Mónica 'released'

En una mena de culminació feliç de l'himne dylanià que cantava The Band al mític 1968, I shall be released, Mónica Oltra ha aconseguit alliberar-se de la troca judicial en què havia quedat atrapada. I ha passat abans fins i tot del que es podia preveure. La decisió del jutge Vicente Ríos, que instruïa el cas, de donar carpetada provisional, encara que contundent i difícilment reversible, a la imputació que pesava sobre ella i el seu equip d'haver comès delictes en un suposat encobriment dels abusos del seu exmarit cap a una menor tutelada per la conselleria de la Generalitat Valenciana que la líder de Compromís dirigia, ha obert la possibilitat que torne l'exvicepresidenta a l'escena pública amb l'honorabilitat restablida després d'una cacera política especialment ferotge.

El jutge sosté en la seua interlocutòria de sobreseïment una cosa molt clara, que no s'ha confirmat cap de les sospites que van donar lloc a l'obertura del procediment. En les seues mateixes paraules: “No hi ha en suma indicis de la comissió de cap delicte i això encara que en la denúncia i querella inicials es feren de manera merament provisional qualificacions juridicopenals que resulten insostenibles d'acord amb allò que s'ha actuat”. Per als qui coneixem Oltra des de fa temps i hem seguit la seua trajectòria, no és una sorpresa. Podem tindre la nostra opinió sobre la manera com va reaccionar davant el desagradabilíssim fet que el seu exmarit abusés d'una menor tutelada en l'exercici de la faena com a educador en un centre concertat, sobre si va haver de fer una cosa o una altra al capdavant del seu departament, però la resolució judicial confirma que no va donar directrius per encobrir l'assumpte ni va cometre cap delicte.

A veure, contra el que molts li van recomanar, Oltra va assumir des del primer instant del Govern del Pacte del Botànic, la gestió del que es coneix com a serveis socials, al capdavant d'una Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives que compatibilitzava amb funcions de vicepresidenta en un Consell presidit pel líder d'un altre partit, el socialista Ximo Puig. Per vocació o afany (és una dona tossuda), mai no va voler escoltar els que li recomanaven, bé en el primer mandat del Botànic, bé en el segon, prescindir d'unes competències que “només porten disgustos”. Es va negar a quedar-se amb menys gestió i més marge de maniobra política per contrapesar un govern autonòmic de coalició de navegació complicada. En definitiva, es va negar a estar més “còmoda” en la cúspide de la Generalitat Valenciana. Va ser la seua elecció, perquè se sent una política que es deu al poble. I hauria estat molt trist que acabara com alguns van pensar que ja estava cantat quan la seua imputació va conduir, el juny del 2022, a la dramàtica dimissió que tots recordem.

A la commoció d'aquell moment, a la fúria mediàtica que escopia la dreta en totes les seues versions es va afegir la hipocresia d'alguns sectors de l'esquerra que deien una cosa en públic i en feien una altra en privat i una agressivitat, sorprenent per a més d'un, per part d'algunes veus progressistes de l'opinió periodística que semblen voler justificar ara, no les opinions d'aleshores, respectables davant d'un cas ple de confusió i sospites, sinó la contundència amb què les van sostenir. Val la pena assenyalar en aquest punt, que la discussió nominalista sobre si hem assistit o no a un cas de lawfare només serveix per esborrar un fet indiscutible: elements de l'extrema dreta, amb suport logístic d'una dreta oficialment menys extrema, van utilitzar el cas espúriament per a intentar destruir Oltra. L'advocat de la víctima d'abusos (convertida en un mer instrument), l'ultra José Luis Roberto, va ser meridià en un missatge en xarxes que després va esborrar: “Me la follaré sense tocar-li un pèl; a veure si em donen una medalla”. Només vull recordar que aquest senyor va dirigir en el seu dia una associació de clubs de prostitució.

Vaig escriure aleshores que la dimissió d'Oltra era una immillorable notícia per a la dreta i “un avís de la magnitud de la catàstrofe” per a l'esquerra valenciana. No calia ser profeta El Pacte del Botànic va ser possible perquè Compromís, amb el lideratge d'Oltra, va aconseguir uns resultats que van portar el conjunt de l'esquerra el 2015 a una majoria de govern malgrat que els socialistes estaven en els pitjors resultats de la història . No es va produir per molt, cosa que fa més sagnant l'assumpte, però l'esquerra va perdre el poder fa gairebé un any pel descens de vots de Compromís i el desastre de Podem, malgrat el creixement electoral del PSPV-PSOE. Ningú no pot saber què hauria passat amb Mónica Oltra en escena, però la realitat és que ara governa un bipartit del PP i de Vox.

No estaria de més que ens regalarem un cert respecte a nosaltres mateixos, el tinguerem per la dirigent i la seua dura experiència i el manifestarem cap a aquest sector del poble pla que no va perdre la confiança en aquesta líder política tan singular, a la qual tantes persones en aquests anys d'angoixa s'han sentit vinculades per una empatia que resumeix aquell passatge de la cançó de The Band: “Any day now, any day now/I shall be released ”(Un dia ara, un dia ara/m'alliberaré). A Mònica li toca, i té dret a prendre's el temps que necessite, decidir si, a més de released, vol ser reloaded. Allò que resulte, tindrà transcendència per a la societat valenciana. Ella no va vindre per passar inadvertida.