Catorze anys vivint amb el síndrome de Diògenes: “No podem obrir la finestra, tenim rates i paneroles”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Fa quinze anys que la comunitat de Propietaris Can Micolau, a Sant Antoni (Eivissa), conviu amb l’acumulació de fems i runa: un focus d’insalubritat i risc fruit del trastorn psiquiàtric que pateix una de les veïnes. Els olors insuportables i les plagues de paneroles i rates que s’escampen per les zones comunes han fet impossible la convivència veïnal i han provocat que la comunitat es dirigeixi ara a la Fiscalia d’Eivissa per exposar l’estat d’aïllament social i aparent deteriorament cognitiu de la dona, que no compta amb suport familiar. Tot i les nombroses gestions realitzades davant les administracions, no s’ha aconseguit una intervenció efectiva que garanteixi la seva protecció ni la del conjunt dels residents del bloc.
Els veïns han sol·licitat aquest divendres la intervenció del Ministeri Fiscal per promoure un expedient de jurisdicció voluntària que permeti adoptar mesures de suport a favor de l’afectada, incloent, si fos necessari, el nomenament d’un curador o defensor judicial, tal com reflecteix l’escrit remès al qual ha tingut accés elDiario.es. També s’ha demanat adoptar mesures cautelars urgents, entre les quals l’autorització judicial per entrar al domicili per procedir a la seva neteja, desinfecció i control de plagues.
La situació va començar el 2012, quan l’afectada va haver de passar per un episodi traumàtic després que dos familiars molt propers perdessin la vida en un accident de trànsit. Des de llavors, en José Ramón, que viu al pis contigu, s’enfronta cada dia a la pudor que desprèn l’acumulació massiva de runa i brutícia. “Dins de casa seva és un horror: olor insoportable, paneroles, rates… tenim gats i tot i així estaríem invadits sense ells”, relata en conversa amb elDiario.es. Al llarg d’aquests anys de complicada convivència han anat presentant denúncies i documents davant la Policia Local i els serveis socials de l’Ajuntament de Sant Antoni. La comunitat, finalment, s’ha vist obligada a personar-se davant la Fiscalia per ajudar la dona, d’uns 50 anys, que a més té un deute amb la comunitat de 7.000 euros en total.
La situació va començar el 2012, quan la persona afectada va haver de passar per un episodi traumàtic després que dos familiars molt propers perdessin la vida en un accident de trànsit
Gairebé dues tones de residus
“Hem fet tot el possible perquè la ajudin –des dels serveis socials municipals–, no volem que li treguin la casa, només que rebi atenció psiquiàtrica. Però la resposta sempre és mínima: venen un parell de vegades i ja està. Cada canvi de govern implica començar de zero”, afegeix en José Ramón. ElDiario.es ha intentat posar-se en contacte amb el Consistori, amb competències en atenció primària, sense obtenir resposta en el moment de la publicació. L’administrador de finques, José Antonio Verdugo, ha demanat que es revisin tots els informes emesos per psiquiatria. “Jo en 24 anys d’exercici mai havia vist una situació similar”, diu Verdugo, també delegat d’administració de finques a Eivissa i Formentera.
Hem fet tot el possible perquè l’ajudin —des dels serveis socials municipals—, no volem que li treguin la casa, només que rebi atenció psiquiàtrica. Però la resposta sempre és mínima: venen un parell de vegades i ja està. Cada canvi de govern implica començar de zero
Fa uns anys, l’Ajuntament va aconseguir entrar a netejar i els treballadors van arribar a treure de l’interior de l’habitatge 1.800 quilos de fems, gairebé dues tones. L’administrador aclareix que l’actual equip de govern municipal sí està fent tot el possible a través dels departaments de medi ambient i serveis socials, un fet que aquest diari no ha pogut comprovar.
Fa uns anys, l’Ajuntament va aconseguir entrar a netejar i els treballadors van arribar a treure de l’interior de l’habitatge gairebé dues tones de deixalles
Per la seva banda, en José Ramón lamenta com la situació de la veïna afecta la seva pròpia vivenda. Fa uns anys va haver d’invertir per canviar les finestres, amb un acristalament més òptim perquè no traspassés l’olor, i també va haver de posar mosquiteres perquè les paneroles i altres animals no entressin. Fa molt de temps que no utilitza la terrassa perquè, sobretot quan fa vent, l’olor és insuportable. “Ningú ve a visitar-nos des de fa anys”, diu l’afectat, que calcula que s’ha gastat en totes aquestes instal·lacions al voltant de 15.000 euros per poder viure més o menys en condicions malgrat la situació.
José Ramón ha gastat uns 15.000 euros per poder viure més o menys en condicions malgrat la situació
La comunitat també ha reflectit en l’escrit remès a la Fiscalia els riscos que podria generar l’acumulació de runa: el primer, incendis provocats per les muntanyes de fems, però també per la combustió que podria generar la combinació amb els cotxes –té dos a la seva plaça d’aparcament privada– amb el dipòsit carregat de gasolina. En una ocasió, els bombers van haver d’intervenir després que esclatés una olla exprés a la cuina, i posteriorment hi va haver un segon conat al pàrquing que els veïns van apagar amb les seves pròpies mans.
Això fa que en José Ramón, de vegades, hagi de retirar alguns residus per poder accedir a la seva plaça d’aparcament situada just al costat. Tot i així, explica que, per molt que vulguin netejar, no poden perquè, encara que la plaça sigui un espai compartit, es tracta de propietat privada i qualsevol retirada o manipulació sense consentiment podria considerar-se dany a la propietat aliena o apropiació indeguda i, per tant, una infracció o delicte. En casos de seguretat pública sí es pot actuar, però només ho poden fer els cossos de seguretat i emergència o l’equip de govern municipal a través d’una ordenança.
Aquest escenari ha provocat que el veí visqui amb un desgast emocional que no li impedeix continuar amb la seva rutina, però sí gestionar l’estrès derivat de la convivència, ja que la seva vivenda, que en teoria hauria de ser un lloc de pau, s’ha convertit en tot el contrari, sobretot a l’estiu, quan les altes temperatures fan que els olors es tornin pràcticament insoportables i les plagues s’accentuen. “Arribes a casa per descansar i no pots. És un estrès constant: por a amenaces, olor, rates, paneroles… Hem pagat nosaltres les fumigacions –venen una vegada a l’hivern i dues a l’estiu– i el manteniment de la seva brossa. L’administració en té coneixement, però no actua amb eficàcia”, denuncia. Durant els mesos més calorosos hi ha persones que fins i tot vomiten pels passadissos, explica el testimoni.
Durant els mesos de més calor —a l’illa les temperatures arriben a ser considerablement altes— hi ha persones que fins i tot vomiten pels passadissos
Si hi ha un motiu pel qual el conjunt de veïns, en la seva majoria, han conviscut amb aquesta desagradable situació durant més d’una dècada és perquè gairebé tots són propietaris. Pel que fa als llogaters que han passat per l’edifici, s’han anat marxant.
Un trastorn obsessiu-compulsiu
El síndrome de Diógenes no apareix al Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, el volum de referència per a psicòlegs i psiquiatres. Es tracta d’un trastorn obsessiu-compulsiu en què l’objecte d’obsessió s’utilitza per buscar “alleujament”.
Normalment es confon amb el Trastorn per Acumulació, que sí figura al manual, però l’eziologia del Diógenes és diferent i sol ser una manifestació secundària d’alteracions neuropsiquiàtriques com la demència o altres condicions amb pèrdua de facultats cognitives (trastorns psicòtics o depressius crònics). L’acumulació d’objectes i la pèrdua de la capacitat de netejar i organitzar per estar superat per la situació, afegit a l’aïllament que solen patir aquestes persones, és un símptoma més del trastorn.
Pel que fa al trastorn d’acumulació, és un problema de control d’impulsos que es manifesta en la dificultat persistent per desfer-se de possessions, independentment del seu valor. Perquè hi hagi diagnòstic, la conducta ha de dificultar significativament la vida quotidiana, afectant la seguretat, la funcionalitat de la llar i les relacions personals. En José Ramón té esperança que el document presentat davant la Fiscalia tingui efecte: “Ha arribat un moment en què no podem més”.
0