Com em deia fa poc Ramon Ramon, poeta injustament poc conegut, ciutadà vigilant i exigent, aquests papers formen part d'uns recursos de memòria personal que estic mirant de posar en net. Pel plaer de recordar, mentre podré fer-ho, i de vegades per contar alguna cosa que un ha vist en alguna etapa del recorregut. D'acord amb el judici de Ramon Ramon. Totalment, aquesta nota és per a mi una mena d'aide-mémoire, feta pública. Mal escrita, però amb un propòsit de fidelitat a les dades i amb la precaució de la màxima contenció expressiva. Si mai escric unes memòries, Vicent Pitarch i Almela hi tindrà l'espai que correspon a una de les persones més cordials i generoses que jo haja conegut. I poden vostès creure que n'han estat unes quantes. Hem compartit preocupacions i experiències, hem coincidit en opinions i hem respectat discrepàncies.
Vicent Pitarch va nàixer a Vila-real el 1942, en una família de llauradors assalariats i sense recursos econòmics. Amb beques i treballs subalterns com ara classes particulars, a València i Barcelona, i feines a París a l'estiu, va poder assolir els estudis superiors. Els dos primers cursos, anomenats comuns perquè tot l'alumnat els seguia abans d'elegir especialitat, a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València. Ací tingué com a professors Joan Reglà, Miquel Dolç, Carlos París i altres grans revitalitzadors dels estudis superiors en un centre que mirava encara d'eixir de la misèria devastadora impresa per la victòria franquista de 1939. A partir del tercer curs, va estudiar Filologia Romànica, que València no oferia, a la Universitat de Barcelona. Allí, entre 1965 i 1968, tingué com a professors alguns tan destacats per a la nostra cultura i per a ell memorables com Martí de Riquer, Pere Bohigas, Antoni M. Badia i Margarit —amb el qual mantingué després una excel·lent relació a l’Institut d’Estudis Catalans—, Joan Veny, Antoni Comas i Joan Bastardas. Pense ara, i és una simple hipòtesi, que al doctor Badia, obligat per tants motius a la circumspecció però també apassionat en la defensa del nostre fet lingüístic, li devia agradar el caràcter arrauxat de l'antic alumne valencià.
Acabada la carrera, tenia el projecte de traslladar-se a Basilea, com a assistent de Germà Colón. El servei militar el desvià d’aquest propòsit i Pitarch fou professor d’ensenyament secundari a Onda i, molts anys, a l’Institut Francesc Ribalta, de Castelló de la Plana. La seua assignatura era la literatura espanyola, però ell la impartia en català, com la cosa més natural del món. S’instal·là llavors a la capital de la Plana, on ha tingut un protagonisme cultural i polític de primer ordre en la renovació de les idees i les formes d'actuar. Per comprovar-ho, només cal anar amb ell una estona pels carrers i veure com el saluden i aturen per parlar gent de tota condició i edat. Antics alumnes, seguidors de plataformes cíviques, amistats del Centre Excursionista. La seua popularitat en sectors vitals, liberals i d'esquerra, és innegable. Supose que la impopularitat en altres ambients socials és la que correspon, però, què hi farem! Com deia la mare de Josep Pla, així ho hem trobat i així ho deixarem.
No tinc un record exacte de quan vaig veure Pitarch per primera vegada. Podria haver estat, —però no fou—, el 1968, en un acte a Sant Joan de Moró, on Anfòs Ramon i Garcia, després anticatalanista distingit, i un servidor rebérem uns premis de poesia organitzats pel llavors rector de la parròquia, Avel·lí Flors. En el jurat hi havia Pitarch i Joan Francesc Mira, però no pogueren assistir. Així, supose que vaig conèixer el jove filòleg pocs anys després. Potser quan jo preparava el catàleg bibliogràfic Publicacions valencianes (1939-1973), que aparegué el 1974, i ell ja havia publicat el catàleg commemoratiu del cinquantenari del butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, per encàrrec de l'inoblidable don Àngel Sánchez Gozalbo.
En qualsevol cas, hi ha una afinitat que ens faria trobar- nos moltes i moltes vegades. No diré l'ún al costat de l'altre, sinó més bé jo seguint-lo. És l'interès per la llengua del país, que era la d'ell i que jo mirava d'aprendre com podia i pel meu compte. A Pitarch li interessà des de jove com a filòleg però, a més, com a mi, li preocupava la desesperada situació social a què la véiem abocada, semiclandestina i subalterna. Així, buscà de seguida eixides pràctiques per a aquesta situació. La primera, i més evident, transmetent coneixements bàsics de la llengua, fent cursets de gramàtica —el primer, al Centre Excursionista de Castelló—, escrivint manuals i de seguida amb altres mitjans, sempre atzarosos i per a ell antieconòmics. Així, el 1969 va posar en marxa un programa radiofònic íntegrament en català a la Ràdio Popular de la Plana, gràcies a l’actitud favorable de Joan Soler, director de l’emissora. Es mantingué molts anys en antena i es deia Nosaltres els valencians.
Un sentit semblant, però en un altre ordre, tindria anys a venir una de les aventures personals que Pitarch pot recordar amb més satisfacció, com les altres persones que hi van intervenir. Va ser la creació d'El Rotgle , primera escoleta en català que funcionà al nord del País Valencià, inaugurada a Castelló el setembre 1976.
Estudis i aportacions científiques
Pitarch havia començat les recerques per fer la tesi sobre el desplaçament del català pel castellà a la predicació, un treball que anys després el feu doctor en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i es publicà amb el títol Llengua i Església durant el Barroc valencià (2001). En les primeres etapes de l’àrdua investigació, va rebre ajuda i consells de Joan Fuster, que li obrí els seues fitxers i la seua biblioteca.
També Fuster li encarregà i orientà el primer llibre: Defensa de l’idioma (1972). Després, Pitarch n’afegí d’altres, entre els quals Curs de llengua catalana (1977), Reflexió crítica sobre la Llei d’ús i ensenyament del valencià (1984), Fets i ficcions: llenguatge i desequilibris socials (1988), Aventura valenciana (1993), Parlar i (con)viure al País Valencià (1994), L’eix castellonenc de la cultura contemporània (1995), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002), Converses amb J. Simon, E. Valor, R. Súria (2002), Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme (2011) i Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans (2013).
En aquesta línia, el 1996 publicà Control lingüístic o caos, per tal de donar fonaments a la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en una estratègia política hàbil i ambiciosa que, si no m'enganye, tingué originalment entre els principals valedors Joan Romero, Ramon Lapiedra i Manuel Sanchis-Guarner Cabanilles.
Hi ha molts més títols, en la seua bibliografia, i també una tasca incansable i generosa de participació en conferències, taules redones, premis i tota mena d'activitats arreu del país. On l'han demanat. Poques vegades deu haver dit que no a una invitació d'aquesta mena i, sens dubte, ha estat per dificultats insalvables.
Pitarch és membre des de 1985 de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Va contribuir eficaçment a la redacció de la Gramàtica de la llengua catalana (2016) i en molts altres treballs i és delegat de l’IEC a Castelló. A més, és el motor principal de la Fundació Carles Salvador, de Benassal, i patró molt actiu de la Fundació Gaetà Huguet, de Castelló de la Plana. Darrerament, la Universitat Jaume I ha editat les seues extenses i imprescindibles biografies del gran patriarca del valencianisme Gaetà Huguet Breva i del seu fill, el mecenes Huguet Segarra. La recerca l'ha ocupat molts anys i li ha donat tota mena de maldecaps perquè no era fàcil. Aquest tipus d'operacions mai no és fàcil en aquest país.
Caminar, conèixer
Amb cinquanta anys comptats —en recorde amb admiració les circumstàncies—, Pitarch, que pràcticament no havia trescat mai per les serres, es va afeccionar a l’excursionisme, més exactament, al senderisme. Amb entusiasme. Durant molt de temps va ser puntal bàsic de la revista mensual L’Estel, òrgan del Centre Excursionista de Castelló, del qual va escriure el resum històric, Traces d’excursionistes (CEC) (1998). Repetidament ha fet el camí de Sant Jaume o, més ben dit, ha anat sol o en companyia a Sant Jaume de Galícia, o de Compostel·la, seguint diversos itineraris, no sempre els canònics. Una petita part d’aquesta aventura quedà reflectida en dos diaris de ruta: De camí a Fisterra (2003) i La via de la Plata. De Sevilla a Fisterra passant per Sant Jaume de Compostel·la (2005).
He tingut l'oportunitat de compartir amb ell i amb companyes i companys del CEC caminates estimulants pel país. No tantes com jo voldria. Recorde amb una emoció que no sabria descriure les pujades a Penyagolosa des de Castelló, la primera lluna plena de cada any i altres excursions que m'ajudaren a reprendre després d'un poc temps d'interrupció, el gust per la muntanya que sempre he tingut com una passió vital. Des dels onze anys, en part heretat i en part transmès a gent de la meua família. L'ambient del CEC —tradicional en el millor i més pur de la paraula—, m'hi ajudà, però a Pitarch dec aquesta experiència renovada.
I la política
La seua inquietud política començà a les aules universitàries, quan es tractava d’oposar-se fins a destruir-lo, al Sindicato Español Universitario (SEU). A València i Barcelona va participar en activitats, que li valgueren alguna detenció breu. El 1973, Vicent Ventura posà en marxa els Grups d’Acció i Reflexió Socialista (GARS), que poc després esdevindrien Partit Socialista del País Valencià (PSPV). Ho feu a base de trobades clandestines amb gent de confiança, arreu del país. A Castelló, entre els primers que seguiren la seua proposta, i de manera immediata i ben decidida, hi hagué Pitarch i Rafael Menezo, que s’ocuparen d’anar ampliant el cercle a les comarques pròximes. Pitarch es mantingué en aquella organització, on confluïren altres nuclis i que Ventura abandonà el 1976, fins que s’integrà en el PSOE. A les eleccions municipals de 1979, les primeres de sentit democràtic després del franquisme, Pitarch va encapçalar una llista municipal anomenada Esquerra Independent de Castelló (EIC), muntada amb grups heterogenis, i obtingué els sufragis necessaris per ser regidor i tinent d’alcalde. Tres anys més tard, com a cap reconegut d’aquell grup heterogeni i d'urgència que era l'EIC, treballà perquè, si més no, en part s’integrés en la Unitat del Poble Valencià (UPV), en la qual tingué un paper destacat.
Vicent Pitarch ha estat sempre un practicant d'una virtut poc comuna, l'espontaneïtat, que en ell es presenta combinada amb la sinceritat sense por en l'expressió de les idees o les conviccions, i amb l'entusiasme. És, i així me'l va definir sovint Vicent Ventura, un entusiasta. En el lèxic de Ventura, la qualificació tenia en aquests casos un sentit absolutament positiu. Hi havia l’entusiasta que es manifestava sobretot pels gestos, sense discerniment ni anàlisi, de bona fe potser, que podia suscitar en Ventura reaccions de reserva cautelosa. Però hi havia l’entusiasta amb reconeguda capacitat per a l’anàlisi, que optava per una idea o una forma d’acció havent-hi reflexionat, i ho feia amb decisió i alegria.
La perspicàcia de Ventura encertava de ple la classificació moral. I física, diria jo. Pitarch és un entusiasta que no cedeix davant de les dificultats. Deu haver tingut moments de desànim, supose, però mai no he vist que se li traslluïssen. O, com a mínima, de seguida ha reaccionat amb empenta i somrient. Com l'he conegut sempre.
4