Amb esperança però sense triomfalismes, per favor

Fa dos anys i una setmana em vaig alçar amb molta son, i també amb un somriure i el convenciment profund de que alguna cosa havia somogut de veres al meu país. Vint-i-quatre mesos després, el canvi a la gestió del medi ambient és certament visible, però en alguns aspectes tan feble con un tel de ceba, d’aquells on tot s’hi transparenta i encara pots veure el que hi ha darrere: un llegat enverinat del qual cal allunyar-se com abans, millor.

Potser la mutació més evident, també la més significativa, ha estat el de passar d’una consellera com Isabel Bonig, aliena al món ambiental i amb una agenda política paral·lela, a una consellera com Elena Cebrián, una tècnica formada i amb una llarguíssima experiència en qüestions relatives a la gestió de la natura i l’agricultura. La sensació d’alleujament que produeix saber que qui han posat al timó almenys sap del que parla i coneix el terreny de primera mà (com els consellers Soler o Marzà, posem per cas) és sens dubte una victòria. Xicoteta i insuficient, però.

Fa uns dies, Verds-Equo, partit al que li correspon la gestió de la part verda de la conselleria d’Agricultura i Medi Ambient (m’estalvie el nom complet, tan farragós al paper com irrellevant en contingut), manifestava la seua satisfacció per les fites assolides i també el seu compromís en complir objectius i promeses que encara no s’han produït. Sobta, tot i l’inevitable comparació amb l’època precedent, el to triomfalista que traspua el document, perquè al món ambiental el que s’hi percep és un creixent desencís, cada dia més corcat per la impaciència i les suspicàcies.

Sorprèn llegir, en primer lloc, que “podem mostrar satisfacció per haver evitat agressions al nostre territori en forma de projectes urbanístics depredadors”. Els conte una cosa: cada pocs dies m’alce amb fotografies que m’envia la gent d’Amigos de Sierra Escalona sobre les agressions (roturacions, tales d’arbres, eixamplament de camins, cacera il·legal...) a un paratge valuosíssim.

Un entorn natural que que el Partit Popular va decidir protegir enmig de la bombolla urbanística sota la figura de Parc Natural, però que mai no es va arribar a materialitzar i que ara, malauradament, s’haurà d’aconformar (de forma transitòria, esperem) amb una superfície menor i una figura legal d’inferior rang, la de Paisatge Protegit. I és només un exemple.

Però especialment sobta la forma de treure pit a l’assumpte dels residus en distints aspectes, quan el debat ha estat, malauradament, monopolitzat per quatre lletres: SDDR. El famós sistema de retorn d’envasos, pedra angular de l’agenda política de la Conselleria, ja tenia febleses intrínseques tot i el tarannà positiu, però aquestes s’han agreujat amb l’ultima modificació coneguda: que les màquines només estiguen als pàrquings de supermercats. Una mesura que fomentarà l’ús del transport privat per anar a tornar els envasos, generarà dificultats d’emmagatzematge i logística als ciutadans i, el pitjor, atemptarà greument contra el petit comerç, oferint un avantatge incomparable a les grans superfícies. El gran problema d’aquest tour de force que dura més d’un any entre la Conselleria i els qui monopolitzen el negoci del reciclatge és, sens dubte, que qualsevol eixida és a aquestes alçades és una derrota i un per al govern. Si s’implanta una versió light, ni es convencerà als defensors aferrissats (ni a la ciutadania, molt probablement) ni s’evitarà l’embat de l’oposició empresarial. Si per contra finalment no hi ha màquines als comerços pàrquings dels supermercats, es percebran aquestos anys com a perduts, centrats únicament en un aspecte molt secundari de la gestió ambiental.

Dels directors de parcs naturals, una altra fita assenyalada, celebre (i molt!) la dignificació de la figura que havia pervertit el Partit Popular amb endolls i amiguisme, però no que les nostres joies naturals hagen tardat fins a dos anys en tenir algú al capdavant. Però més important encara: no només cal algú dirigint, sinó mans per a gestionar i divulgar els valors ambientals. I d’això, malauradament, no hi ha cap bona notícia, més encara quan a poc que preguntes en alguns pobles et parlen d’activitats per a xiquets o escoles que ara, inexplicablement, ja no es fan. De la gestió forestal, que l’estiu passat fou centre d’atenció, val a dir que les informacions i denúncies d’aquells qui recorren a diari el territori (i en particular dels treballadors del forest, que ho fan en unes condicions de precarietat laboral indignes i vergonyoses) no són gens esperançadores, i caldria que els començàrem a fer cas. No, no hi ha hagut un canvi real, per molt que sí que s’haja encès l’espurna del debat. I sí: tots sabem que el repte de l’interior valencià és descomunal.

Del canvi climàtic ens arriben senyals encara més preocupants. En un marc en el qual hem augmentat les nostres emissions de gasos d’efecte hivernacle, vantar-se de la revisió d’una estratègia l’horitzó temporal de la qual és 2013-2020 (com no espavilem l’enllestirem després del període de vigència!) i que ha de supervisar, entre altres, un comitè que no s’ha reunit sis mesos i mig després de la primera convocatòria és certament arriscat (bonus: l’últim informe de seguiment fet públic és de... setembre de 2014!). De fet, la pròpia secció d’escalfament global de la web de Conselleria dóna una imatge fidedigna de com d’esquifida és la seua acció política en aquest àmbit: tan buida com les pàgines en blanc o tan plena de llocs comuns com els refregits sense cap valor divulgatiu que s’hi poden trobar. Ja no s’hi valen jornades protocol·làries farcides de bones paraules; ara cal, d’una vegada per totes, actuar i posar-ho al centre del debat.

Molta gent participàrem des de fora de l’alegria per un canvi, el de 2015, que ni que fóra higiènic ja ens parlava de que s’obria un temps nou. Ara, però, el mínim que demanaríem és que es bastisca el relat i l’acció de govern sense triomfalismes, per favor. Hi ha massa forats, massa buits (també entrebancs, com la manca de personal i un finançament injust, però això ja ho sabíem), massa tasques pendents com a per a vendre un fum verd que un electorat crític difícilment comprarà, per molt bona voluntat que hi haja al darrere. Cal esperança, no miratges ni mitges veritats. En eixe context, és molt positiva la proposta de qui acaba de ser escollit Secretari General de Podem al País Valencià, Antonio Estañ, de posar en marxa una auditoria ciutadana del Pacte del Botànic. L’objectiu? Que la certificació del compliment d’un pacte no depenga d’allò que isca d’un òrgan de partit, sinó de la gent, que és la que primer percep si les noves polítiques s’ha materialitzat enlloc o s’han perdut al camí entre les Corts i el carrer, atrapades entre burocràcies i pressupostos en roig. L’exigència i l’exercici d’una democràcia que vaja molt més enllà de les urnes cada quatre anys és el millor regal que els podem fer als signants del Botànic.

Queda temps, però no massa, no ens enganyem. Menys encara al medi ambient, que com sap tot aquell qui haja treballat al sector, funciona amb uns tempos més llargs, per com els resultats no són visibles de forma immediata, i demana valentia i decisió a l’hora d’apostar per un futur més humà i més just. L’únic futur possible, en definitiva, si ens estimem el país i la gent que hi viu, aquell que només ens vindrà garantit per un territori viu, verd i saludable.

Andreu Escrivà és Ambientòleg, Màster en Conservació d’Ecosistemes i Doctor en Biodiversitat, Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General per “Encara no és tard: claus per a entendre i aturar el canvi climàtic”.“Encara no és tard: claus per a entendre i aturar el canvi climàtic”