Tres propostes d’Afers (Vicent Ventura, Josep M. Cruzet, Albert Londres)

Són tres llibres interessants, de lectura absorbent. Tenen una presentació no ja correcta, sinó amb tocs o regust de qualitat clàssica, des del punt de vista editorial. Em fa l’efecte que Afers ha entrat, de la mà del seu editor Vicent Olmos, en una fase de plenitud que culmina una trajectòria sostinguda de pulcritud editorial i encadena encerts. Quan una editorial és capaç de suscitar atenció envers els seus títols o novetats només pel fet de publicar-los, vol dir que ha connectat amb el públic -o que ha creat el seu públic- i ha esdevingut un punt de referència fiable. Que ha fet una aposta cultural reeixida. És el que passa en el cas de l’editorial valenciana Afers, amb seu a la perifèria sud -tan castigada els darrers temps- de València, al poble de Catarroja.

D’entrada, el recull d’entrevistes amb Vicent Ventura, en edició a cura d’Adolf Beltran, Paraules d’un demòcrata. Entrevistes, 1960-1993. Una bona aportació a la commemoració extraoficial del centenari de Vicent Ventura, que va escaure el 2024, perquè l’aplec molt complet d’entrevistes a càrrec de tot tipus de periodistes i mitjans permet una aproximació molt viva al personatge, a les seues vicissituds, idees i entorn social. El llibre és tot ell un document saborós, evocador i també al capdavall -com escriu Adolf Beltran- “una acció d’homenatge i alhora una invitació al descobriment de Vicent Ventura com una figura única, imprescindible, del segle XX valencià.”

Ventura era un home d’opinions clares i directes. Un tipus extravertit i dinàmic, d’una humanitat desbordant, que impressionava, per exemple, una jove Montserrat Roig que el trobava exuberant i divertit, molt diferent del tipus d’intel·lectual seriós, ensopit, circumspecte i “capellanesc” que trobava sovint als ambients culturals i literaris de l’Eixample barceloní. Tant Montserrat Roig com Baltasar Porcel -dues primeres espases del periodisme de l’època- volgueren fer retrats literaris de Ventura, basats en entrevistes a fons amb ell, i això ja és un símptoma.

Qui fou Vicent Ventura? Avui segurament una mica desdibuixat -ell mateix m’ho deia: “la gent s’oblida de tu”-, realment un personatge extraordinari que va superar els condicionaments dels seus orígens familiars i va esdevenir un referent en temes econòmics, polítics i culturals del País Valencià. Amb una evolució que arrenca del falangisme juvenil i culmina en la creació del primer PSPV, un socialisme democràtic valencianista que tot i no haver triomfat com a tal va impregnar bona part de l’espectre polític valencià, amb altres aportacions, des del centre a l’esquerra. Ventura se la va jugar en la lluita per la democràcia. I coneixia pam a pam el País i els seus agents econòmica, la història i els replecs de la identitat valenciana. Mereix un reconeixement, que comença amb el coneixement, una evocació, un homenatge. Un personatge que explica moltes coses de la difícil entrada del País Valencià en la modernitat industrial i la convivència democràtica. Explica una època, i ens explica a nosaltres mateixos, en part. Una part més decisiva del que sembla, amb episodis fonamentals com l’evolució cap al radicalisme democràtic, la relació -en algun moment conflictiva- amb Joan Fuster, l’assumpció d’un valencianisme nacionalista, l’episodi de Munic el 1962, la creació d’una agència de publicitat i del gabinet d’estudis Sigma, la fundació ja esmentada del PSPV i el protagonisme inicial, i aviat desplaçat, en l’època de la transició. Periodista sempre i autor d’uns quants llibres (Política per a un país, El País Valencià) i de milers d’articles. En un moment donat se’l veia com a possible president de la Generalitat Valenciana.

Les entrevistes són com flashos impressionistes, però molt reveladors. De vegades el llibre és, lògicament, reiteratiu, perquè Ventura ha d’explicar moltes vegades la mateixa història, però en conjunt és de lectura àgil i divertida, plena d’informacions i evocacions d’època que farem bé de tindre presents, si volem entendre “el que (ens) va passar”.

El segon dels nous llibres de què vull parlar és El somni més ambiciós- L’Editorial Selecta i la recuperació de lectors, de Mireia Sopena. L’autora, directora actual de les Edicions de la Universitat de Barcelona, compta amb una llarga trajectòria com a historiadora de l’edició catalana, com ara el que dedicà a Pòrtic (Editar la memòria, PAM, 2006). El llibre ha estat de seguida molt rebut pels crítics avisats, com Jordi Amat. Perquè explica una història que calia conèixer. El temps esborra tots els rastres, tots els indicis. Al final tot és boira i silenci. Fins que arriba l’estudiós, la historiadora, i fa llum sobre fets i esdeveniments que prepararen el futur. El desenllaç de la guerra civil (1936-39) fou anorreador. Per a la cultura liberal i democràtica, per a la cultura obrera, i per a la cultura catalana. Va tallar de soca-rel l’evolució tan prometedora de la cultura valenciana autòctona, en català i relacionada estretament amb Mallorca i Catalunya. Costà molt de remuntar la censura i les prohibicions. Fins i tot editar Verdaguer era un via crucis. Que només podia esquiva un catalanista conservador, però valentí i lúcid com Josep Maria Cruzet. Un home singular, per cert, amb una història personal de novel·la. Es va suïcidar el 1962, amb només cinquanta-vuit anys. Fou el gran editor de la represa als anys quaranta i cinquanta. Havia viscut l’esplendor de la cultura catalana als anys vint i trenta del segle XX i despès el tall dramàtic d’una guerra i una revolució amb aspectes demencials. Massa conflictes socials acumulats i continguts que quan trobaren eixida provocaren catàstrofes. Ningú fou innocent en aquesta història. Mireia Sopena fa una història detallada, penetrant i tremendament interesant de l’abans i el després. La història editorial -la història de les editorials- desvela ressorts clau de la història cultural. Vet ací el seu gran interès.

De passada apuntaré que Joan Fuster publicà almenys tres llibre clau a la Selecta: l’Antologia de la poesia valenciana (1956), l’Antologia poètica d’Ausiàs March (1959) i Figures de temps (1957). Sí, havia publicat a Moll i també Barcino (Les originalitats, 1956). Però aquests llibres a la Selecta -que publicava llavors la primera Obra Completa de Josep Pla- foren molt importants per a ell. Fins que el 1962 va irrompre en el panorama la renovació, la modernitat d’Edicions 62, que va iniciar els “Llibres a l’abast” amb Nosaltres, els valencians. Una renovació de fons i de forma -amb aquelles cobertes tan atractives de Jordi Fornas. Havia començat el Seixantisme, que en diu Marta Vallverdú, una expressió afortunada. Però hi havia una prehistòria, que no es remuntava només a la pre-guerra. Protagonitzada per Josep Maria Cruzet i la Selecta (també per Miquel Arimany, Josep M. Casacuberta i Nicolau Primitiu a València, amb l’editorial Sicània, i per Moll a Mallorca). El més ambiciós, fonamentat, professional i despert de tots, Cruzet. Mireia Sopena ens el dona a conèixer de manera excel·lent, a ell i també el context històric, personal, ambiental, un entorn benestant políticament còmplice però culturalment i existencialment incòmode amb el franquisme. Una lectura profitosa, apassionant fins i tot.

Finalment, cal subratllar l’audàcia editorial de publicar un llibre com el d’Albert Londres, un pioner més aviat oblidat (no del tot, ni per tothom) del periodisme d’investigació, del reportatge periodístic. Un clàssic, en certa manera. El jueu errant ha tornat és un gran reportatge sobre la condició jueva del seu temps amb visites in situ i converses amb molta gent, que l’autor va publicar el 1929 al diari Le Petit Parisien i després va recollir en forma de llibre. Albert Londres fou un periodista i escriptor francès, referent del gènere periodístic. També va explicar com estaven les coses a l’Algèria sota domini francès. En aquest cas, el viatge el du des de Londres fins a Palestina tot travessant una geografia variada i de grans distàncies amb parades als centres del judaisme a Europa central i oriental: Rússia, Ucraïna, Polònia, Txecoslovàquia, les antigues regions de l’imperi austro-hongarès que arran dels tractats posteriors a la Primera Guerra Mundial li havien tocat a Romania, com Bessaràbia, Bucovina, zones de Galítsia. Tot un món avui desaparegut, perquè aquelles masses jueves foren l’objecte preferent de l’Holocaust -com abans ho havien estat dels pogroms homicides i salvatges, però “artesanals”- i del genocidi perpetrat pels romanesos.

Mentrestant, enmig de la misèria dels llogarets precaris, dels petits pobles, sempre exposats a la violència anti-jueva, o dels guetos sense perspectiva, havia sorgit un moviment potent d’alliberament, el sionisme, que Albert Londres retrata amb precisió, a partir de Theodor Herzl i els esforços per encetar una nova pàgina de la història jueva a Palestina, on no tot foren flor i violes, per descomptat. Albert Londres s’aproxima mb vivesa i plasticitat, reportant converses, vivències i observacions, a aquell món anterior a la creació de l’Estat d’Israel (1948), que es trobava en una cruïlla, que la història terrible dels anys posteriors va “resoldre” per la via més ignominiosa imaginable. La segona meitat del segle XX, també estigué marcada profundament per aquesta història, que arriba als nostres dies, com bé sabem. Un llibre de gran interès per a entendre o recordar, a partir d’observacions de primera mà, alguns aspectes que el pas del temps -en molts casos interessadament- ha fet perdre de vista. O que no es volen prendre en consideració quan es parla amb massa alegria i sense coneixement de causa de fets que sacsegen consciències. Cal destacar, i no és un aspecte menor, la qualitat de la traducció de Susanna Fosch i la cura posada en l’exactitud de noms, topònims, títols i referents.