Manolo Escobar com a ideòleg

No massa temps després que Juan Goytisolo havia publicat, a París, La Chanca (1962), la crònica escruixidora d’un barri d’Almeria afectat per la pobresa extrema, amb xiquets i adults desnodrits i víctimes del tracoma, en una província paupèrrima i abandonada, d’on el millor que es podia fer era fugir-ne, Manolo Escobar (1931-2013) cantava una cançó de signe totalment contrari. “Almería, un inmenso coral es tu hermosa bahía”, “paraíso de amor, tus mujeres son flores”, “reina mora eres tu para lo’ españoles”...

La veritat és sempre difícil d’aferrar, però entre la realitat descrita per Goytisolo, que ja havia publicat abans, el 1960, Campos de Níjar també sobre Almeria i la versió edulcorada  de Manolo Escobar hi havia una diferència abismal. Per cert, la premsa franquista es va acarnissar amb Juan Goytisolo per aquests llibres.

Cal escoltar, de nou, Manolo Escobar. O si més no, mirar-se’n les lletres, que es troben amb facilitat. Probablement fa molt que no heu escoltat -o no heu escoltat mai- Manolo Escobar, però seria difícil no saber-ne res perquè fragments de les seues cançons, a còpia de repetició, han passat a formar part del cabal del saber inconscient comú. Ja se sap que aquest cabal està farcit de “sabers inútils”... Ara, l’anàlisi dels seus temes i discurs em sembla que té molt d’interès com a condensació de la ideologia explícita i també implícita que va marcar una època del franquisme tardà. El franquisme compartí amb el socialisme real de tipus soviètic un tret important: la passivitat de la població, aclaparada, expropiada, però que a la fi -als anys seixanta i setanta- coneixia un benestar modest després de grans privacions. La gent volia alguna cosa optimista després d’haver patit molt. Una certa reconciliació amb la vida, el destí i la realitat, que a més hom podia presentar de manera positiva i ascendent, perquè en un moment determinat coincidia amb el que l’experiència viscuda.

L’Espanya de la negra postguerra -la fam, les privacions, el racionament, la tuberculosi- havia quedat enrere. El franquisme hagué d’entomar un canvi social de gran magnitud a partir del Pla d’Estabilització del 1959, quan es va situar sota l’aixopluc dels Estats Units i les seues agències, com el Banc Mundial. Entre tres i quatre, o cinc, milions de persones hagueren de deixar els seus pobles -on ja no aguantaven i passaven fam- i emigrar cap a les àrees urbanes i industrials (Barcelona, València, Bilbao, Madrid) o bé cap a Europa. Això representà un gran drama personal i col·lectiu, però també una oportunitat d’ascens social.

L’estabilitat del franquisme, la passivitat generalitzada, fou un gran problema -per a l’esquerra activista- fins la crisi del 1973, una crisi mundial i també a escala espanyola. El proletariat havia experimentat un ascens relatiu, havia guanyat poder adquisitiu i en molts casos havia passat de la situació de rellogats o allotjats precaris en barraques a la de propietaris d’un pis, de la mà dels VPO o de l’Obra Social del Hogar. Després d’haver perdut per culpa del deliri autàrquic del franquisme tota una dècada -els anys 50-, hi hagué un ascens real, que es pot constatar tant en les xifres de la Comptabilitat Nacional com en la memòria d’aquell temps. El franquisme fou radical en el tema de l’habitatge: hi cercava una font de legitimació. Va fer construir desenes de milers d’habitatges socials, de VPO, barris sencers, habitatges dolents però infinitament millors que la situació de partida. Al mateix temps -cosa molt important vista des d’un avui de crisi brutal en aquest aspecte- va congelar els lloguers, que es prolongaven indefinidament i passaven de pares a fills al mateix preu. L’antiga Llei d’Arrendaments Urbans, vigent durant el franquisme, era una legislació totalment favorable als llogaters i estricta amb els propietaris, la qual cosa impedia l’especulació.

L’Espanya del començament de TVE, monopolista, en blanc i negre que després tingué un segon canal en UHF i passà a color el 1972, la que presentà una joveníssima -i “faldicorta”-  Massiel a Eurovisió, la del Seat 600 i el 1500, de l’estabilitat social i el progrés amb comptagotes, però també de les beques, les universitats laborals i les beques-salari, fou un temps ple de clarobscurs en el qual es produí el pas a una societat industrial i urbana a partir d’una societat -en bona part de l’Espanya interior- agrària i endarrerida. Sense alterar ni un bri l’estructura social heretada, perquè els molt rics -la Casa de Alba, per resumir-  continuaren sent igualment molt rics... Entre 1962 i 1972, pel cap baix, hi hagué un període paradoxal d’impotència dels grups d’esquerres i de sotmetiment voluntari i passiu de les masses populars. Després, sí, tot va canviar.

En un context així, Manolo Escobar fou un veritable crack. Nadiu d’Almeria, membre d’una família amb deu fills, casat amb una senyora alemanya, irònicament de cognom Marx (Anna Marx Schiffer), es va acabar establint a Benidorm, que era evidentment el paradís. Perquè havia triomfat. Expressava tota una sensibilitat, enormement representativa d’un moment històric. Era producte d’una època i alhora factor performatiu (voluntari o involuntari). Els vectors del seu discurs són la visió optimista i “entranyable”, altament patriotera, d’Espanya, l’exaltació de la patria chica (Almeria i Andalusia en general), l’amor sublimat a la mare (“esa mujer tan buena y valiente, de inmaculada frente ceñida de laurel...”), la visió masclista -sense complexos- de la dona (“Viva el vino y las muheres”), i coses tan inefables com “un ramito de claveles” o el misteriosíssim “embrujo andaluz”... Tot plegat, coses que s’expressen en cançons com el Porompompero, Que viva España, Viva Almeria, Madresita Maria del Carmen, Me gustan las mujeres, Que guapa estás, Mi carro o en versicles deinitoris com “No me gusta que a los toros te pongas la minifarda”...

També hi tenia un gran paper la vindicació dels arquetips socials als quals s’adreçava: l’home del camp, el camioner, l’obrer emigrat, l’individu sense complicacions que volia gaudir de la vida i no es plantejava problemes. “Yo soy un hombre del campo, no entiendo ni sé de letra”... Vet ací potser la clau, la gran aportació a la subordinació -o la subalternitat- conformada. Manolo Escobar provenia d’un medi rural en precari, on havia fet crisi la relació població-recursos... Passà a l’hostaleria -el pare obrí un bar- i emigrà amb dos dels seus germans, Baldomero i Salvador, a Badalona. Per a ell Catalunya sempre fou “tierra de promisión”. Bàsicament, el seu era un discurs lleuger i rialler, sentimental, conformista, adreçat a “aixecar l’ànim” de la gent, a cercar aspectes simpàtics, en la línia de la percepció més tradicional -i conformada- de la vida espanyola de sempre... La música, efectista, entre la copla i la cançó espanyola de tipus flamencoide, s’ajustava com un guant al missatge que traslladava. Vegem-ne un exemple, entre tants d’altres: “Oye mi cantar / Para ti lo eché a volar /Para ti, España bajo el sol andaluz / Cuna de la raza cañí / Donde hay que beber pa olvidar / Y ser feliz.” Entre moltes altres coses, i en un altre sentit, Manolo Escobar ens recorda l’hegemonia andalusa en l’imaginari folklòric castellà-espanyol.

Però res no és fàcil, ni unívoc. Tampoc Manuel García Escobar... La veu i les lletres de Manolo Escobar, que començà a actuar al Raval de Barcelona amb els seus germans, trobaren una gran acollida. Sovint se l’ha deixat de banda. Menyspreat per la cultura progressista, com es pot suposar, fou tanmateix un cantant de gran predicament entre les classes populars, els obrers de la construcció, els camioners, els obrers i els treballadors en general, allò que se’n deia les masses. Caldria escatir per què... Un dia que Manolo Escobar actuava a València, els seus germans Baldomero i Salvador, que l’acompanyaven amb la guitarra, visitaren la Llibreria Lauria, on els atengué el meu cunyat Josep Lluís Garcia Molina, un intel·lectual considerable, nat a Xàtiva i amic de Raimon. Després em digué que eren persones “d’una certa cultura”. Potser perquè sabien qui eren Machado o Garcia Lorca.

Les lletres de les cançons de Manolo Escobar són un catàleg de motius i tòpics compensatoris, un argumentari, una mina, que sol·licita l’atenció si algú vol entendre què fou aquell temps d’estabilitat insofrible del franquisme re-legitimat. En aquest sentit es pot considerar Manolo Escobar un ideòleg, a l’alçada de José Maria Pemán o Gonzalo Fernández de la Mora, però segur que molt més eficaç i valuós per al règim. El franquisme es va justificar en una primera etapa amb la victòria militar en la guerra civil, però en una segona -sense abandonar mai la retòrica de la victòria- posà en un primer pla la “pau” i el “desenvolupament” econòmic.

No consta que a Espanya s’haja produït un fenomen com l’Ostalgie a Alemanya, és a dir, la nostàlgia dels bons temps passats de seguretat i estabilitat, d’una vida grisa sense daltabaixos, però sense llibertat, sota el “socialisme real” a la República Democràtica Alemanya. Almenys no de manera oberta. Caldria veure, de tota manera, què passa en un nivell subconscient. Potser ens duríem sorpreses.

Per això em semblen tan encertats i oportuns llibres com Mentiras, lugares comunes y medias verdades (Catarata, 2025), a cura de Ferran Archilés i Julián Sanz, especialment -tot el llibre en realitat, però especialment-  l’apartat “Los mitos del franquismo y su herencia. Derecha y extrema derecha”. Un exemple d’historiografia crítica, tan necessària com èticament exigida. Un altre dia hi tornarem, perquè aquest volum és continuació de Contra los lugares comunes (Catarata, 2022), a cura dels mateixos i de Xavier Andreu, i marca una fita. No fuig d’estudi: historiadors (relativament) joves -una altra generació- que fan el paper que pertoca i tracten d’esclarir les continuïtats amb el franquisme en les mentalitats, els mites i les fal·làcies que es perpetuen enmig de la impunitat derivada d’una transició sense catarsi democràtica.