La DANA i el trauma col·lectiu

La DANA que en 2024 va arrasar la comarca de l’Horta Sud i altres territoris, ens va deixar la terrible xifra d’almenys 233 persones mortes; 233 famílies trencades amb ferides profundes que, en molts casos, encara no entenen el que va passar eixe dia i com és possible que l’alerta arribara tan tard. També milers de persones varen viure situacions límit en les quals estigueren a punt de perdre la vida.

La conseqüència és un trauma personal, familiar i col·lectiu que requereix l’articulació de moltes iniciatives per a ajudar la població a tirar endavant. En aquests dos anys, s’han posat en marxa diversos programes, com els que han impulsat el Col·legi de Psicologia o Psicòlogues sense fronteres, a més de l’experiència pionera de les Unitats de Salut Mental d’Emergències (USME) del Ministeri de Sanitat, per posar alguns exemples. També els ajuntaments han desplegat tota una sèrie de projectes pilot, que van des del psicoioga a les meditacions al carrer, passant pel teatre terapèutic, per citar alguns casos, que intenten aportar a la ciutadania ferramentes per a combatre l’estrés emocional, l’ansietat, la por i, fins i tot, la ràbia.

No obstant això, continuem trobant a faltar un reforç important i estructural dels equips de Psicologia i Psiquiatria dels centres de salut dels municipis de la zona zero i dels seus hospitals de referència. Perquè el tema de la salut mental és una matèria sanitària i una competència de la Conselleria de Sanitat, per molt que la resta d’actors en aquest escenari podem posar en marxa accions de suport. I després d’una tragèdia de dimensions gegants com la DANA del 29 d’octubre de 2024, el reforç no pot ser puntual sinó que ha d’allargar-se en el temps, donat que moltes persones el necessitaran al llarg de tota la seua vida.

En les últimes setmanes, veïnes i veïns ens han contat la seua experiència, dins dels treballs de preparació de segon documental de la Mancomunitat de l’Horta Sud al voltant de la DANA. Persones que es varen acomiadar de la vida quan ja tenien l’aigua al coll, que havia entrat amb força a sa casa; persones que encara escolten de fons, de forma constant, el soroll atroç de l’aigua; persones que ja no tenen una percepció lineal del temps, i tantes altres conseqüències. Les institucions tenim la responsabilitat de tindre cura de la ciutadania, cadascuna dins de les seues competències i, en matèria de salut mental, cal que la Generalitat Valenciana faça una aposta més forta.

I no sols per a la població adulta, sinó per a les xiquetes i xiquets. El treball desenvolupat per la Mancomunitat de l’Horta Sud al llarg de 2025 amb l’organització Save the Children i la Universitat de València ens va permetre tindre un primer diagnòstic de l’impacte de la DANA en la infància i l’adolescència. Problemes d’insomni, variacions de caràcter, fòbies i baixada del rendiment escolar varen ser algunes de les conclusions d’un estudi, que va tindre com a base una enquesta ciutadana i les aportacions de diversos grups de treball seleccionats. Tenint en compte estudis com aquest, tal vegada la Conselleria d’Educació hauria d’haver reforçat les plantilles dels centres escolars amb altres perfils professionals, consultant primer als equips docents.

A més, en aquell treball es deixava ben clar que les escoles eren identificades com a espais segurs per a xiquetes i xiquets i la seua desaparició, a causa de la barrancada, agreujava les seqüeles de la catàstrofe.

L’alumnat dels centres enderrocats va ser, primer, deslocalitzat en altres escoles o altres pobles i, posteriorment, passà a rebre classe en barracons que no tenen les condicions d’una escola ni en els espais docents ni en el pati. Dos anys després, eixos col·legis encara estan per construir i, fins i tot, per licitar, la qual cosa deixa a eixes xiquetes i xiquets en condicions d’inferioritat. A més, la imatge dels barracons ens retrotrau a altres èpoques, quan haguérem de mobilitzar-nos per a erradicar aquells prefabricats que s’havien cronificat en l’escola pública. No podem tornar enrere en eixe tema. No és just per a la part més feble de la societat: la infància.