CV Opinión cintillo

Quatre anotacions sobre nacionalitats històriques i plurinacionalitat

El president del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo.

0

S'ha fet un embolic aquests dies el PP d'Alberto Núñez Feijóo en una polèmica amb els seus socis de l'extrema dreta (els únics que poden acompanyar-lo al poder en les comunitats autònomes i el Govern d'Espanya) a propòsit del terme “nacionalitat” i de l'existència o no d'un Estat plurinacional. Va ser el mateix Feijóo el que va obrir la caixa de Pandora en al·ludir en un discurs a Barcelona davant el Cercle d'Economia al fet que “la nacionalitat catalana ha de recuperar el lideratge” i va exacerbar la ires de Vox el coordinador general dels conservadors, Elías Bendodo, en afirmar que “Espanya és un Estat plurinacional”, per a ser finalment corregit pel seu líder després de les irades reaccions dels ultres de Santiago Abascal. “És obvi que Espanya no és un Estat plurinacional”, va resoldre Feijóo després de considerar un “error” les declaracions del seu número tres. L'episodi dóna peu a algunes anotacions sobre l'estructura política de l'Estat espanyol i els seus dèficits.

1- Les nacionalitats en la Constitució. Quan la Constitució Espanyola del 1978 va recollir textualment “el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions”, Miquel Roca Junyent, de Convergència i Unió, un dels pares de la carta magna, va assegurar: “Des d'una perspectiva nacionalista, des de la meua perspectiva nacionalista, no puc deixar de constatar, no sense emoció, que avui coincidim tots en la voluntat de posar fi a un Estat centralista; avui coincidim tots a aconseguir, per la via de l'autonomia, un nou sentit de la unitat d'Espanya, i coincidim quasi tots a donar al reconeixement de la realitat plurinacional de la nació espanyola el sentit d'un punt final a velles querelles internes”. Era una visió massa optimista, no sols pel matís del “quasi tots” sinó també pel “punt final a les velles querelles internes”. El tractament constitucional de l'Estat autonòmic va reflectir algunes de les ambigüitats que l'han convertit en un model híbrid, un Estat compost, de tendència federal, que reconeix, sense donar-li carta de naturalesa efectiva encara que sí un notable grau d'autogovern, la diversitat que inclou això que ha arribat a descriure's com una “nació de nacions”.

2- Més enllà de Catalunya, Euskadi i Galícia. Per a Feijóo són nacionalitats històriques Catalunya, Euskadi i Galícia, un fet difícil de discutir (encara que els seus amics de Vox, i del quasi extint Ciutadans, ho facen amb gran èmfasi). No obstant això, la puixança de les formacions nacionalistes i independentistes en aqueixos territoris autònoms converteix el terme “nacionalitat històrica” en un succedani descafeïnat del que són realment. Però la definició figura en altres estatuts d'autonomia, com els d'Andalusia (on Bendodo és conseller), Aragó, Illes Balears, Canàries i la Comunitat Valenciana. En aquesta última, la referència a la condició de “nacionalitat històrica” es va incloure en la reforma estatutària de 2006, amb Francisco Camps de president de la Generalitat Valenciana i una majoria absoluta del PP en el parlament autonòmic. Sens dubte es tracta d'alguna cosa més que una curiositat. Darrere d'aqueixa definició batega l'afirmació d'una identitat col·lectiva, lingüística i cultural diferenciada amb la qual fins i tot la dreta espanyola, encara que fóra demagògicament, s'ha compromés en alguns moments.

3- El tòpic de la nació més antiga. La història es presta a grans tergiversacions. Una de les més insistents ha sigut al llarg del temps la que Espanya és “la nació més antiga d'Europa”, que existeix des de “fa 500 anys”, en referència a la unitat dels regnes de Castella i Aragó en el segle XV amb els Reis Catòlics. Però allò va ser una unió dinàstica, una agregació de països amb lleis, institucions i llengües diferenciades i sense consciència d'unitat nacional o unitat política en el sentit que se li donaria, per exemple, a partir de la Constitució Espanyola del 1812. Si Espanya era una nació tan antiga, com és que la Guerra de Successió es va saldar amb una victòria del centralisme borbònic de Felip V que va imposar les lleis de Castella i entre 1707 i 1715 va liquidar les institucions, les lleis i les llibertats dels territoris de la corona d'Aragó “per just dret de conquesta”? Ernest Lluch va publicar un llibre molt interessant titulat precisament Les Espanyes vençudes del segle XVIII.

4- L'Estat plurinacional com a realitat i com a anatema. La plurinacionalitat s'expressa de maneres diverses en els usos i costums dels estats. El Regne Unit, per exemple, assumeix en l'àmbit de l'esport l'existència com a nacions d'Anglaterra, Gal·les o Escòcia (un fet impensable per als ultranacionalistes espanyols que proliferen en la política peninsular). D'altra banda, la negació d'allò plurinacional genera reaccions diverses. Està en la base de conflictes com el que protagonitza l'independentisme català, l'imaginari del qual evoca l'origen històric d'una Catalunya que ja era independent en l'època del Comtat de Barcelona, abans de Ramon Berenguer IV i el seu enllaç amb la dinastia aragonesa. No obstant això, el valencianisme, que comparteix la reivindicació lingüística i fins a un cert punt “nacional”, per cultural i històrica, amb el catalanisme, parteix d'una circumstància diferent, ja que el País Valencià actual es va constituir com a regne, mitjançant una conquesta militar sobre els àrabs i una colonització catalana i aragonesa, dins d'una estructura estatal més àmplia, la de la Corona d'Aragó, al costat de Catalunya, Illes Balears i Aragó. Per tant, malgrat els seus segles d'autogovern, mai va ser estrictament una entitat política independent sinó que va nàixer amb les seues pròpies lleis i institucions vinculada a l'aparell “politerritorial” que va crear Jaume I, en el qual aconseguiria un gran protagonisme (amb Alfons el Magnànim a Nàpols o els papes Borja a Roma) mentre es convertia en una autèntica potència mediterrània, fins que la conquesta d'Amèrica va modificar tots els escenaris. De toda manera, quan va arribar l'absolutisme borbònic, la “ciutat i Regne de València” van veure aniquilada qualsevol capacitat política. 

La “complexitat espanyola”, per descriure-la d'alguna manera, ha estat emergint ací i allà, a vegades de manera folklòrica i sentimental, a vegades més ideològica i combativa, sobre la llosa d'uniformitat del centralisme, va adquirir alguns graus d'ebullició en la Segona República i va resistir a la repressió dictatorial del franquisme. Ja en democràcia, la “solució autonòmica” s'ha demostrat imperfecta i es fa evident la necessitat d'una evolució amb visió d'Estat i voluntat de pacte (l'únic marc en què pot reconduir-se el conflicte independentista català), perquè la plurinacionalitat, més que un problema “legal” o constitucional, és un fet “real” al qual cal donar respostes des de la política. Però com ha pogut comprovar Feijóo, si vol tornar al poder el PP haurà de flirtejar amb la intolerància, la involució i l'anatema. Mal assumpte.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats