Amb Artur Heras, a Godella

Cap al 1972, quan féiem sota la seua direcció oculta la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, Joan Fuster m'envià Rafael Armengol perquè em donara informació sobre ell mateix i jo en fera l'article corresponent. Era de la lletra A. Després vingué Manuel Boix amb el mateix objectiu. Era de la B. Si després anà Heras per la redacció, no em trobaria. Era de l'H i jo havia estat capaç de trobar una empresa a què dedicar les hores legals de faena, i moltes més, a un treball pitjor que Fuster hauria denominat “d'almogàver”.

En qualsevol cas, crec que no vaig conèixer Artur Heras fins al 2017, fa quatre dies com qui diu, quan Edelmir Galdón tingué la bona idea d'encomanar-li el cartell i el logo commemoratius del II Congrés Internacional d'Escriptors per la Defensa de la Cultura celebrat el 1937. Vam estar en una reunió a la Presidència de la Generalitat i em paregué un tipus distant i una mica altiu. Poc després vaig comprovar que m'havia enganyat en l'apreciació. Tot era efecte d'una timidesa amagada i, probablement, d'uns exercicis professionalment apresos de cautela i observació per por que el volguessen enredar. Com de vegades ocorre en aquestes operacions. No l'enredaren, tot s'ha de dir.

Heras i Anacleto Ferrer preparaven l'exposició Alfaro-Fuster. Assaig amb els dits, una mostra esplèndida que la Fundació Martínez Guerricabeitia inaugurà a la Nau per l'octubre el mateix any. Vaig poder-los facilitar unes fotografies i m'invitaren a col·laborar al catàleg.

A continuació, ells dos m'incorporaren a una sèrie de sopars o dinars pràcticament setmanals dels quals parlaré en un altre moment i que, a banda les vicissituds gastronòmiques, m'han aportat una inesperada ració més o menys regular d'optimisme i alegria, enmig dels comentaris sarcàstics i divertits sobre l'actualitat o el passat que llança per damunt la taula un petitíssim grup d'amics certament singulars. El meu prejudici sobre el caràcter d'Heras va desaparèixer immediatament. És un individu agut i divertit, que mira les coses amb tendresa i de vegades amb l'explicable estupefacció que produeix comprovar que el món, si bé continua rodant en el sentit habitual —no sé si ara diuen els qui en saben que més lentament que solia— pot anar també cap enrere. És un retrocés que el nostre pessimisme històric no havia previst i que no sembla fàcil d'aturar.

Potser aquesta constatació va animar Heras fa un temps a dibuixar i pintar entorn d'una idea que té a veure amb allò que se'n diu, o hauria de dir-se, “deure de memòria històrica”, però que igualment es relaciona amb l'actualitat més immediata, a Europa i altres llocs. 

Com que ell té l'estudi prop de casa, de vegades el vaig visitar allí, els anys posteriors, amb una certa freqüència. S'havia embrancat en una aventura que veies desenvolupar-se a cada visita. Creixia amb un aparent desordre, amb una orientació intuïtiva que només quan acabà mostrà tota la seua lògica, rotunda i colpidora. Jo no sabria reproduir ara la seqüència, però a cada nova visita veies sobre el cavallet o a la paret —segons les dimensions del llenç— una pintura nova, tan inquietant o més que les anteriors. I sobre la gran taula anava creixent el munt de dibuixos traçats amb precisió. Pintures i dibuixos tenien com a motiu les mil imatges tenebroses dels camps de concentració que l'Alemanya nacionalsocialista alçà per tot arreu on arribà a dominar, per recloure o exterminar jueus, demòcrates, enemics religiosos, homosexuals, gitanos, republicans espanyols, resistents francesos, presoners de l'URSS i d'altres territoris ocupats... Hi havia els rostres cadavèrics, espantats o resignats de les persones deportades de totes les edats i condicions. O els encara sorpresos dels qui no comprenien què feien allà o ignoraven quin final els esperava. I alguns altres, molt distints en tot, que corresponien als botxins. La “banalitat del mal”. Ja ho saben vostès. Però també, tancat, ple de víctimes vives o buit i esperant noves càrregues, el vagó de bestiar que amb una exactitud aritmètica partia d'una o altra estació europea i arribava a... Arribava a Auschwitz, a Dachau, a Buchenwald, a qualsevol dels vora trenta Konzentrationslager principals o dels centenars de secundaris que hi havia escampats allà on podia arribar la mort programada i dels quals només se'n conserva una petita part.

Hi hagué un moment que Heras considerà tancada la sèrie de pintures i dibuixos. L'estudi començà a omplir-se amb noves obres. Distintes. Com ho eren les que, antigues o recents, ompliren el 2019 uns espais arquitectònics admirables de Xàtiva, la seua ciutat. Feu altres coses. Pròpies o alienes. La pandèmia impedí de materialitzar un projecte acabat per a Caixafòrum: una antològica d'Andreu Alfaro a la Pedrera, de Barcelona, comissariada per Heras i Anacleto Ferrer. Heras no sap estar quiet. En la seua pàgina web es resumeix i exemplifica la versatilitat del seu treball artístic, al llarg d'una trajectòria llarga i fèrtil, d'artista plàstic, gestor cultural i escriptor.

Els qui coneixíem la sèrie dedicada a l'Holocaust, esperàvem veure-la exhibida aviat en algunes grans sales, distribuïdes les obres amb la sagacitat expositiva de l'autor, tantes vegades demostrada des que va dirigir la Sala Parpalló de la Diputació de València. Jo mateix tenia l'esperança de veure la totalitat d'imatges que havia vist quasi d'una en una al taller de l'artista. Formant el panorama de l'horror que volien representar i recordar.

De moment, això ha estat impossible. No voldria creure que la mateixa denúncia implícita en cadascuna de les peces que componen aquest repàs d'ignomínies humanes —i tan humanes!!— espante les institucions que podrien exhibir el conjunt. Exactament ara mateix.

El conjunt es va presentar l'any passat a Bremen, gràcies a la col·laboració de l'Institut Cervantes, amb el títol Nacht und Nebel. Desaparecidos. No hi vaig poder anar. Allí, probablement, molts visitants se sentirien commoguts contemplant el centenar de peces que els recordava un horrible passat alemany, però que no pertany només al seu país. Tots els qui vivim a Europa el compartim.

L'artista afegí a les inspirades per la barbàrie nazi altres obres seues, algunes d'anys enrere, perquè aquells fets o altres de semblants l'havien preocupat molt abans. Eren de vegades imatges premonitòries, com ara les d'alguns assassinats executats per franquistes a Espanya, preludiant la gran tragèdia continental. Mundial. El de García Lorca, per exemple. No per omplir espai, sinó per tal de donar sentit al cicle de mort. Un conjunt que es pot dividir en grans epígrafs per la tipologia de les peces o pel nucli temàtic.

Mentrestant, podem fer-nos una idea reduïda, inevitablement parcial, de la brutal força de les imatges que Heras dugué a Alemanya en un llibre publicat també fa pocs mesos per la Institució Alfons el Magnànim. Es titula Aus Nacht un Nebel. Desde la noche y la niebla, reprenent la consigna nazi que també serviria de títol a un film magnífic d'Alain Resnais que vaig veure fa més de cinquanta anys als Jesuïtes del carrer de Casp, a Barcelona. El volum, amb textos d'Anacleto Ferrer, rigorosos i ajustats com una malla de roba a les pintures i dibuixos d'Artur Heras, però també amb una selecció de fragments d'altres autors (Susan Sontag, Walter Benjamin, Anthony Judt, Primo Levi...), ens porta intacte, enriquit i complementat, el sentit de la sèrie gràfica de l'artista. Ara, només la visió directa de tot el cicle, sobre uns murs, permetria copsar-ne tota la voluntat d'apel·lar la consciència actual sobre crims programats i massius contra els drets més elementals de les persones.

No soc tan ingenu per pensar que amb reconstruccions d'historiadors, pensadors o artistes plàstics com Heras es pot evitar la repetició d'aquella ignomínia. Però sempre és saludable assenyalar on està el mal, perquè qui puga pose els remeis per evitar-lo o extingir-lo. Quan vaig conèixer Heras el 2017 es tractava de recordar la veu de tants intel·lectuals contra la rebel·lió franquista. Per atzar, aquesta sèrie dels darrers temps tracta sobretot de les seues derivacions a l'Europa dels anys 1930, fins al 1945. Aleshores, el pintor em va semblar abstret en problemes tècnics, purament professionals, que poguessen amb pocs mitjans reflectir aquells drames. Ara el veig preocupat per la possible reproducció d'una lepra igualment espantosa i destructora.

Contra la qual, la memòria i la reconstrucció dels fets són fonamentals. Perquè, com diu Anacleto Ferrer al llibre publicat pel Magnànim, i traduesc: “El que singularitza l'extermini nazi [...] és la planificació exhaustiva tant de l'extermini mateix com de la seua invisibilització. Els botxins, a partir d'un moment concret, van matar en llocs apartats. Van destruir les seues víctimes, van disseminar-ne les restes i intentaren dissipar les petjades de la seua existència. No contents amb cremar els cadàvers, també llançaren els arxius al foc. D'aquí ve que tota investigació sobre l'assumpte haja de consistir, precisament, a unir trossos dispersos de documentació que l'atzar ens ha llegat, peces salvades. En definitiva, vestigis: supervivents, cadàvers, ossos, cendres, camps de concentració, crematoris, ruïnes, fragments de pel·lícula i fotografies (testimonis muts d'un instant). Petjades, que és precisament el que significa el terme llatí vestigium: planta del peu, sola, petjada”.  

Cap al 1972, quan féiem sota la seua direcció oculta la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, Joan Fuster m'envià Rafael Armengol perquè em donara informació sobre ell mateix i jo en fera l'article corresponent. Era de la lletra A. Després vingué Manuel Boix amb el mateix objectiu. Era de la B. Si després anà Heras per la redacció, no em trobaria. Era de l'H i jo havia estat capaç de trobar una empresa a què dedicar les hores legals de faena, i moltes més, a un treball pitjor que Fuster hauria denominat “d'almogàver”.

En qualsevol cas, crec que no vaig conèixer Artur Heras fins al 2017, fa quatre dies com qui diu, quan Edelmir Galdón tingué la bona idea d'encomanar-li el cartell i el logo commemoratius del II Congrés Internacional d'Escriptors per la Defensa de la Cultura celebrat el 1937. Vam estar en una reunió a la Presidència de la Generalitat i em paregué un tipus distant i una mica altiu. Poc després vaig comprovar que m'havia enganyat en l'apreciació. Tot era efecte d'una timidesa amagada i, probablement, d'uns exercicis professionalment apresos de cautela i observació per por que el volguessen enredar. Com de vegades ocorre en aquestes operacions. No l'enredaren, tot s'ha de dir.