Són les 10 d’un matí d’octubre de 2025, sona el timbre de canvi de classe a un institut de secundària. A la vegada, el timbre de la porta d’entrada a l’edifici ressona en consergeria. Els conserges miren per la càmera instal·lada a l’entrada i obren la porta. És la mare d’un alumne de l’institut que demana per una professora del seu fill. La dona espera al hall i un dels conserges va a buscar la docent, de no més de 25 anys. Acudeix amb sorpresa a vore què necessiten d’ella. En veure-la i confirmar el seu nom, la mare s’abalança sobre ella agafant-la del coll i li diu al crits: “al meu fill no tornes a amenaçar-lo. Ho saps?, ho saps? Què t’has cregut?”. Els conserges corren a contenir-la i avisen la policia, que acudeix al centre, interroguen la dona i la deixen marxar sense més conseqüències. Als centres educatius no hi ha cap protocol pel que fa a les agressions als professionals de l'educació, només hi ha protocols en cas d'agressió als alumnes.
Aquest cas d'agressió física, basada en un fet real, és potser encara excepcional als instituts de secundària, però no l'agressió verbal. Professorat i sobretot tutors i tutores, a part de la gestió de l'aula, han d’encarar-se contínuament a famílies que els insulten i els exigeixen de manera irrespectuosa explicacions sobre els seus fills i filles. El professorat està exposat però sembla que no és popular defensar-lo, no és popular denunciar aquestes conductes.
Hi ha el convenciment que la gent es fa docent per les vacances i es retreu que aquest feina no siga vocacional, que és la seua manera de dir que han de ser superherois i superheroïnes, han de sacrificar-se i han d’ aguantar qualsevol cosa perquè tenen a les seves mans el futur dels seus fills. Tot això pot ser en part cert però crida l'atenció que només se'ls exigisca als docents i que molts pares i mares consideren el seu propi paper com a secundari.
La magnitud de l’exigència cada vegada major al professorat per totes bandes avança en paral.lel a la caiguda de la seua reputació. Una exigència que efectivament cada vegada ha de ser superior per fer front als nous reptes de l’escola, als nous i vells problemes dels adolescents. Però aquesta no pot anar acompanyada d’un desprestigi del professorat. L’educació és responsabilitat de totes les parts i no pot recaure únicament en els docents. Com a totes les ocupacions, hi ha docents de totes classes. I per sort, som ja lluny d’aquella Escola de Ribera que descrivia Ovidi Montllor: “La regla era per la mà. La mà era per tancar-la. El càstig era sever. El càstig era: por”.
Hi ha molt de desconeixement per part de les famílies de tot l’esforç que es fa dia a dia als instituts i escoles per part del professorat a fi d’atendre la nova realitat, la diversitat (NESE, TDAH, TDA...) i fer front a problemes com el bullying o el mal ús de les pantalles. Però mentre docents i famílies es miren amb desconfiança, l’administració es renta les mans i no assumeix el paper que li pertoca per apaivagar aquest desencontre. L'administració no ajuda a dignificar la professió docent ni l’escola sinó tot el contrari.
És per això que està més que justificat que el professorat inicie mobilitzacions -aquest dissabte 14 de novembre a Barcelona i el dia 20 a València- per revertir les retallades en les plantilles; per exigir millores salarials i recuperar la pèrdua d’un 25% del seu poder adquisitiu; per reclamar la reducció de les ràtios d’alumnat i la reducció de la burocràcia que desvia l’atenció de l’objectiu principal que és la docencia i l’atenció a l’alumnat; per la millora de les infraestructures educatives i recuperació dels pressupostos retallats en aquesta partida i per la substitució de l’actual llei de llibertat educativa per una altra que defense el valencià.
L’educació és cosa de tres, família, escola i administració, si la tercera pota falla, l’equilibri entre les altres dues trontolla. S'ha d'exigir calçar-la bé. Ens hi juguem molt.