Amb mossèn Alexandre Alapont: ell al cel i jo, on estàvem

El passat 8 de setembre, dia de les Mare de Déu Trobades, al cementeri de Quart de Poblet van donar terra a mossèn Alexandre Alapont, nascut a Polinyà del Xúquer el 1932 i molt vinculat a l'Alcúdia. Havia mort la vespra a Quart. 

No ens havíem tractat moltes vegades ni ell, si m'hagués vist pel carrer, m'hauria reconegut. No fa tants anys, quan tornà d'Àfrica, vaig pensar a visitar-lo a València, per preguntar-li sobre les seues relacions amb Joan Fuster, Vicent Ventura i, sobretot, Josep Lluís Bausset. No ho vaig fer. M'ha passat molt sovint en la vida, per timidesa estúpida, passar temps al costat de persones que tenien molt a dir i no ser capaç, jo, de preguntar-los sobre coses que m'interessaven. Les darreres voltes que el vaig saludar fou a l'Alcúdia, el 2010, en l'acte de celebració pel centenari de Bausset, i el 2016, al soterrar de Vicent Miquel i Diego.

Sempre em va semblar, per referències i a distància, un capellà compromès i com cal, però sóc la persona menys indicada del món per parlar d'ell des d'aquesta perspectiva, ni per analitzar la seua tasca a l'Àfrica.

Fa molts anys, en el seu epistolari amb Vicenç Riera Llorca, Fuster narrava les atencions que ell i Bausset dedicaven a estimular l’interès pel valencià en Alexandre Alapont i en una petita colla d'estudiants al Seminario Nacional de Misiones, de Burgos, proporcionant-los llibres i revistes. Després, els dos regalaren a Alapont les estampes que es distribuïren quan cantà la primera missa, impreses en valencià, cosa absolutament excepcional en l’època.

S’ha de dir que el gest no va ser oblidat. Anys després, ja missioner a l’Àfrica, mossèn Alapont feu algunes de les primeres misses en valencià en visites al País Valencià. En recorde una al Puig, en un aplec de la Joventut del País Valencià, potser el 1966; i una altra a la Seu de València. Em roda pel cap que després de la primera tingué problemes amb la cúria, potser amb l’excusa que ell havia dit que era un sacerdot valencià, missioner in partibus infidelium habitualment, i que desitjava fer missa a València —si bé oblidava, és clar, declarar que la diria en valencià i, per tant, contra les arbitràries disposicions arquebisbals.

El funeral de mossèn Alapont, sense jo esperar-ho, em facilità un incentiu inesperat per a fixar vagues records perduts. En entrar a la parròquia, dues senyores donaven dos papers. Un foli contenia una cançó que vaig escoltar moltes voltes, de xiquet i de jove, a la plaça de la Mare de Déu de València, en acabar la Missa d'Infants. L'altre, una quartilla impresa, plegada per fer quatre pàgines, em colpí com un retorn al passat, a la joventut, als inicis d'una mitja consciència civil que, en línies generals, sempre he mantingut. Fou la tipografia, que em va alertar. I just, era el full que recollia en valencià les intervencions del capellà --només les paraules inicials i finals-- i dels fidels --és la paraula que em ve al cap, ara mateix-- durant una missa ordinària, sense celebració especial. Les respostes dels fidels hi eren senceres. Vaig dir als amics que tenia als costats, abans de comprovar-ho: «Això està fet a la impremta antiga de Ferrer Pastor, Fermar». Aquest era, en efecte, el peu d'impremta obligatori. Ara, hi havia l'any d'impressió: 1969. Els fulls que jo coneixia i havia distribuït en determinades ocasions, idèntics, tenien data anterior. Era un facsímil de quan Fermar encara estava a València, davant de Sant Josep de la Muntanya. 

Només aquell paper, amb aquella data, em semblà irreal el 8 de setembre del 2023. Era una relíquia del passat. I, vaig pensar, també és una mena de relíquia del passat imaginar que ara circularien, en ocasions com aquella, publicacions més actuals. O, per dir-ho d'una altra manera, que el valencià seria llengua normal en els temples del país.

Veig que no. Es pot suposar que les diòcesis valencianes (i la de Tortosa amb jurisdicció a part del País Valencià), tenen una estadística del clergat que ha exercit en el territori que espiritualment administren, entre el Concili Vaticà II i l'actualitat. En conseqüència, podran dir quants sacerdots, tenint el valencià com a llengua familiar d'origen, quasi exclusiva, han exercit les seues funcions conservant aquell vincle. Amb la llengua i amb els fidels de les parròquies que els han correspost. El dèficit deu ser enorme. En aquesta interrupció lingüística, intervé un element clau. El Seminari, el lloc de formació, on una vocació més o menys precisa s'acaba consolidant. S'ensenyà el valencià als seminaris valencians? Es parla del respecte a la llengua dels fidels? Tinc la sensació, extremant les coses, que hi ha més guàrdies civils sensibles al valencià que capellans. A aquest punt han arribat les coses.

Les administracions civils tenen en compte en una certa mesura, ni que siga escassa, allò que anomenen “el requisit lingüístic”. Com és que l'administració religiosa catòlica ignora simplement el deure de comunicació amb els seus fidels? És un menyspreu de segles, però una agressió indigna des de fa setanta anys, quan el Concili Vaticà II dictà conductes més raonables. Dic raonables. El llatí era una rutina de separació entre oficiants i parroquians. Autoritat i súbdits. La llengua vernacla corresponent, després del Concili, era un vehicle d'enteniment. Si era la dels feligresos. Si no, era la llengua del suposat Imperio. Si eres español, habla como Franco. I així continua.

La insensibilitat del clergat valencià durant aquells anys, enfront de situacions més dramàtiques que l'ús del valencià, permet entendre què passava. Quan el Concili Vaticà II tractà d'acostar la litúrgia a la feligresia, hi havia ací un clergat de formació intel·lectual molt baixa, mancat de responsabilitat civil i despreocupat de la situació social de les persones per les quals haurien hagut de vetlar. Un clergat franquista, en definitiva, perquè les tres lacres que acabe d'assenyalar eren les mateixes d'altres funcionaris, de cossos que com ells vivien del pressupost estatal.

L'arquebisbe Marcelino Olaechea Loizaga dictà el 28 de juny de 1966 una pastoral, que es pot llegir al butlletí diocesà, on deia que, pel que fa a la llengua vernacla del territori que administrava, havia fet una consulta als sacerdots que d'ell depenien i en treia la conclusió que aquesta havia de ser, en els usos litúrgics, particularment en la missa, el castellà. El document ha estat citat molt fragmentàriament fins ara, pel que en sé. Per això em permetré citar-ne uns fragments molt aclaridors.

Deia l'arquebisbe —i procurador en les Corts franquistes: «Nos consta que hasta en los pueblos genuinamente valencianos se predica en castellano y con agrado de los fieles.[...] El clero valenciano sabe que sus fieles entienden y entienden bien la lengua vernácula oficial; que en ella rezan —y no en valenciano— sus oraciones; que en ella aprendieron y aprenden la doctrina cristiana; que en ella leen y cursan los estudios desde la infancia a la edad adulta; que en valenciano y en castellano, según les parece, se entienden entre sí; que son muchos los valencianos que no hablan el valenciano, muchos más los que no lo saben leer, y que apenas hay quienes lo escriban.

Por otra parte, llegaron a esta región, privilegiada de Dios, y llegan de continuo a ella y se afincan en ella, compatriotas nuestros de varias partes de España. Llegan particularmente a la capital, y a las ciudades, villas y pueblos de mayor vida industrial y agrícola; y estos miembros de diversas feligresías, no sólo no hablan, sino que ni siquiera entienden el valenciano.

Esta es la razón, en función puramente pastoral, que movió al ejemplar clero valentino a proponernos con voto unánime por la voz de sus señores Arciprestes, el uso de la lengua vernácula oficial, que todos los fieles de la Archidiócesis entienden y entienden bien, para las misas que se celebren con asistencia del pueblo.»

D'acord amb tan cíniques constatacions, Olaechea dictaminava: «sea el castellano la lengua vulgar» en l'Arxidiòcesi. Sobre aquells episodis, Josep L. Bausset m'ha proporcionat un document molt important que espere utilitzar en un context més ampli.

Mesos abans d'assistir al funeral per mossèn Alapont, llegia jo en l'estudi de Disidencia y subversión. La lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1960-1975, de Pere Ysàs, fragments d'un informe políciac elaborat aquell mateix 1966 pel Servicio de Información de la Dirección General de Seguridad. Es titulava El problema religioso en España, segons el qual «el Concilio Vaticano II [...] está produciendo [...] un estado de crisis que no es lo más aconsejable en la presente coyuntura de nuestra Patria». Entre les mesures per adoptar, segons la policia franquista, s'aconsellava «una intervención diplomática con el Vaticano para que se aclare, dentro del Clero Español, que el uso de la lengua vernácula se refería a la lengua nacional de un Estado unitario y sólo a distintas lenguas o dialectos en países federales». Sense arribar tan lluny en les interpretacions de la doctrina conciliar com la policia de Franco, els arxiprestes valencians i l'arquebisbe imposat pel dictador arribaven a la mateixa conclusió. Com que només conec la data de la pastoral d'Olaechea, no puc establir relacions cronològiques amb el revelador document confidencial adduït per Ysàs.

Afortunadament per a ell, mossèn Alapont vivia des de gener de 1957 en Àfrica, a la que fou colònia britànica de Rhodèsia, preocupat per la sort de la seua feligresia i de traduir a la seua llengua tota mena de textos de la religió catòlica, com escrivia Santi Vallés en una crònica periodística el 1997. Quan el vaig tractar a València i al Puig, on Antoni Beneyto i jo l'ajudàrem en la missa, em va parèixer un home discret, modest i de decisions clares i eficaces. Ara pense que, després del que li costaria adaptar-se a la vida missionera, li resultaria facilíssim suportar impertinències de qualsevol canonge de la Seu o somriure a Félix Ramajo, prior de la comunitat mercedària del Puig que s'apressà després de l'aplec a publicar un article d'adhesión al Régimen, no més escandalós que la pastoral d'Olaechea.