eldiario.es

Menú

ENTREVISTA | Andreu Escrivà, ambientòleg

“Hem de riure, parlar, cantar, pintar i divulgar el canvi climàtic”

El doctor en biodiversitat publica un llibre en què alerta dels enormes perills del calfament global alhora que llança un missatge positiu: si hi ha una reacció ràpida, som a temps d’aturar el fenomen

- PUBLICIDAD -
Andreu Escrivà.

Andreu Escrivà.

Andreu Escrivà (València, 1983) és ambientòleg, doctor en biodiversitat i treballa a la Fundació Observatori del Canvi Climàtic, una entitat de l’Ajuntament de València. Divulgador infatigable, forma part del comité d’experts en canvi climàtic de la Comunitat Valenciana. Acaba de guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica de la Universitat de València amb el llibre Encara no és tard: claus per a entendre i aturar el canvi climàtic (Editorial Bromera, 2016).

Pregunta. Menjar carn roja o viatjar un cap de setmana a París contribueixen al canvi climàtic?

Resposta. I molt! No és una qüestió de culpabilitzar-nos per tot (ja que absolutament tot el que fem cada dia té una empremta ambiental i genera gasos amb efecte d’hivernacle), però sí que hauríem de començar a incorporar referents nous de comportaments que caldria evitar o, almenys, minimitzar. Cal conéixer l’impacte de les nostres accions per a poder modificar-les. Quan pensem en el canvi climàtic i els gasos amb efecte d’hivernacle ens vénen al cap gairebé sempre imatges de tubs d’escapament o xemeneies industrials, tot i que els avions contaminen molt més per quilòmetre i passatger que un cotxe esportiu, i una dieta rica en carn (especialment d’oví) i amb aliments conreats en llocs llunyans pot comportar emissions més altes que anar a treballar amb cotxe. No és qüestió, per descomptat, de fer canviar la dieta per a poder permetre’ns agafar el cotxe i accelerar a fons: és qüestió de fer totes dues coses i multiplicar la nostra contribució per a frenar el calfament global. Si ens quedem amb el fet que els bons comportaments ambientals són només separar el plàstic a casa i substituir les peretes incandescents per LED no aconseguirem canvis significatius; tan sols cosmètics.

Encara no és tard”, diu el seu llibre. Què cal fer?

Moltíssimes coses, però afortunadament cap que no estiga fora de l’abast de les nostres societats o de les nostres capacitats tècniques. Fonamentalment, activar els ressorts socials necessaris a fi de produir canvis no linears en comportaments humans. És a dir: si el canvi climàtic s’accelera, accelerem-nos nosaltres també! Hi ha canvis i accions que fa cinc o deu anys eren impensables, des de l’Acord de París fins a la desinversió en combustibles fòssils, passant per les batalles legals contra governs i empreses o, per descomptat, l’accelerada tecnològica i empresarial de les energies renovables (només cal veure la corba de costos). Si som prou llestos, podem impulsar aquests canvis, accelerar-los i aconseguir que vagen més ràpid que un calfament global que, lamentablement, no deixa d’agafar embranzida. No és tard… però se’ns va fent tard.

El petroli és una de les seues bèsties negres. Les energies renovables són l’única solució?

Jo no el definiria com a “bèstia negra”, en realitat. És més: em sembla que devem molt al petroli, al carbó i al gas natural. Crec que hem de ser capaços d’agrair l’enorme progrés que les energies fòssils han permés en gran part de la humanitat. Sense aquestes, hui no tindríem ni les ciutats, ni els conreus, ni la tecnologia sanitària o espacial (o d’oci!) de què gaudim, per no esmentar el transport i els viatges. El petroli ens ha permés anar a llocs llunyans i fer fotografies amb càmeres d’última generació. El que passa és que ens hem adonat que, finalment, els problemes que genera són més grans que els beneficis de continuar explotant-lo al ritme actual. I, sobretot, hem començat a albirar que hi ha alternatives: des de la substitució directa per fonts renovables fins a la disminució del consum eliminant processos o béns superflus. Hi ha un gran tabú quan es parla d’energia: una gran part del discurs se centra únicament i exclusivament en la substitució d’una font per una altra, i això és un error. Hem de disminuir el consum al mateix temps que canviem la manera de produir energia. I sí, guardar una mica de petroli, perquè com a matèria primera –no com a combustible– és encara insubstituïble per a determinats processos industrials.

Vosté es queixa del fet que una qüestió capital com aquesta no forma part del debat quotidià. Per què?

El canvi climàtic és la tempesta perfecta, el problema ideal perquè tant se’ns en done i ens en despreocupem. Ni el nostre cervell està fet per a avaluar riscos progressius a llarg termini, ni tampoc per a renunciar a gratificacions en el curt termini per a assegurar guanys incerts en un futur llunyà (és a dir: deixe de menjar jo aquesta xulla o d’agafar aquest vol a Berlín perquè en 30 anys la temperatura del planeta no haja augmentat un grau més, que ja veurem què implica això? Me’n vaig a l’aeroport i ja veurem què passa d’ací a 30 anys!). A més, si ho fem tot bé mai no veurem com prenen cos les prediccions, mentre que si ho fem mal serà massa tard quan ens n’adonem. A escala política també té uns costos enormes (prendre decisions difícils ara sense rèdit electoral immediat) i molt pocs incentius (per què ens hem de ficar en un embolic complex que, damunt, no preocupa a gairebé ningú). És una trampa que sembla dissenyada a posta per a provocar-nos un curtcircuit. Però aquestes barreres psicològiques es poden trencar, començant per la part més bàsica: la conversació. Parlar de canvi climàtic és possiblement l’acte individual més poderós que podem fer per a lluitar contra el calfament global. Si teixim xarxes, encetem una conversació climàtica i trenquem el silenci actual, pot actuar de catalitzador per als canvis que han d’arribar. Hem de parlar de canvi climàtic, cantar el canvi climàtic, pintar el canvi climàtic, interpretar el canvi climàtic, riure amb el canvi climàtic, divulgar el canvi climàtic; involucrar-hi l’art, la ciència, la literatura, la música, l’humor. Parlar a la fruiteria i al bar, a la pescateria i a l’escola, en el partit de futbol i al bany, mentre ens llavem les mans. Que isca definitivament de gràfics i informes i de pàgines webs en anglés.

Què va fent el Govern d’Espanya contra el canvi climàtic?

Aquesta resposta serà curta. Fa alguna cosa, però poca. Ha ratificat l’Acord de París, hi ha un pla nacional d’adaptació al canvi climàtic i té alguns instruments sectorials, però qualsevulla anàlisi global allò que reflecteix és que al govern “tant se li’n dóna” el canvi climàtic. El seu nul compromís amb les renovables, l’aposta pel carbó, el disseny d’infraestructures com si encara fórem a mitjan segle xx , una gestió ambiental extremament pobra, la supressió de l’Observatori de la Sostenibilitat… Mentre el canvi climàtic visca confinat a una àrea d’un ministeri i no aconseguisca impregnar de veritat la resta, els canvis seran superficials.

Andreu Escrivá.

Andreu Escrivá.

I el de la Comunitat Valenciana? Té una Conselleria de Medi Ambient i Canvi Climàtic.

Al País Valencià em fa l’efecte que el canvi climàtic s’ha quedat en el nom de la conselleria. Sense partir de la mateixa base que el govern de Rajoy –ací almenys hi ha gent al darrere que s’ho creu–, i també detectant que hi ha una certa voluntat de “transversalitzar” la problemàtica, ni els recursos, ni les eines ni l’enfocament –encara massa sectorial– ens garanteixen que anem fent tant com podem per mitigar-lo, ni tampoc que ens hi anem adaptant convenientment. En aquest aspecte, alguns ajuntaments sí que han començat algunes accions innovadores, i seria interessant que el govern autonòmic les potenciara i tractara de crear un clima adequat perquè es multiplicaren. I, per descomptat, que parlara més de canvi climàtic, més enllà dels responsables directes de l’àrea. Com és possible celebrar un Nou d’Octubre, el dia nacional del País Valencià, i ni tan sols esmentar el canvi climàtic? Si és el que més canviarà aquest país!

Com afectarà el canvi climàtic a la Mediterrània?

La Mediterrània se situa en “la fina línia roja” del canvi climàtic. Som un territori de contrastos, molt divers, i una de les regions amb més biodiversitat del planeta. Però no ens adonem de l’amenaça que tenim sobre nosaltres. Som molt a prop de desequilibrar la balança de l’erosió, els grans incendis forestals, les sequeres recurrents, les onades de calor molt intenses o l’augment de freqüència dels fenòmens meteorològics extrems. Un petit canvi ací, on els equilibris són fràgils, pot desencadenar conseqüències imprevistes. Per exemple: si s’assequen els aiguamolls per un canvi de règim de precipitació i augmenta la sequera, es poden afavorir els incendis, al mateix temps que perdem biodiversitat (i amb això, no ho oblidem, també turisme o pesca) i deixem en escac aqüífers pròxims.

Al País Valencià, a més, les exportacions agrícoles acaben de superar les dels automòbils, i se m’acudeixen ben poques coses que puguen afectar més aquest puntal de la nostra economia que la pluja, les temperatures i la llum solar. Per no parlar del turisme, una altra de les grans fonts d’ingressos: arribarà un moment en el qual no serà gens (però que gens) agradable estirar-se en una platja (o el que en quede) de la Mediterrània o passejar per un poble costaner de nit. La sort és que això no està escrit i, sí, són només models i prediccions que podem derrotar si comencem a actuar. Però hem de fer-ho ara mateix.

Donald Trump està desmuntat les mesures de l’administració Obama contra el canvi climàtic. Es pot abordar el fenomen sense la participació del colós americà?

Es pot fer i s’ha de fer, però tant de bo tinguérem la col·laboració dels EUA i no la seua oposició. Però alerta: no per la victòria de Trump hem d’abaixar els braços, i afortunadament no ha estat així. Ha tingut un efecte gairebé podríem dir-ne que positiu, a manera de revulsiu, i ha provocat un cert despertar entre científics endormiscats i una societat civil amb moviments inspiradors (com els bloquejos de tribus indígenes a oleoductes), però encara insuficients. Trump representa, això sí, una involució econòmica, legislativa, científica i social, però, més fins i tot que les retallades pressupostàries o que els canvis legals, és important, perquè és negativa, la percepció que dóna a la ciutadania nord-americana. D’un president que parlava del canvi climàtic com a repte i no en dubtava en cap moment de l’existència (encara que a l’hora d’actuar hi havia carències) a un altre que el menysprea, que se’n burla, que aposta sense embuts pel carbó, el gas i el petroli i s’oblida de les renovables, de la qualitat de l’aire, de l’eficiència energètica. Ara bé: ni tan sols Trump pot parar l’explosió de les energies renovables als EUA, que són un gran negoci, o les mesures que s’implanten des dels estats o ciutats (encara que ho ha intentat!). El problema real és que Trump –i no sols Trump, sinó el seu govern i una administració plena de lobbistes de les energies fòssils– poden endarrerir les mesures necessàries, i de temps no ens en sobra.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha