Vivim una època cada vegada més adusta. L’humor s'ha quedat definitivament embossat en les mamelles de la realitat. Alguna cosa no deixa que brolle. I el fet més preocupant és que no pareix que ningú el trobe a faltar. Ziraldo, un humorista brasiler, va dir una vegada, fent-se eco d'una opinió molt estesa entre l'esquerra més ortodoxa, que l'humor naix dels problemes socials, de la injustícia, i que si alguna vegada el món arribara a ser just, si es concretara la possibilitat de la utopia, viuríem en una espècie de beatitud permanent, i l'humor com a procediment per a desentranyar la realitat i influir en ella no tindria raó de ser.
Potser això explique el que passa. Potser algú ha pensat que, si fem desaparéixer l'humor, semblarà que hem arribat a un món ideal en què ja no és necessari. L'humor intel·ligent, transgressor, molest, necessàriament bel·ligerant entre iguals, i sobretot necessàriament ofensiu en sentit ascendent, l'humor que hauria de descol·locar-nos i obligar-nos a repensar la realitat, ha desaparegut quasi per complet. Començant per la premsa, on ha quedat reduït a això que s'anomena editorials gràfics, lectures ideològiques de l'actualitat conclusives, sense incògnita a desxifrar, sense marge per al dubte, correctes, autocomplaents.
Ara, a banda d'aquest humor que no té gens d'humorístic, com reconeix obertament El Roto, s’estila l'humor gruixut, que és el més inofensiu de tots, i també l'humor blanc —de color pastel, més aviat—, aquest que l'esquerra repudiava no fa molt per reaccionari, igual que a qualsevol altra forma d’art que no fóra conscient del seu ineludible caràcter polític. També hi tenim reductes on sobreviu la paròdia, un gènere que sempre ha requerit, tant per a fer-lo com per a gaudir-lo, un cert grau de misèria moral, perquè no s'encrueleix amb éssers reals sinó amb uns personatges als qui prèviament se'ls deshumanitza per a deixar-los a mercé del sarcasme, que és una cosa que no té res a veure amb l’humorisme. Però el que potser mostra d'una manera més eloqüent la decadència de l'humor és la moda del stand-up, aquest estil de comèdia en què alguna vegada van brillar individus com Lenny Bruce o George Carlin, uns paios que aconseguien fer trontollar la lògica del públic, al que provocaven amb un discurs sostingut i in crescendo fins a fregar l'insuportable.
El mur davant del qual actuen últimament certs comediants pretesament graciosos s'hauria d'utilitzar per a afusellar-los —si se'm permet la plasenteria, que a més de ser poc original no sé si computa com a delicte d'odi—, per roïns, per degradar el gènere i atemptar contra la nostra malparada salut mental. A ells i als qui els escriuen uns monòlegs rescalfats, previsibles i anodins, plens de falques, elaborats amb el mateix fi sentit de l'observació que hi ha darrere dels anuncis de cremes lubricants, aquests espots que les televisions solen emetre insistentment a l'hora de la sobretaula, no sé si us heu fixat. Segur que els escriu la mateixa gent. El que fa l'humor intel·ligent —l'expressió és un pleonasme: si no és intel·ligent no és humor— és torbar, incomodar, traure a la llum la nostra estultícia perquè ens la qüestionem, no perquè la celebrem, i, en no poques ocasions, al públic d'aquests suposats humoristes sembla que els regalima la rialla per les comissures de la boca com la bava als beneïts del cabàs, no pareix que estiguen qüestionant-se gran cosa.
Intentar que ens riguem de nosaltres mateixos, que ens repensem en aquest món de badocs, s'ha posat molt difícil. No sols per als professionals del ram que encara tracten de prendre's seriosament la seua tasca. Abans, cada vegada que qualsevol volia contar un acudit l’havia d’interpretar, refer da capo. I l'acudit no era el mateix depenent de qui el contara, com no és el mateix una polonesa de Chopin interpretada per Horowitz amb un Steinway & Sons, que interpretada per Nacho Cano amb un dels seus casiotones. Hi havia gent que tenia gràcia i gent que no. Ara tots, a més de llestos, podem presumir de graciosos sense gens d’esforç. Recorrem al calaix de moniatades que va omplint el WhatsApp, en triem una i la reenviem, no cal cap habilitat específica, ni agudesa, ni talent.
Quants coneixeu que se la juguen improvisant diàlegs enginyosos? Algú us ha sorprés últimament ficant-se amb gràcia i a contracorrent amb alguna cosa o amb algú que no us esperàveu? De la mateixa manera que ens oblidem de sumar, ens oblidem de conversar, que no és sinó reflexionar en companyia. No sabem interactuar amb els altres si no és a colp de «mem», d'acudit amprat, de tòpic. Heu vist aquestes comèdies de diàlegs enginyosos, veloços i precisos que van filmar gent com Howard Hawks, Preston Sturges o Billy Wilder? Eren personatges extrets de la realitat, però fa temps que no es veuen. Potser encara n’hi ha, però no exerceixen. A tots se'ns trava la llengua ara quan copsem que estem dient alguna cosa que no està suficientment contrastada. El cervell se'ns extravia en càlculs de conveniència, la por de ficar la pota ens paralitza. Això ha contribuït a fer desaparèixer una figura tan castissa com la del bromista, i aquesta és, potser, l’única bona notícia de tot l’assumpte.
L’humor està desarborat, i això no sols ens impedeix d'atacar, sinó que també ens desarma. Un veu a Franco en una feroç vinyeta de La Traca de 1937, representat com un marieta i enllitat amb un moro que de tan «racialitzat» pareix un negre del Senegal, i percep la incomoditat dels nous benpensants barrejada amb el vell clamor dels retrògrads de l'època. No importa que la dibuixara un antifeixista (Carlos Gómez, antifeixista provat, que no de saló) i que tant ell com l'editor de la revista acabaren, ells sí, afusellats. Això, si de cas, la fa més desconcertant. Per a sentir la mateixa incomoditat i escoltar el mateix rondineig, tampoc cal anar-nos-en tan lluny. Proveu de llegir les historietes que Reiser va publicar a França fa tan sols trenta anys, o alguna cosa de les que dibuixà Claire Bretécher, o el jovial Wolinsky, a qui van cosir a trets en la redacció de Charlie Hebdo, una mort que alguns descervellats van arribar a justificar perquè, tant ell com els seus companys, qüestionaven i continuen qüestionant tot el que és sagrat, ho consagre qui ho consagre.
Cal veure tot això amb perspectiva històrica, direu —aquesta que no s’aplica en altres casos—; avui necessitem un codi d'humor diferent. Potser podem estar d'acord pel que fa a La Traca, no pel que fa als altres que he citat, que són plenament vigents. Però, en tot cas, quin?, de quin codi estem parlant, de quin humor? No veig a ningú desenvolupant-lo. Precisament anava a enllaçar ací unes quantes declaracions i notícies que he trobat mig amagades entre la morralla informativa del dia, davant de les que no seria molt difícil brandir una mica de mordacitat, alguna cosa que demostrara que no han aconseguit acabar amb la nostra perspicàcia festiva, però he decidit passar. Un no té el talent de Reiser ni tampoc ànima de torero. Me’n ric per a mi mateix i ja està. Aquest és un dels símptomes més tristos dels temps que corren, que l'humor ha esdevingut una pràctica onanista, que riem en privat, mentre que en públic assistim a l'exaltació solemne d’allò risible i ho aplaudim en bandada.
0