En els últims temps, un vell concepte s'ha colat amb força en l'argot polític. Per raons que ells sabran, els professionals del ram senten la necessitat que els percebem com éssers insubornables, i per això, en temporada alta, tracen línies roges per tot arreu. Després, quan la logomàquia electoral dona pas a les aspres partides de pòquer semiclandestines, aquestes línies desapareixen o es dissolen ràpidament en àcid cínic. «No vaig mentir, vaig canviar d'opinió»: la por de fer-li el joc a l'enemic no ha d'impedir a ningú reconéixer que aquesta va ser sublim. Si no ens deixem cegar per la susceptibilitat, no és difícil veure en aquest i en qualsevol altre intent de justificació el rastre d'un cert escrúpol moral. Si més no, han tractat d'arreglar-ho. La majoria no es molesta a donar explicacions, es limiten a xiular distretament mentre esborren amb els peus la línia que han traçat amb determinació fa tot just unes hores. O en tracen una altra un poc més enllà perquè ningú es fixe en la que acaben de travessar. Aquestes línies roges que s'enuncien i anuncien emfàticament, sonen a avisos en clau de fins on estan disposats a arribar i segurament arribaran aquells que les proclamen. Per què insisteixen en el fet que no faran açò o allò altre? Hem de suposar que podrien fer-ho? Per què en compte de parlar del que no faran, no ens parlen del que pensen fer i com? Declaren no estar disposats a travessar les línies darrere de les quals hi ha un suposat infern, però què passa amb aquestes altres que ens separen, si no del paradís, sí almenys d'un món un poc més suportable? Des de quan un programa polític es defineix pel que no és, pel que no contempla, per les línies que no pensa creuar i no per les que tractarà de creuar per tots els mitjans que proporciona el poder que s'ambiciona?
La retòrica de les línies roges mou les emocions i esquiva l'anàlisi. Tan sols busca l'adhesió visceral a una postura que es mostra decidida i inflexible: «amb aquest, mai», «d’això, res», «més enllà d'aquest punt, ni pensar-ho». En política, les línies roges venen a ser com les fanfarronades que llança un boxejador a un altre abans del combat, demostracions apriorístiques de força. Presumeixen davant de la galeria de la seua capacitat d'imposar límits a les seues pròpies accions i de delimitar les dels altres. Cada un intenta amb això presentar-se més ferm i feroç que el seu contrincant i enardir els seus seguidors. Després ve l'hora de la veritat, i les hòsties que van les cola u per on pot i les que venen es colen per on un menys s’ho espera. L'exhibició dels límits ètics de l'acció política, aquesta suposada integritat, es veu desmentida grotescament per la pràctica, de manera que aquestes línies roges que es tracen mirant l’auditori es revelen com una mostra de debilitat o de duplicitat.
Tots sabem què és una línia roja. L'expressió es nodreix, maliciosament, però de manera matussera, de la nostra experiència quotidiana. Res resumeix millor la vida d'un individu que la lluita contínua contra una infinitat de línies de tots els colors. Unes vegades ens arriben imposades i altres vegades ens les imposem, unes vegades apareixen com a barreres que no ens està permés de creuar i altres com a obstacles que cal superar com siga. La principal d'aquestes últimes és, precisament, l'imperatiu moral —moralista, més aviat— de no creuar les primeres. Des que venim al món ens pressionen des de tots els fronts perquè respectem escrupolosament aquesta suprema interdicció, però la història s’ha escrit transgredint-la. Van començar Adam i Eva quan mossegaren la poma i encara hi som. Creixem travessant línies. Quina línia xafa o creua cadascú, amb quina finalitat i amb quines conseqüències, això són figues d’un altre paner, però qui no en creua cap, no creix, tan sols engreixa en el corral que li han assignat mentre espera el dia de la matança. El professional de la política que no travessa cap línia roja tampoc no fa carrera, es queda per a vestir els sants de la seua parròquia particular. La diferència consisteix en el fet que un individu ha d’heure-se-les només amb la seua consciència, i en última instància amb la llei, mentre que un polític se les ha d’heure amb la consciència de molts, que en la pràctica ve a ser la de ningú, com els diners de l'erari, i el braç de la llei rarament aconsegueix tocar-lo.
Si un polític cueja, i cueja des de fa molt, és que no ha parat de travessar línies i ho ha fet amb l'habilitat i el sentit de l'oportunitat necessaris. Com més bo és en allò que fa, menys es nota. I com menys es nota és no dient mai «mai de la vida», perquè una línia roja, en el millor dels casos, no significa res, la major part de les vegades és una excusatio non petita, i gallejar d'elles, un recurs pueril. Arnaldo Otegui va dir no fa molt que «nosaltres no posem preus [polítics] ni línies roges en públic», i amb la seua acrimònia habitual, el periodista Gregorio Morán va dir d'ell, arran d'aquestes declaracions, que «marca molt agudament el camí d'un professional de la clandestinitat a uns bocamolls exhibicionistes». Les línies roges proclamades als quatre vents són fanfarronades, farols improbables que es veuen d'una hora lluny. Ens estem acostumant a apostar al pòquer tapat, i al fet que el desenllaç de la partida tinga lloc en la rebotiga de les institucions, a l'hora d'ensenyar les cartes. Li estem agafant el gust a l’assumpte. Les enquestes realitzades l'estiu passat sobre els pactes postelectorals revelaven que ens importa ben poc que els polítics es passen les susdites línies per les castanyes. «Les línies roges són menys roges per als votants que per als partits», era la conclusió que treia l'analista Kiko Llaneras. És a dir, que si hipòcrita és jurar que hi ha fronteres que un no creuarà mai, més hipòcrita és fer veure que ens escandalitzem quan algú les creua. Fa la impressió que saben que a hores d’ara l'única cosa que importa és que l'espectacle siga entretingut, i no hi ha dubte que s'esforcen perquè ho siga.
0