Massa jove per a opinar

Tinc un problema. De fet, molts. Però el que ara interessa és més personal: quan escolte la paraula ‘jove’, deixe de fer qualsevol cosa –encara que estiguen parlant-me, o que estiga parlant jo, tant fa– per centrar tota la meua atenció en eixos diàlegs. I això em passa, sobretot, quan dita paraula ve acompanyada, com quasi sempre, per frases com “no volen treballar ni estudiar”, “als 40 anys encara estan a casa”, “vaig vore com cremaven un contenidor: no els interessa manifestar-se, sols volen fer malbé el mobiliari públic”, “hui en dia, la gent jove és més masclista que abans”...

En situacions així, podria agafar una cadira i seure al seu costat per fer el monòleg de la meua vida –sí, ho podríem titular així–. I no és que em falten ganes, al contrari: els prejudicis socials que patim les persones joves estan tan presents que ens sobren dades per desmuntar-los, un per un, i arribar a la vertadera arrel del problema. I és que m’he adonat que se sol parlar molt dels prejudicis i dels generalismes en qualsevol conversa informal, però no de les causes d’aquest ‘comportament juvenil’.

Per això, imaginem-nos que un dia complim el nostre ‘somni’: agafem una cadira de la taula del costat i envaïm una conversa d’un grup de persones perquè acabem d’escoltar que “les persones joves estan molt còmodes a la llar familiar, cada vegada tarden més a anar-se’n de casa”.

No estem massa d’acord i ens reafirmem amb les últimes dades de l’Observatori d’Emancipació Juvenil: 4 de cada 5 persones menors de 30 anys no es pot emancipar a la Comunitat Valenciana perquè més del 90% dels contractes signats són temporals, els preus del lloguer continuen apujant i el sou mitjà de les persones joves a la Comunitat se situa en 830 €, molt per davall de la mitjana estatal -que es troba al voltant dels 930 €-.

“Però és que la gent jove no té clar què vol fer en la vida”. La realitat és que, no és que no sabem què volem fer en la vida, sinó que no ens deixen fer-ho. Amb la precarietat que sofrim en l’àmbit laboral, tardem molt més que generacions passades per poder construir el nostre projecte de vida: tindre una feina que no siga temporal o poder deixar de compartir pis ja no ho podem fer abans dels 30 anys -i abans dels 34 pareix que tampoc-. La Comunitat Valenciana és una de les poques comunitats en l’àmbit estatal que pateix una taxa de pobresa i exclusió social major en la franja de 30 a 34 anys. I això a què és degut? Bàsicament en què les polítiques a curt termini que hi ha actualment deixen d’oferir acompanyament una vegada passats els 30 anys. Així, el problema s’agreuja i es prolonga durant l’etapa adulta.

Ara pareixerà que sols ens interessen els diners: “si és que es queixen per tot! Abans patíem molt més i no protestàvem tant”. Sí, actualment la gent jove ix al carrer, participa, perquè creu que l’única forma que té de canviar les coses que no li agraden és unint-se com a joves. Canvi climàtic, diversitat, feminisme, valors… Les persones joves participen i ho fan molt bé: segons l’últim baròmetre de la FAD, 7 de cada 10 persones joves considera que els compensa defensar causes socials o mediambientals. A més, respecte a 2017 hi ha un augment del desig per participar en organitzacions socials i de voluntariat.

Amb tot això, hem sigut capaces de posar a l’agenda pública molts temes que abans es deixaven de banda. Hem fet que s’adopten mesures per a l’emergència climàtica. Hem defensat la diversitat i la manera de relacionar-nos. Hem sigut promotores de posicionaments en qualsevol circumstància que ens ha afectat com a col·lectiu. Hem donat el poc temps que ens queda per a ensenyar i aprendre en valors.

I ara serà quan ens diran, després de poder soltar aquest monòleg en la conversa, una de les frases més pronunciades des que tenim ús de raó: “no parles tant, que eres massa jove per a opinar”.