcrament dissenyades, sorgides de tot arreu, amb les que Espanya, després del parèntesi franquista, pareixia voler recobrar el to intel·lectual de la II República. No era cap secret que moltes d'aquelles publicacions es beneficiaven de les ajudes a l'edició que les institucions autonòmiques o nacionals, directament o a través de les caixes d'estalvis i altres entitats públiques, atorgaven per a modernitzar la seua imatge. Hi havia una complicitat palpable entre la relativament nova classe dirigent, ansiosa de prestigi, i una classe intel·lectual esforçadament cosmopolita, llargament frustrada i desitjosa de protagonisme, que estava disposada a donar-li a la pàtria, fora aquesta la que fora, el llustre que necessitava. Cosa que, val a dir, acabà resultant per a alguns un profitós i gratificant modus vivendi.

Tot aquest empostissat va començar a esmorrellar-se amb el segle. Se sol culpar del declivi a Internet, però sospita un que l'arribada d'aquest cinqué genet de l'Apocalipsi no va fer sinó donar-li una nova dimensió al problema i, si de cas, ocultar-lo i contribuir al fet que cresquera emparat en la seua invisibilitat. Aquell abundant i eclèctic menú cultural a la gent cada vegada li la bufava més o li resultava més críptic, incloent-hi el seu suposat públic objectiu, que era molt minoritari al costat de tots els que pensaven que no se'ls havia perdut res dins d'un museu o entre les pàgines de qualsevol revista que no portara els resultats de la quiniela i la programació de la tele. Així que tant la demanda com l'oferta van evolucionar impulsades per una estratègia de màrqueting polític més eficaç i rendible en més d'un sentit. S’organitzaren amb gran èxit exposicions espectaculars de temàtica coneguda i contingut previsible (Velázquez, Goya, Dalí, Sorolla). A poc a poc es va anar deixant de subvencionar el pensament especulatiu i es van començar a finançar esdeveniments aparatosos i estrepitosos artefactes arquitectònics. Un dirigent obtenia més rèdit inaugurant un edifici esguitat de trencadís, com gotelé de nou-ric, que finançant una exposició sobre Kasimir Malevich que només veien quatre gats o mantenint viva una revista d'assajos filosòfics que llegien, com a màxim, tres o quatre mil pirats. Que tot fora més car no deixava de ser un avantatge. Es va anar consumant la rebel·lió contra l'autoritat del coneixement per part d'una població que, segons anava quedant manifest, per una raó o una altra havia trobat en la cultura oficial anterior un mecanisme d'humiliació. I com és ben sabut, la reacció defensiva de qui se sent inferior sol ser el rancor i el desdeny. «No ho entenc, ergo és una estafa, i qui se les dona d’entés, un farsant»: tota l'epistemologia populista està ací condensada. Ridiculitzar a aquell que s’identifica com a expert o va d’«intens» va esdevenir una qüestió d’higiene, una teràpia assequible i addictiva que l’alliberava a un de molestos complexos. La reivindicació de la ignorància permet a l'ignorant sentir-se «autèntic» i, a més, lliure de la necessitat d’aprendre. Les publicacions de culte van anar-se'n en orris en fila índia, i els museus van renunciar al seu paper prescriptor i es van bolcar en la nobilíssima missió d'acostar-se al poble. Ho van fer d'una manera literal, els d'una banda explotant la nostàlgia acrítica, organitzant mostres de caràcter costumista o obertament comercial, i els de l'altra inspirant-se en les més agosarades iniciatives inclusives. De manera que les exposicions van començar a encaixar en les molt variades expectatives de l'espectador majoritari, a generar una espècie de mainstream demagògic que uns practicaven en el seu assalt a les institucions culturals i altres en el seu intent de resistir darrere dels seus murs. Va quedar clar que, si bé havíem sigut alguna vegada moderns, si bé havia paregut que ho havíem tornat a ser, la nostra vocació, en termes generals, no era aquesta. Quan la mar salta per damunt dels espigons i arrasa platges i passejos planificats amb cura, se sol dir que la naturalesa sempre acaba reclamant el que és seu. Així passa també amb la ignorància ressentida quan s'emprenya i s’envalenteix. No se li poden posar dics, no hi ha voluntat neoregeneracionista o despotisme il·lustrat que la continga, s'apodera fins de l'últim racó de la vida pública, començant pel de la política, i obliga a replantejar-se la manera de combatre-la.