LEER ESTE TEXTO EN CATALÁN
Una veu pròpia, innegociable, intransferible. 2025 ha aportat el reconeixement. Primer va arribar la voluntat, després el pressupost, més tard l’esforç compromés. Tot això ha desembocat en un any carregat d’actes i producció editorial. Maria Beneyto i la seua obra ho mereixien. El 2025 ha situat l’escriptora on la justícia literària necessitava: en tots els racons de la geografia valenciana i en l’Olimp de les lletres pròpies, a través de més de seixanta actes i una infinitat de publicacions i treballs que han permés conéixer tots (o la major part) dels secrets de la creació literària d’una autora que ha requerit ser Escriptora de l’Any per a ser reconeguda pel seu poble.
Ella no necessitava l’elogi masculí, elles no necessiten el reconeixement d’ells per a ser, però sí l’acceptació entre els autors del fet que hi ha una discriminació pel fet de ser dones. “Hi ha en la poesia de Maria Beneyto un dolor sincer, una angoixa, una tristor d’època que la posa a vegades a l’altura de José Hierro, de Blas de Otero. A València –el contrari seria estrany– no ho saben o no volen saber-ho. [...] Des de quan no han tingut a València un poeta d’aquest alé?”. Les paraules són de Max Aub, ni més ni menys que de Max Aub. Parla de Beneyto i de la injusta falta de reconeixement tant entre la societat valenciana com entre l’elit intel·lectual que es dedicava a les lletres. Corria l’any 1971. Mig segle després, abans d’enguany, tot continuava igual o semblant.
Primer, l’últim. 2025 ha sigut un any fructífer. Per la implicació institucional i també per la complicitat del món de les lletres i l’acadèmia, que s’han bolcat en la recuperació de la veu silenciada de Beneyto.
La declaració de Beneyto com a Escriptora de l’Any per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va encendre la metxa i després la comissió, que ha comptat amb la presidència de Carme Manuel i un equip format per Àngels Gregori, Josep Palomero, Ramon Ferrer o Vicenta Tasa, va enfilar una producció cultural magnànima al voltant de l’escriptora.
En el curs s’han publicat els llibres: Maria Beneyto, passió per l’escriptura, un còmic amb guió de Raquel Ricart i il·lustracions de Daniel Olmo; Guia didàctica, Maria Beneyto: vida ferida de lletra, elaborada per Mireia Ferrando Simón; Conte del mes: 12 escriptores valencianes reescriuen els contes en valencià de Maria Beneyto; La dona forta, edició no venal en col·laboració amb la Institució Alfons el Magnànim i Edicions Bromera; Al límit de l’absurd, novel·la inèdita en valencià; El riu ve crescut, amb la col·laboració de la Institució Alfons el Magnànim i Drassana i amb pròleg de Rafa Lahuerta; Learning to Howl. Selected Poems of Maria Beneyto, traducció a l’anglés de 49 poemes en valencià de Beneyto, a càrrec de Paul Scott Derrick amb la presentació de Candelas Galas i il·lustracions de l’alumnat de l’institut Benlliure; i Altra veu. Poesia 1952-2003, amb el qual la Diputació de València, a través de la IAM, aporta un volum que conté els set llibres de poesia en valencià de Beneyto, més un grup de poemes de temàtica diversa, recuperats de publicacions periòdiques o, en alguns casos, inèdits, escrits durant cinc dècades. L’edició i la selecció dels poemes ha sigut a càrrec de Josep Ballester, autor també del text introductori.
L’Ajuntament de València també ha volgut aportar el seu granet d’arena a través de la regidoria dirigida per José Luis Moreno, incloent-hi la poeta en la futura ‘Ruta escultòrica de personatges literaris i cinematogràfics’. A més, gràcies a la col·laboració de l’editorial Renacimiento, es reedita El río viene crecido, Ofelia 25 i Itinerario, fructificant la coedició amb Drassana en la publicació de la novel·la La invasión, amb portada de la reconeguda artista Paula Bonet. Ofelia 25 permet traure a la llum l’última obra inèdita de Beneyto, amb un treball que explora el món fantàstic i mític. Una obra tan inquietant com única que possibilita observar la versatilitat de l’escriptora valenciana. Per part seua, La invasión té trets biogràfics per a narrar el traumàtic Madrid dels anys 1930 quan l’autora i la seua família van patir etapes de pobresa màxima.
A més, han vist la llum el “Dossier Maria Beneyto”, amb dotze articles coordinats per Carme Manuel en la Revista Valenciana de Filologia (vol. 9, 2025) de la Diputació; el “Dossier Paraules a Maria Beneyto” en la revista Saó; i el “Dossier Maria Beneyto i els escriptors alacantins de postguerra”, en la revista Caràcters de la Universitat de València, les dues últimes publicades aquest mes de desembre mateix.
Però molts més han sigut els formats amb què s’ha donat a conéixer la vida i obra de Beneyto. S’han esdevingut sis exposicions al llarg de l’any. Per exemple, la itinerant organitzada per l’AVL (amb textos de Josep Ballester) ha sigut demanada per més de cent institucions, entre ajuntaments, cases de la cultura, universitats o centres educatius. N’hi ha hagut d’altres. La que la va unir a Joan Fuster a Sueca (comissionada per Enric Alforja); l’organitzada pel MuVIM comissionada per Carmen Velasco; la coordinada per la Universitat de València amb Josep Ballester de responsable; l’acolliment per la llibreria Railowsky; o, finalment, l’adaptació fotogràfica a la Biblioteca de la Dona de València, a càrrec d’Adriana Cembrero.
A més, es va organitzar una ruta literària per la ciutat de València amb Alexandre Bataller; una jornada didàctica gràcies a la col·laboració del Cefire de la Generalitat Valenciana; i una biennal d’història sota la direcció de Josep Vicent Boira.
Set conferències, més de seixanta presentacions dels seus llibres, recitals poètics, un documental (Maria Beneyto. Vida ferida de lletra), una interpretació de poemes musicats a càrrec de Borja Penalba i una videofelicitació de Nadal amb la col·laboració de la Universitat Oberta de Catalunya ofereixen un menú per a tots els gustos. Per situar una aportació més, Foment del Valencià de la Diputació va dissenyar un fotoreclam amb versos seus com “Sempre he volgut fer allò que em pareixia just, i em pareixia just col·laborar i *er alguna cosa en la meua llengua”; va imprimir un mocador amb un vers del poema “El carrer on vaig nàixer”: “Em pressentia dona tota silvestre encís, tota de llum i terra, branca del paradís”; i va distribuir unes motxilles tèrmiques amb un vers de l’escassa poesia infantil que va escriure: “*Els infants de la lluna juguen de nit”.
Les presentacions de les seues obres han arribat a tots els racons de la geografia valenciana, cas de la ciutat de València, Sagunt, Alcoi, Gandia, Sueca, Burjassot, Silla, Castelló de la Plana, Alberic, Banyeres de Mariola, Benitatxell, Casinos, Llutxent… Fins i tot a Còrdova, a Andalusia.
“Suc de taronja en la sang”
I, ara, després del repàs de l’intens 2025, l’origen. Nascuda a la ciutat de València el 1920, la seua família va provar sort a Madrid per les aspiracions culturals del pare, però va sucumbir davant la falta d’oportunitats i la misèria. Beneyto va desenvolupar un dolor cívic que la va portar a la denúncia. El fet de ser dona i la dialèctica entre el món rural i l’urbà es van conjugar en la seua obra amb un lirisme vibrant fruit d’una reflexió marcada per l’època. Aquesta experiència i aquest anhel la van portar a irrompre en un món literari masculí i masculinitzat en què destacaven Manuel Sanchis Guarner, José Albi, Vicente Ramos, Vicent Andrés Estellés o Joan Fuster. No va ser impediment per a la seua reivindicació feminista. Va experimentar el silenci, la pausa i l’absència, va fugir de bàndols, però va practicar la dissidència i, lluny d’encasellar-se, va experimentar gèneres, amb una producció híbrida amb assajos, novel·les o poesia, tant en castellà com en valencià. “Per a mi, castellanoparlant, escriure en valencià és un acte d’amor a la terra”, va escriure a Fuster.
Es va imposar a Estellés en el Premi València de Poesia del 1953 i va ser la primera dona a ser reconeguda amb el Premi de les Lletres Valencianes. De si mateixa va deixar escrit: “Una criatura humana com qualsevol altra que, en algun moment –això sí– es desconeix, es pregunta o es retrau, que es busca a ella mateixa i a vegades es troba a través de l’amor on sol estar habitualment (...) Qui soc? Una xiqueta d’infància exiliada, una dona mediterrània amb un poc de suc de taronja en la sang...”.
Doncs això, una coalició d’institucions, editorials, societat civil i món acadèmic ha volgut trobar-la i l’ha buscada amb afany, recuperant-la de l’exili del silenci i la marginació. El 2025 ha aportat recursos útils per a conéixer la vida i obra de Maria Beneyto, fins a enguany una autora excessivament desconeguda i immerescudament poc reconeguda. El dubte que queda és si tota aquesta producció ha penetrat prou en col·legis i instituts i ha permés a l’alumnat conéixer-la millor i, amb això, valorar-la més.
Punt d’inflexió, el del 2025, que ha de servir d’exemple per a la recuperació de moltes altres escriptores ocultades pel masclisme estructural del món de les lletres.