Amb Lluís Vives, per la pau

Un conjunt d'afortunades casualitats m'ha dut a llegir de nou sobre Joan Lluís Vives —San Vives, com deia Max Aub, jueu com ell i com ell exiliat— i a pensar en les seues peripècies vitals i intel·lectuals, de la mà de tres amics: un de quan jo era estudiant de Batxillerat, l'altre de quan tindria vint-i-sis anys i l'altre molt recent, de l'hivern passat.

A casa de la meua àvia materna, on vivíem, hi havia dos llibres de Vives, editats per Prometeo abans de la guerra: els Diálogos i el Tratado de socorro de los pobres. Restes de la biblioteca de l'avi patern, saquejada durant la guerra. Els vaig llegir amb curiositat quasi infantil i anys després, potser atret més que res per la persecució que patí la família del filòsof, vaig entrar superficialment en altres llibres d'ell o sobre ell.

La trajectòria de Joan Lluís Vives, nascut a València el 1492 i mort a Bruges el 1540, és una aventura humana que sense cap hipèrbole es pot qualificar d'apassionant i complexa. Nascut en família de jueus convertits al catolicisme —a la força, com la resta dels correligionaris a la monarquia hispànica—, delmada i represaliada per la Inquisició, estudià a la Sorbona i visqué exiliat a l'actual Bèlgica i la Gran Bretanya, on fou professor a les Universitats de Lovaina i Oxford, a més de preceptor de membres de l'aristocràcia. 

En contacte permanent, diàleg i de vegades discrepància amb intel·lectuals i polítics rellevants, fou un pensador humanista i, en conseqüència, s'oposà a l'escolasticisme i l'obscurantisme religiós, alhora que mirava d'incorporar el que de renovador tenia la Reforma luterana, però sense trencar amb l'ortodòxia de Roma. Equilibris, en definitiva, atenció permanent per veure d'on vindrien colps, sempre possibles.  

Relectures actuals

Francesc Blay, de qui vaig parlar en aquest espai el passat novembre, em feu conèixer fa temps dos nous treballs seus sobre Vives, després del monumental recull Sentències de Joan Lluís Vives, publicat per la Universitat d'Alacant el 2020. Així, té en vies d'edició a la Institució Alfons el Magnànim un altre volum extens i dens: Joan Lluís Vives i l’amistat. Una aproximació a l’entorn del filòsof, sobre la xarxa de relacions intel·lectuals i humanes de l'escriptor, a través de la correspondència amb Erasme, Budé, Thomas More i altres grans personalitats europees del seu temps. A més, l'Editorial Afers publicarà aviat Sine querela. Memòries (apòcrifes) de Lluís Vives. Es tracta d'una reconstrucció sistemàtica de la vida de l'humanista a partir de l'àmplia bibliografia que existeix sobre ell, de la seua obra i de les confessions i referències personals que deixà esparses en cartes i tractats.

En una carta recent a Enric Ferrer Solivares, de qui també vaig escriure en aquesta sèrie de notes al març de 2023, li parlava d'aquests nous treballs de Blay sobre Vives i sobre un altre també inèdit del mateix tema, d'un nou amic, el professor Francesc J. Hernández, que fa poques setmanes m'acompanyava en una visita a l'arxiu de Comissions Obreres, a València.

Ferrer Solivares, tipus d'una cultura envejable i molt atent de sempre a l'actualitat del món, escolapi i historiador de l'orde de sant Josep de Calassanç, ja estava al cap del carrer, com se sol dir, i em respongué: “Espere amb ganes el llibre biogràfic (el llibrot de les 'sentències' de Vives, fet per Blay, el tinc sempre a mà) i l’assaig sobre la filosofia de Vives per F .J. Hernàndez, l’excel·lent traductor dels diàlegs referents a València. A València tenim un exalumne escolapi, August Monzón i Arazo (nebot de Mª Ángeles Arazo, la periodista) que va fer la tesi doctoral sobre el pacifisme de Vives i és professor a la facultat de Dret, a més de capellà de l’Oratori de Sant Felip Neri, animador d’un grup de laics en espiritualitat, ecumenisme i litúrgia en valencià, al Centre Tosca, plaça de Sant Felip Neri, 11 baix. August va preparar l’edició d'Introducció a la saviesa, a la col·lecció Clàssics del Cristianisme (Barcelona, 1992). Tenim un país ple de sorpreses...”.

I tant que és així. No per sorprendre'm, sinó enmig de l'intercanvi de notícies, Enric Ferrer m'adjuntava, ja que parlàvem de Vives, dos articles seus. El títol del primer, 'La recepció de Joan Lluís Vives a l'Escola Pia', sent exacte, no augura tot el que la lectura del text realment proporciona a qui el llegeix, ja que ressegueix l'empremta de l'escriptor humanista, un segle després, en Calassanç, els seus deixebles i el sistema pedagògic que creà, ja que el futur sant, diu Ferrer, “va 'rescatar' aquell Vives que defenia una pau universal i una educació capaç de contribuir a la reforma de l’home i de la societat, possiblement més per l’afinitat d’idees que per un coneixement directe del pensament de Vives, si exceptuem la seua predilecció pels Diàlegs o Linguae latinae exercitatio, que tot i el seu evident caràcter didàctic, reflecteix clarament alguns dels principals trets del pensament de Vives”. El segon article de Ferrer es titulava 'Els Diàlegs de Joan Lluís Vives'. Com l'anterior, aparegué a la revista Catalunia, el 2024.

Ferrer resumia amb nitidesa alguns dels motius que continuen despertant l'interès pel personatge, fins i tot entre persones molt allunyades del seu món i la seua obra: “Més enllà de la importància de la seua obra, la personalitat de Vives continua suscitant admiració per les proves sofertes, com el fet d’haver estat cremats, per la Inquisició, cinc membres de la seua família més directa, el forçat exili i la modesta forma de viure; una personalitat que ell va resumir en el seu lema Sine querela, sense queixa o lament, sostingut per una fe profunda en Jesucrist, una intensa llibertat de consciència i la dedicació a comprendre la condició humana, sense menysprear-la ni blasmar-la. Una actitud que altres del seu poble, com Baruch Spinoza, al segle xvii, o Hannah Arendt, al segle xx, entre altres, han continuat practicant per intentar entendre les causes de tanta ignomínia com la història ha deixat caure sobre la humanitat”.

Observatoris acostats a fets decisius

Vives visqué en el cor d'esdeveniments importants del moment perquè es va moure en un entorn clau des de tots els punts de vista. Si s'hagués quedat a la València natal, hauria estat actor o espectador de la revolta de les Germanies (1519-1523). Se n'anà i no li faltaren contextos abruptes. En qualsevol cas, pogué tractar gent més important. Pel que fa a monarques, Vives fou molt estimat per Caterina d’Aragó, encara que les relacions no van acabar bé, i també es va relacionar amb Enric VIII d’Anglaterra, l'espòs que la rebutjava, Carles I d’Espanya (i el seu germà Ferran) i Joan III de Portugal; tots tres en algun moment li van donar suport econòmic, com altres mecenes. Tingué una relació de certa confiança amb Adrià d'Utrecht, després papa Adrià VI, amb qui va coincidir a Lovaina i a la cort de Brussel·les, i amb el nunci papal Girolamo Aleandro. Tingué protectors tan rellevants com Guillaume de Croÿ, cardenal-arquebisbe de Toledo, Mencia de Mendoza, el duc de Gandia Joan de Borja, el comte d’Oliva Serafí de Centelles, el duc de Calàbria, el duc de Béjar, el secretari imperial Alfonso Idiáquez, el cardenal anglés Thomas Wolsey, el tresorer portuguès Joâo de Barros i Damião de Góis, el batlle de Bruges Louis de Flandes... Va ser amic, en grau diferent d’amistat i no sense dissensions més o menys explícites, que Blay posa en relleu, dels millors humanistes del moment, com Erasme de Rotterdam, Guillaume Budé, Thomas More, Thomas Linacre, William Latimer, Adries Barlandus, Nicolas Bérault, Germain de Brie...

El llibre de Blay que publicarà la Institució Alfons el Magnànim té una orientació biogràfica, ja que, després de buscar i anotar idees i experiències que compartien Vives i els seus corresponsals, amics o simples col·legues amb els quals es relacionava per tota mena de qüestions, fins i tot pràctiques, el conjunt ens restitueix un munt de pensaments compartits, però també de confidències, afectes, decepcions, alegries i penes. Elements constitutius d'una vida humana, al capdavall. En aquest cas, d'un pensador molt notable, en contacte i contrast amb d’altres de la seua condició, però no necessàriament de la mateixa orientació ideològica ni amb la mateixa base social, perquè també hi havia personatges de la reialesa, de la noblesa o dels alts cercles eclesiàstics. Grans personalitats en la majoria de casos. A través de les obres o de les cartes que es creuaren al llarg d'un període tan interessant, i que han estat la base principal de la reconstrucció duta a terme, o altres papers, directament o indirectament relacionats, em deia Blay, “he pretès, en definitiva, aproximar-me a la pulsió que Vives va mantenir amb el seu entorn personal, social i cultural; unes vegades és clara i explícita, altres voltes a penes s’hi insinua; però tot ens serveix per tal d’aproximar-nos al seu món, riquíssim de referències i també de suggeriments, d'interrogants que no sempre hauré estat capaç de respondre”.

En el volum d'Afers, la mateixa estructura dels capítols permet acompanyar Vives en el viatge per la vida i per l'espai europeu. Sempre cercant mitjans per viure i per estudiar, sense persecucions immediates i on fora possible exercir sense angoixes excessives una certa llibertat d'opinió i de comunicació oral o escrita amb altres persones, sovint preocupades per les mateixes qüestions que ell. Així es divideix l'itinerari reconstruït per Blay: València (1492-1509), París (1509-1514), Flandes (1514-1523), Anglaterra (1523-1528), Bruges de nou (1528-1537), Breda (1537-1539) i Bruges, de nou i definitiu (1539-1540).

A Blay, l'atracció com a lector i investigador per l'humanisme i l'erasmisme li ve de fa anys. Quan començà a interessar-se pel que suposaren de renovació del pensament i l'espiritualitat, i igualment pel fet que foren fenòmens escaiguts en una etapa de transició entre el món medieval i el renaixentista, que en alguna mesura anunciava pistes cap al món modern. Sens dubte, seguí en això la profunda lliçó rebuda del professor Antonio Mestre, el gran especialista en Gregori Mayans, que ja en el seu temps havia recollit el fil deixat per l'humanista de València i mirà de reeditar els seus escrits. No sense dificultats ni oposicions. En l'article 'La edición de Opera Omnia de Vives por Mayans (1782-1790)', Mestre va detallar la gran oposició a què hagué d'enfrontar-se el projecte de rescat. I comentava una missiva de Mayans, que el 1752  havia escrit a Agustí Sales “¿Por qué piensa V.M. que yo no insto la impresión de Vives? Por la frailería. No es esto cobardía, sino prudencia: huir de pelear con los que pelean con la fuerza y no con la razón. Poco importa, para el vencimiento, tenerla, si no vale”. Mestre remarcava que la duresa de l'ofensiva contra la projectada edició de les obres de Vives implicava certament la frailería —“probablemente dominicos”, pensava l'historiador, que afegia, reblant el clau amb agudesa: “Pero nadie puede dejar de pensar que 'pelear con la fuerza' parece referirse al Santo Oficio”.

I la pau

Enmig de les grans turbulències de la seua època, per les lluites entre cristians i l'amenaça turca sobre l'Occident europeu, en el conjunt de l’obra tan variada de Vives, el seu període més creatiu, el decenni darrer de la seua vida, s’han remarcat les seues grans aportacions al pacifisme. Així, el pensador valencià ha pogut ser considerat com un pacifista integral, cosa que no deixa de ser relativament certa, si excloem els anacronismes inevitables en jutjar amb paràmetres actuals pensaments i escrits del segle xvi, sotmesos, entre altres coses, a l'estricta vigilància que Roma exercia sobre el món catòlic, trasbalsat per l'escissió luterana. El 1998, un equip d'especialistes recollí en Escritos sobre la paz els seus textos De concordia et discordia, De pacificatione o Quam misera esset vita christianorum sub turca.

En començar aquesta nota he parlat d'un amic recent que també treballa —continua treballant— sobre Vives. Té en tràmits d'edició un llibre sobre la filosofia de l'humanista que espere veure publicat per parlar sobre l'autor. És Francesc J. Hernández Dobón, també al·ludit per Ferrer Solivares en la seua carta. De moment, he aprofitat un article d'ell —'El más antiguo retrato de Vives' (ehumanista, 2014)— per a extraure la il·lustració que ací es pot veure.

És evident, per a qui em conega ni que siga una miqueta, que de tot això no en sé res. Quatre lectures rovellades i prou. Ara, no deixa de sorprendre'm que, enmig del desconeixement general sobre Vives, es mantinga permanentment viva i renovada aquesta línia de curiositats i recerques. Sens dubte hi ha en la seua figura, en el seus escrits, preguntes que encara apel·len a la gent d'ara mateix i respostes, o intents de respostes, que per damunt dels segles continuen plantejades per a la Humanitat. També en aquest moment ple d'incògnites. Tan ple d'incògnites, però distintes, com els temps anteriors.