Va haver-hi un temps en què el futur estava escrit en un present molt tangible, encara que amb una cal·ligrafia no sempre fàcil de desxifrar. Cada matí ens n'arribava una ració i la digeríem, però no ens obsessionàvem amb ell, prou teníem amb fer-li front. La vida es componia de forces que amenaçaven de sobrepassar-nos i l'ara no deixava temps per al després. Paral·lelament, es desenvolupava la cultura de masses, que pareixia un conjunt de passatemps innocus, d'inversemblances més o menys entretingudes. Res no feia sospitar que anaven substituint a poc a poc allò que anomenàvem realitat. Els telèfons «intel·ligents», els drons, els viatges espacials, l'arquitectura de Calatrava o els genis totpoderosos, arrogants i caricaturescos com Musk, tan aparentment reals ara mateix, van ser abans uns productes de la imaginació, part d'un univers quimèric que servia d'alleujament a la nostra vida quotidiana. No podíem imaginar que era també el seu futur, que tot el que ara mateix ens envolta i ens engul sorgiria d'allí, dels còmics, de les novel·les de duro, de les pantalles de cine i de la televisió.
Vivim en aquells ensomnis improbables, i ningú no sembla dubtar de la tangibilitat d'un món que, més que fer, hem inventat. Hem acabat sent la papallona que somnia Chiang Tzu. O aquell que és somniat per la papallona. Creiem en la solidesa de coses com el GPS, la missatgeria instantània, Bizum o l'assistent de Google. La nostra vida penja d'elles, i ens costa imaginar que un dia puguen fer plof, com una onomatopeia de còmic. O que ho faça Musk, que potser és tan fictici com l'emperador Ming, el tirà del planeta Mongo a qui feia front Flash Gordon. Si això ocorreguera, si de sobte es produïra aquest buit, molt probablement apareixerien totes les coses que han quedat fora d'aquesta ficció, tot el que s'ha tornat invisible i sembla que ha deixat d’existir. Apareixerien els poders fàctics que creiem haver deixat enrere, tant humans com no humans, l'existència dels quals percebem quan esclata una guerra que ningú no s'espera, o ens veiem en una d'aquestes situacions sospitosament freqüents que anomenen crisis econòmiques, o quan arran d’una pandèmia ixen a relluir misèries que no imaginàvem, o quan el planeta comença a fer coses rares i constatem amb sorpresa que no el podem controlar per bé que mirem la predicció meteorològica en el mòbil cent vegades al dia.
Vivim en una representació de la realitat plena d'inexactituds i de buits dissimulats amb palla digital, i ens comportem com uns personatges d'aquesta comèdia. Ens contem coses fabuloses, o ens les conten, ens les creiem amb més o menys convenciment i les convertim en tòpics que corren de boca en boca. D’ací a no res habitarem altres planetes, viurem eternament, embotits en un disc dur, modificarem a voluntat el nostre genoma i erradicarem les malalties (a la biologia, en particular, la posarem d'una vegada per sempre al seu lloc). La intel·ligència artificial permetrà que la nostra descanse, que ja és hora, i d'ací a no res serem capaços d'envasar la felicitat, però aquesta vegada de veres, pura i sense tallar. Vivim planejant el futur, però no com abans, amb una cartilla d'estalvis i la pòlissa de l'Ocaso, sinó amb uns projectes fabulosos construïts amb quantitats ingents de credulitat. Els mitjans fan d’aquesta activitat un espectacle permanent oficiat per polítics, empresaris i harúspexs diversos. És una forma de diversió que entra en auge cada vegada que s'acosta un cap d'any. Però, amb tot i amb això, res ni ningú pot amagar la incertesa que aquesta època exsuda per tots els seus porus. Segurament, perquè intentar preveure el que passarà és una ximpleria quan vius en un puzle al qual li falten peces, quan jugues amb una baralla a la qual li falten cartes que molt probablement estan en la mànega d'algun tafur.
A cavall entre dues èpoques, aquella en què prou teníem de controlar les forces d'un present palpable, intensament orgànic, en què a les fantasies se'ls veia el cartó, és a dir, la tinta i el paper, el cel·luloide i el soroll del projector, els efectes especials de fireta o les interferències del televisor, entre aquella època i aquesta, deia, que és un conjunt més o menys ordenat i asèptic d'ones electromagnètiques, en què s'entesten a fer-nos creure que tenim el futur agafat per les gònades, un no pot deixar de mirar de reüll l'endoll, que és allò que ho possibilita tot. El mira com el llaurador que en altre temps mirava els núvols amb recel, sabedor que una pedregada podia arrasar els seus encisams en un instant. Bona part del que veiem al llarg del dia, de les idees que ens arriben, el que ens alegra, ens enfurisma, ens espanta o ens fa somiar, aquestes mateixes línies que ara escric o tu lliges, aquest món que creiem habitar, que nodreix la nostra consciència, amb què interactuem, poblat de trastos que ens serveixen o als quals servim, no queda molt clar, aquest món de què en tot cas depenem, està compost de fantasmagories i moltes fantasmades que sorgeixen de les pantalles que l'endoll alimenta. El dia que no isca corrent per aquells dos forats, estarem fotuts. O quedarem lliures, segons algunes versions. Però aquesta segurament és una altra fantasia, potser la més ingènua de totes.