Illes d’aigua, els oasis valencians

Quan pensem en una illa, acostumem a imaginar-nos un tros de terra envoltada de mar o, com a màxim, d’un riu ample; així és, almenys, com se’ns ensenya a escola i com consta en les enciclopèdies. Però, i si hi invertim l’ordre? I si la mar fóra de pedres i l’illa líquida?

El concepte d’illa entronca amb el d’aïllament, siga del tipus que siga. I és que el que fa úniques les illes és justament la falta de connexió amb altres entorns semblants, el fet d’estar envoltades d’una cosa completament distinta. Això provoca fenòmens extraordinàriament interessants: les illes, tot i que hi haja menys riquesa biològica global que a terra ferma, tenen una taxa d’endemismes (és a dir, d’espècies que només viuen allà) molt superior a la dels continents. A més, l’evolució hi acostuma a prendre camins diferents, ja que fa gran els animals menuts (com l’extinta rata gegant de Tenerife o els lèmurs de Madagascar, també desapareguts) i fa menuts els grans (l’exemple més habitual són els elefants nans, amb fòssils que s’han trobat en nombroses illes). La falta de depredadors o de competidors fa innecessàries les mides lil·liputenques (per a amagar-se) o les desmesurades (per a defensar-se). Les illes són molt més que continents menuts.

I, a més, les illes d’aigua existeixen, i en tenim una bona mostra al territori valencià, en què fa segles hi havia una gran connectivitat entre els ecosistemes aquàtics, però en què ara podem trobar autèntics tresors aïllats de la resta dels sistemes. Tot seguit indiquem només uns quants dels nombrosos exemples que hi podem trobar.

Sal entre roques i ciment

Sal entre roques i cimentSi pensem en espais naturals i en Calp visualitzarem, sens dubte, el penyal d’Ifac, la imponent mola calcària que domina la població i bona part de la costa. El penyal era una antiga illa, que es va unir al continent mitjançant barreres litorals i va deixar una zona de marjal al darrere. En aquest espai, des del segle xiii, es van explotar unes salines, activitat que es va mantenir fins a la fi del segle xx. Durant els últims cinquanta anys ha patit una urbanització desmesurada (només cal comparar-ne fotografies de la primera meitat del segle passat) i el resultat ha estat l’encapsulament del penyal entre la muntanya, l’asfalt i el ciment, de manera que s’ha convertit en una illa d’aigua entre cotxes i apartaments de platja. Això, tanmateix, no impedeix que més de 170 espècies d’ocells hi visquen o hi paren a descansar i alimentar-se, com si fóra una gasolinera al mig d’una autovia llarguíssima, o una illa en què els mariners paraven a proveir-se abans de creuar l’oceà. La supervivència de la làmina d’aigua és, doncs, molt més que estètica: és un deure conservar l’aigua salada també terra dins.

Aiguamolls de clauer: l’estany de Nules

Aiguamolls de clauer: l’estany de NulesLa importància d’aquest espai no és donada únicament per la superfície, sinó pel caràcter de resistència contra la transformació de l’entorn: conreus, infraestructures, cases, aterraments. Com si fóra el poble d’Astèrix i Obèlix, l’estany de Nules ha resistit segles i ha arribat fins ara amb una minvada superfície de 2,74 hectàrees, però amb un estatus legal (el 2004) que el protegeix definitivament de futures agressions, la figura de paratge natural municipal. Si observem la fotografia aèria, hi veiem clarament que el tros que queda amb aigua formava part d’un tot, però que ara ha de suportar la seua condició illenca. I malgrat tot, encara que és un aiguamoll de clauer, és molt important per als ocells migratoris i per a la fauna de la zona (per exemple, la tortuga d’estany): és un autèntic focus de diversitat biològica, com si fóra una illa tropical.

L’arxipèlag dels ullals: oasi entre tarongers

L’arxipèlag dels ullals: oasi entre tarongersDe la mateixa manera que hi ha illes a milers de quilòmetres del port més pròxim, també és cert que hi ha arxipèlags, i a això justament s’assemblen els ullals de l’Albufera: a una constel·lació d’espais separats per camps, però formant part d’un únic sistema. Al triangle que dibuixen Sueca, Sollana i Albalat de la Ribera hi ha un dels reservoris més preats de biodiversitat valenciana: nombrosos brolladors d’aigua que s’obrin pas entre camins, séquies i conreus. Aquests ecosistemes, que es formen quan l’aigua que brolla dels aqüífers es troba amb la plana al·luvial, representen la millor marca de transició entre el taronger i l’arrossar, entra el Xúquer i la marjal. Estan prop del seu continent (que en aquest cas seria el llac de l’Albufera), però al mateix temps són illes úniques, que acullen valuosíssimes poblacions de peixos endèmics molt amenaçats, com el samaruc o el fartet. A més, n’hi ha que s’imbriquen de tal manera en el paisatge que es fan indispensables per al reg o, fa uns quants anys, per al proveïment d’aigua potable. La part més notòria dels ullals és el de Baldoví, ara restaurat, prop de Sueca, en el paisatge de Na Molins, però hi ha autèntics tresors amagats, com l’ullal de la Tanca (1), els ullals de la Senillera (2), l’ullal de la Mula (3) o l’ullal Gros (4), que són recomanables descobrir a peu o amb bicicleta, seguint les indicacions de Paco Tortosa i Pepa Prósper en el seu llibre L’Albufera: guia de descoberta del parc natural. En la imatge del satèl·lit es pot observar de manera molt clara com se situen a la zona en què el paisatge canvia d’arbres fruiters a conreus de la gramínia, i constitueixen, sens dubte, autèntics oasis, explosions de natura al mig de línies geomètriques i d’arbres controlats al mil·límetre.

Hi ha moltes més illes d’aigua al territori valencià (i de segur que més avant en parlarem), però amb aquests petits aiguamolls n’hi ha prou per a ensenyar-nos una cosa fonamental: que cada espai natural és valuós, independentment de la mida, i que el caràcter insular també es pot observar al revés. I també, és clar, que en qüestions de marjals continua sent vàlid la dita popular: “Al pot menut hi ha la bona confitura”.