Boyero escriu que s'ha reestrenat Léolo trenta-tres anys després. El crític conclou que probablement no veurà el film de nou i és que la por a tornar a veure'l és comprensible. La petjada d'esta pel·lícula canadenca sembla eterna, com la qualifica el periodista de El País, però potser no ho siga i caldria pensar per què. És inalterable la bellesa poètica del seu guió? La sorpresa constant de la banda sonora? La meravella granulada de la fotografia de les fotografies? L'atracció sostinguda de la història i l'accent quebequès?
O és més bé a l'inrevés? No serien eterns els elements de la pel·lícula, sinó el que sembla inalterable és el desig que hi haja coses eternes. L'anhel d'eternitat sembla una estructura perpètua del cinema i de la literatura i, en general, de les arts tradicionals plenes d'aura.
Què millor que una obra d'art total per a expressar eixe desig de perdurabilitat? Què millor que Léolo com una Gesamtkunstwerk de finals del segle XX per a mostrar un desig que sura per damunt dels segles? O una estructura que subjau a les preferències individuals?
L'aroma d'eixe desig tan estructuralment humà es destil·la al llarg dels cent cinc minuts del film dirigit per Jean-Claude Lauzon; amera, sobretot, el personatge del Domador de Paraules, que compila versos i frases de cartes i postals llançades al fem per a salvar-les de la destrucció.
No obstant, trenta-tres anys després de l'estrena, tenim por al fet que ja no desitgem tant, que ja no ens queden forces per a anhelar la immortalitat, la fama o el nom cèlebre. Tenim por, en concret, que no ens impacte tant com la primera vegada. En un món de selfies i d'autoformació constant del jo que pulsa la pantalla de la càmera del mòbil temem que ja no interesse ni un personatge que recompon cartes trencades i vides deformades ni la música polifònica de Tallis.
El moment màgic d'haver escoltat per primera vegada la polifonia de Tallis fa trenta-tres anys és molt complicat que torne a repetir-se. El desig de sentir eixos moments únics i iniciàtics, tanmateix, roman intacte. L'element es deforma, es desintegra sovint, però la necessitat de vibrar amb les produccions artístiques exclusives roman entre nosaltres.
Som conseqüència d'algun argument ancestral que es pensa a través nostre: som efecte
I en vibrar, som una anella més de la cadena eterna del desig. Som conseqüència d'algun argument ancestral que es pensa a través nostre: som efecte. Però –ara ve la paradoxa– voldríem ser inconseqüents i superar el callat pas del temps. Voldríem deixar de veure-ho tot com causes i efectes i gaudir amb la mera supervivència dels records com el Domador de Paraules. Voldríem viure sense necessitar obres d’art excepcionals i autoformacions amb filtres de la individualitat.
Voldríem existir com el Domador de Paraules, però la seua mateixa existència ja mostra la impossibilitat d'existir solament dedicat a rescatar els records dels altres. És a dir, eixe rescatar records vora el riu Sant Llorenç amb música de Tallis ja és excepcional, encara que els records rescatats no siguen valuosos. Léolo aborda així el gran repte artístic: fer formalment atractiu un contingut qualsevol.
Si tornem a veure Léolo, comprovarem si ja s'ha fet tard per a sentir l’emoció primerenca d’escoltar Tallis. Ja no podrem preguntar-nos què dimonis està sonant. S’ha fet el futur que vèiem tan lluny quan gaudíem de Léolo. S'ha fet el demà sense sentit o sense més sentit que fer-se tard per a les emocions primerenques.