LLEGIR EN CASTELLÀ
“Allò cert és que hem entrat en una nova Era, amb majúscula, per a la qual no tenim brúixola, especialment moral. I per a la qual és difícil trobar paraules per poder descriure-la”, assenyala Joan Romero al seu llibre Desorden global. Notas sobre el mundo que viene, un assaig publicat en la nova col·lecció Àgora, de l'editorial Tirant lo Blanch, de la qual és a més director.
Catedràtic emèrit de Geografia Humana de la Universitat de València, especialitzat en geopolítica i polítiques públiques, àrees sobre les quals ha centrat l'activitat docent en els darrers anys, aborda de forma el més directa possible, amb rigor però sense les habituals precaucions acadèmiques, l'estat del món en temps en què “assistim a una mutació patològica del capitalisme cap a versions autoritàries, les conseqüències de la qual encara desconeixem”.
Van guanyant els fanàtics, com apunta al seu llibre en referir-se a Trump o a Netanyahu, però també a Hamàs o Hezbol·là, a Putin o Milei?
Fanàtic ve de fanaticus, el servidor del temple, el que té cura del temple. D'això sempre n'hi ha hagut. Voltaire va ser un gran crític dels fanàtics. Però darrerament estan apareixent associats a altres aspectes. He utilitzat el concepte moltes vegades per explicar el conflicte a l'Orient Mitjà. Ara, més enllà de la religió, els fanatismes s'han desplaçat a altres àmbits. Per exemple, la desinformació també té els seus seguidors fanàtics. Això incorpora elements que fan que en aquest punt estiguem davant d'un temps completament nou, que ens obliga, al meu parer, a dues coses. Primer, a rearmar-nos moralment i amb arguments davant de la gran ofensiva de desinformació que afecta les societats de la mà de les xarxes socials, especialment, i dels grans monopolis digitals. I en segon lloc, a fer una grandíssima faena d'explicació. No hi ha cap antídot millor contra els fanatismes que la informació i l'explicació. I hi ha dues institucions que són i seran essencials en els pròxims temps: el món de les universitats i els mitjans de comunicació tradicionals. Fins al punt és així que les universitats i els mitjans de comunicació tradicionals han esdevingut, i no és paradoxal, els dos grans adversaris dels nous fanàtics del segle XXI. Estem assistint, en directe a algun fet que, si m'ho hagueren dit fa dos anys, no ho hauria cregut...
Es refereix a l'atac del president nord-americà Donald Trump a universitats com la de Harvard?
En efecte, hi ha un assalt a la llibertat d'expressió en la democràcia més antiga del món, als Estats Units. I això ens ha de fer pensar. Tots hem de fer una mena de rearmament moral, però s'ha d'articular a partir d'explicacions i arguments. Davant les creences, típiques justament dels fanàtics, siguen religiosos o de qualsevol tipus, només existeix l'antídot de les evidències. I les evidències i les explicacions han de vindre de la mà del coneixement expert i d'un pilar fonamental, que sempre ho va ser com a pilar de la democràcia: els mitjans de comunicació tradicionals. En aquest moment són més necessaris que mai.
Parlem dels fanàtics, però ara hi conflueixen els oligarques tecnològics. Representen una nova fase del capitalisme o alguna altra cosa?
Representen un vector fonamental del nou desordre, diguem-ho així. És un nou poder. Zygmunt Bauman els descrivia com “els nous imperis del segle XXI”. Fa temps que els definia així i assenyalava que els nous imperis no es poden cartografiar en un mapa però són tan importants, si més no, com els vells imperis de finals del segle XIX. Els grans monopolis digitals ens estan afectant i ens afectaran molt més en plans molt diferents que són ingredients fonamentals d'aquest nou desordre.
Quins són aquests ingredients fonamentals del desordre? Quins reptes es plantegen?
La humanitat afronta dos grans reptes existencials: un és el canvi climàtic i l'altre la intel·ligència artificial generativa.
Comencem pel segon...
Ens trobem davant d'una carpeta nova, que és la de poder, privacitat, drets individuals i risc per a les democràcies. Això és el que hi ha sobre la taula i en això els nous monopolis o imperis digitals són absolutament disruptius. Fins i tot una persona molt moderada com José María Lassalle titulava no fa molt un article “ciberfeixismes”. En aquest punt estem en relació amb el risc per a les democràcies. També parlem d'autoritarisme digital. Varoufakis parla dels “nous senyors feudals”, però també ho fa Andrés Ortega, que és una persona molt allunyada en termes ideològics de Varoufakis. Estem davant uns nous senyors que posen al seu servei el que Andrés Ortega nomena “els serfs del núvol”, que som nosaltres. Aquest és un primer nivell, però hi ha altres nivells, com la capacitat disruptiva sobre els estats per la via dels ciberatacs.
Mitjançant el que es coneix com a guerres híbrides?
Sí, en aquelles zones grises de què parlen cada vegada més els militars. I hi ha un darrer aspecte, que potser és el que més m'alarma. Em referesc a la velocitat amb què està evolucionant la possibilitat, que veurem en poc temps, que hi haja nobves entitats que siguen capaces de pensar pel seu compte. Per això en el llibre faig dues analogies o metàfores que relacione amb la pel·lícula 2001, una odissea a l'espai. La primera és l'escena de l'inici de la pel·lícula, quan uns humanoides es disputen un bassal entre ells i amb els animals i un descobreix que amb un os com a arma es pot convertir en l'amo del toll. La imatge següent mostra que ja controla el recurs i té capacitat d'enfrontar-se als altres i guanyar. Això em porta a aquella frase mítica d?un mestre com Edward Osborne Wilson, a qui vam perdre quan la pandèmia, en el sentit que tenim cervells del Paleolític, institucions medievals i tecnologies pròpies d'un déu.
La segona escena, que té a veure amb el que comentava abans, és la del superordinador Hal de la pel·lícula de Stanley Kubrick, que en percebre que l'astronauta intenta desconnectar-lo tracta de liquidar-lo. Vull dir amb això que la intel·ligència artificial pot ser un risc existencial, encara que també pot ser un element molt positiu per a la humanitat si es fa servir bé. Passa que hem de tenir present que tal com hi ha persones que pensen en el bé, d'altres pensen en el mal. I cal tindre en compte les dues coses. Pel seu potencial, la IA generativa obri un escenari completament nou. Per això parle en un apartat del llibre dels dos grans riscos existencials, en el sentit literal, que afecten la nostra existència com a humans, com a espècie: el canvi climàtic i l'evolució no positiva de la IA generativa.
Sosté que estem al final d'una era. Entrem en una nova era de descrèdit i derrota de la democràcia o es tracta només d'una cosa episòdica, producte d'uns temps de transició?
Deixe que m'ature en les dues parts de la pregunta. Estem presenciant en directe el final d'un ordre, el final d'una era. El que vull dir és que estem deixant arrere alguna cosa que ens era familiar i transitem cap a alguna cosa que desconeixem. Gramsci definia això com un temps d'interregne. Presenciem en directe el final d'un ordre modelat per Occident després de la Segona Guerra Mundial, que des de fa temps, quasi des de començaments del segle XXI, evidencia clarament símptomes de transformació. Recorde que vaig publicar un manual de la meua disciplina, la Geografia Humana, en 2002, 2003 i 2004, en diverses edicions, i un capítol es titulava “geopolítica i nou desordre mundial”. No és nou aquest concepte de desordre. Estem, per tant, davant una fase de recomposició de l'ordre mundial, en què aquell ordre modelat per Occident i des d'Occident està donant pas a una situació completament nova. Des d'Occident, a això ho anomenem desordre i en el llibre cride l'atenció sobre aquesta qüestió, perquè desordre és, en efecte, un concepte molt occidental.
Per quina raó?
Perquè en altres llocs del món no han conegut més que el desordre. A més, han aparegut nous actors mentre es diluïen vells actors, fet que obliga a definir aquest com un temps nou. Sabem molt bé què estem deixant enrere, que són l'arquitectura i les regles posteriors a la segona Guerra Mundial. Allò que no sabem és com definir aquest temps nou. En el llibre hi faig un petit repàs de com definim aquest temps: l'era del Pacífic, l'era de la informació, l'era de la desinformació, l'era de la indiferència, que procedeix, per cert, d'Evangelii Gaudium, del papa Francesc... Allò que és vell va quedant enrere, però allò que ve té ingredients tan nous que no sabem com encaixar-los encara. La història haurà de vindre a explicar-nos d'aquí a un temps aquesta nova situació. El que sembla clar és que estem al final de l'ordre de postguerra, del model de globalització, tal com l'hem conegut des de finals dels anys vuitanta del segle XX. Estem al final d'un model de creixement, que és insostenible, al final fins i tot del dret internacional.
I caurà la democrcia pel camí?
Passe a respondre la segona part de la seua pregunta anterior. Estem en una fase de reculada de les democràcies liberals. I és una paradoxa perquè el 2024 és l'any de tota la nostra història que més eleccions hi ha hagut al món. Bastant més de 3.000 milions d'habitants van ser convocats a les urnes, però això no evita que la democràcia, tal com la coneixem en Occident, estiga en una fase de retrocés. En aquest moment, les persones que viuen com nosaltres i com les que llegeixen aquest diari no van més enllà del 7% de la població mundial, i descendint, atès que ara mateix no col·locaria els Estats Units en el capítol de democràcies plenes, madures. De fet, els Estats Units són una democràcia en caiguda lliure. Aleshores, potser ens quedem com a democràcies plenes amb les d'Europa Occidental, Japó, Corea del Sud, Austràlia, Nova Zelanda, Canadà i poca cosa més. La majoria de la població mundial viu en autocràcies, en democràcies electorals, en democràcies imperfectes. I aquí es planteja un gran dubte per al futur: si les democràcies liberals tindran capacitat de refer-se i continuar sent el referent a escala global o hem entrat també en aquest punt en una nova fase en què s'acaben imposant formes d'autoritarisme postdemocràtic.
Quins són els principals adversaris de la democràcia actualment?
Hi ha molts adversaris. Per exemple, des de fa molt de temps per al president de Rússia, Vladímir Putin, l'enemic és doble: la democràcia liberal i Occident. De manera que sí, la democràcia liberal està en una fase crítica. Però compte, si atenem al significat genuí del terme “crisi”, pot tant eixir enfortida com quedar debilitada.
Un factor clau serà el que passe a Europa.
Dedique un capítol a Europa. Fa molts anys que explique i compartesc amb els meus estudiants la idea de la nostra comoditat geopolítica. Som un territori que ha viscut còmodament de manera conscient, no de manera inconscient, perquè tothom sabia què estava passant a escala global, però hem preferit mirar cap a una altra banda i mantindre una posició còmoda que implicava contraprestacions: vassallatge, submissió, irrellevància... La nostra comoditat geopolítica s'ha mostrat contraproduent de manera sobtada. I en aquest moment ens trobem amb una Europa que té totes les carpetes obertes damunt la taula alhora; la de la defensa, de l'energia, de la frontera est, de la frontera sud (el Magrib i el Sahel), d'Amèrica Llatina, de les relacions amb el sud global, amb la Xina, amb Rússia, temes als quals s'ha afegit la nostra relació amb un soci tradicional com els Estats Units. També és oberta la carpeta del pilar social de la Unió Europea, la de la transició energètica, la de la reindustrialització, la de la productivitat... Això és el que hi ha sobre la taula. Ningú no podrà dir que no ho sabíem. Ningú no podrà dir que no comptem amb informes, amb evidències, amb dades, de tot això que acabe d'assenyalar. Al mateix temps, en paral·lel, tenim un problema de disseny i un problema de motor.
En què consisteixen aquests problemes?
Tenim un problema de disseny que no sabem com abordar perquè encara no sabem, a l'abril del 2025, si volem aprofundir el projecte o ampliar-lo. Estem debatent si aprofundiment o ampliació i, si és ampliació, cap a on, amb quines condicions. Hi ha territoris que demanen l'entrada a la Unió Europea des de fa vint anys, d'altres des de fa quinze o deu. D'altra banda, tenim un problema de motor. Fins ara, la Unió Europea funcionava amb dos motors principals i quatre o cinc motors auxiliars. Els motors auxiliars continuen funcionant. Són països com Espanya, Polònia o Itàlia. Però els motors principals estan començant a tindre problemes, són França i Alemanya. França té eleccions el 2027 si no s'anticipen i Alemanya pateix un problema intern molt important, amb nivells de malestar certament notables. De manera que ens trobem en una Europa sense lideratges, una Europa absent, irrellevant, sense presència en les grans qüestions, que encara no sap, com deia el meu col·lega Emilio Lamo de Espinosa, que està integrada per “estats que són menuts i estats que encara no saben que són menuts”. Trump ens va definir en la campanya electoral com “una petita Xina, bé, no tan petita, formada per un conjunt d'estats menuts”. Hem de ser conscients a Europa que tenim totes aquestes carpetes sobre la taula sobre les quals cal treballar alhora. I veig opinions sobre què ens passa molt diferents. La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, ha parlat de “fer Occident gran de nou”. En canvi, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, deia poc després: “L'Occident que jo he conegut ja no existeix”.
En què pot derivar aquesta situació? Quin paper pot jugar en el panorama mundial, atès que l'èxit d'Europa s'ha basat en la regulació, la intervenció i la construcció d'institucions, davant d'una onada, que procedeix dels Estats Units, que aposta per la privatització i la liquidació de l'estat?
Tenim una Europa de l'Est que ha basculat cap a posicions més autoritàries i una vinculació preferent amb els Estats Units de Trump i una Europa occidental amb visions diferents sobre el disseny i el motor. Tot i això, crec que podríem estar davant el moment d'Europa, que pot marcar una nova època, si els actors concernits són capaços de gestionar aquesta taula plena de carpetes tan complicades. Començaria pel pilar social. Sempre he dit, i ho reitere en aquest llibre, que sense Europa social no hi ha Europa política i sense Europa política mai no hi haurà Europa geopolítica. En aquest moment no es presta l'atenció deguda a l'Europa social, i no serà perquè no tenim senyals al si de les nostres societats que ens indiquen que això requereix una atenció preferent. Perquè les arrels de profund malestar tenen a veure amb el deteriorament de l'Europa social. Aquí hi ha una agenda de futur.
Per què dic que pot ser el moment d'Europa? Perquè, com deia Sloterdijk, fins i tot en declivi, Europa continua sent el lloc més decent per viure-hi. Som un exemple de poder tou, d'Estat de dret, un valor més preat que mai, de funcionament d'una democràcia liberal, de contrapès de poders. Però si no entenem que aquest pot ser el nostre moment i ens deixem emportar per la inèrcia, es pot convertir en un moment perdut. A més a més de l'Europa social, començaria per la qüestió moral. Ara que es parla tant de rearmament, crec que el principal rearmament que hauríem d'abordar és el rearmament moral. Per a ser interlocutors, referents, en un món tan fragmentat, tan multipolar -que no és el mateix que multilateral-, que ens obligarà a relacions, transaccions i diàlegs amb actors molt diferents en diferents parts del planeta, hem de ser un referent que siga coherent amb els seus valors, i no ho som.
Es refereix a les guerres a Ucraïna i a Gaza?
Continuem utilitzant el doble raser d'una manera incomprensible, injustificable, intolerable. No pot ser que mirem cap a una altra banda a l'Àfrica, a l'Orient Mitjà, al que queda de Gaza i a Cisjordània, i que fem el contrari en altres llocs.
L'amenaça trumpista també apel·la a la consciència d'Europa, no?
Trump és un gran accelerador del que passa al món, de processos que vénen de darrere. És el símptoma. Si fem servir aquest moment, si ho entenem bé, es pot avançar. Quines podrien ser les línies d'acció? Per exemple, superar el discurs de la por. No és una bona estratègia insistir en el discurs de la por. Els ciutadans es replegaran més, i aquest és un camí dolent. Cal anar pel camí del discurs de l'esperança i les seguretats, en primer lloc. En segon lloc, cal imaginar un món posteuropeu i hauríem d'estar treballant ja com establirem relacions amb la Rússia de després de Putin, com seran les relacions amb els Estats Units després de Trump, com han de ser les nostres relacions amb l'Índia, amb la Xina, com formalitzem i aprofundim relacions amb altres regions del Sud Global. Tercera idea: qui són els nostres adversaris. Cal definir-los bé i no tindre por d'afrontar aquesta qüestió. Em referesc a adversaris externs i adversaris interns. Ara no sabria dir quins pesen més per posar en perill el futur del projecte polític europeu, perquè s'ha introduït un cavall de Troia al si de la Unió Europea que va creixent.
Supose que fa referència a l'extrema dreta.
Tota l'extrema dreta, coordinada, organitzada, amb un referent polític global que s'està a la Casa Blanca. Davant d'això, cal abordar les reformes i cal fer-ho amb claredat. Si cal reformar els mecanismes de presa de decisions, cal fer-ho. No pot ser que un país menut altere, modifique o condicione el conjunt de l'agenda europea.
No caldria per això un lideratge com els que va tindre en altres moments la Unió Europea?
És el problema del motor al qual al·ludia abans Serà difícil construir nous lideratges en l'Europa actual, però continue confiant molt en el nostre model de governança. Cal abordar les qüestions i explicar-les bé. La ciutadania comprén les coses millor del que alguns actors polítics creuen. Estem en un punt en què la Unió Europa ha abandonat l'adolescència i ha de convertir-se en major d'edat. Aquest és el moment. Ens han tancat de sobte el paraigua de la defensa, que havíem deixat a mans dels Estats Units. Han tancat de sobte el paraigua de l'energia, que vam tallar o ens van dir que tallàrem, o se'ns va obligar a tallar, o es va interrompre, en la segona fase de la guerra a Ucraïna. Al mateix temps, tenim el problema de la desindustrialització, que se sincronitza amb la globalització. S'ha alterat el model i hem de revisar-lo. No em serveix que se'ns diga ara que hem de rearmar-nos militarment, sense més explicacions. Entenc que es tracta d'un discurs que a l'Europa de l'Est tinga més recorregut que a l'Europa occidental.
A causa de l'amenaça que representa Rússia.
Per raons històriques. Però crec que no és un discurs consistent per al conjunt d'un territori que integra gairebé 500 milions de persones. Necessitem seguretats i esperança. No em serveix que se'm diga que he de tindre un kit a casa meua davant una eventual amenaça armada. Em pareix tan allunyat d'un discurs consistent per a unes majories socials! Només alimenta la por. I la por actua en societats que s'han vist colpejades per la desindustrialització, pels efectes negatius de la globalització, que en molts llocs del món ha estat molt positiva però en regions dels Estats Units i d'Europa ha fracturat les societats, ha esquinçat el centre, ha desplaçat cap avall capes socials completes, generant malestar i descontentament. I aquests processos només es corregeixen oferint seguretats, protecció i esperança. Trump és la conseqüència d'aquests territoris que han perdut, atès que la globalització ha tingut guanyadors i perdedors, i els populismes europeus també ho són. Deia Anton Costas, en un article memorable, que els perdedors voten patriotisme. Ací ho tenim. El tercer grup del Parlament Europeu és el de Patriotes i les perspectives de suport electoral d'opcions radicals i de l'extrema dreta que són contràries al projecte europeu no baixen, ni tan sols amb la presidència de Trump als Estats Units. El malestar preval. El malestar, el curt termini i la inseguretat individual prevalen sobre horitzons a mitjà termini.
Tot el que passe en aquest àmbit en el futur dependrà del que passe a l'altra banda de l'Atlàntic amb Trump. Creu que els Estats Units podran domar el que constitueix un assalt al seu funcionament democràtic?
La paraula és assalt, en efecte. Tinc al meu escriptori dues fotos. Una és de l'assalt al Capitoli, en què un home que hi va participar, va anar a la presó i ha estat indultat naturalment pel president Trump amb diversos centenars més, apareix assegut amb els peus sobre la taula de la portaveu demòcrata Nancy Pelosi. L'altra és del despatx oval, amb Elon Musk, Trump i un fill menut de Musk. I sempre pense que la persona més madura de la segona instantània és el xiquet. Tot i això, l'arribada d'aquestes noves forces antisistema porta un full de ruta darrere traduït en mil pàgines en el Projecte 2025 de l'Heritage Foundation. Si els lectors volen conèixer aquest full de ruta, que vagen a aquest document llarguíssim. És un atac complet al que hi havia, una puntada de peu al tauler. Aquest assalt a la democràcia, a les institucions, a l'Estat de dret, a les regles, no sabem com evolucionarà. No m'agrada gaire parlar del futur. Sabem el que està passant ara. Afortunadament, encara queda un requici d'esperança, que és la reacció de la població. No sabem què passarà d'ací a un any i mig ni d'ací a tres i mig, en les eleccions de mig mandat i en les presidencials. L'única cosa que sabem és que en aquest moment Trump és absolutament disruptiu. S'ha produït una mena de tsunami global als Estats Units que està afectant el conjunt del planeta. És tan imprevisible, tan erràtic, tan pueril el model que encarna Trump com a president que no sabem com evolucionarà. De totes maneres, el que sabem ens emplaça com a europeus a prendre cartes en l'assumpte i saber que estem potser en el moment més difícil des de la segona Guerra Mundial, en la nostra fase de més debilitat, i ho hem de capgirar.
En quines fortaleses es pot recolzar la reacció europea davant de l'amenaça que representa Trump?
Som un territori de 500 milions d'habitants, un dels que tenen més nivell de riquesa i de renda del planeta, un enorme mercat comú. Aquests són els nostres punts forts. Som un Estat de dret que funciona, amb regles que funcionen. Per això la Unió Europea molesta tant el nostre antic soci de l'altra banda de l'Atlàntic. Hem perdut, però, autoritat moral, capacitat d'interlocució amb moltes parts del món. França ha estat expulsada de països africans...
És una herència del colonialisme.
I del doble raser, que seguim practicant. Però tenim molts punts forts i per això he dit que pot ser el moment actual d'Europa. Ho pot liderar la presidenta de la Comissió? No. El president del Consell? Hi ha la qüestió dels lideratges. Tot i això, quan Trump va mostrar aquella taula a la Casa Blanca per anunciar l'augment dels aranzels, situava la Xina en primer lloc i, en segon lloc, la Unió Europea. No em va passar desapercebut perquè és un punt d'una fortalesa enorme. Podria haver posat Alemanya, França, Espanya... I no. Va haver de posar Unió Europea. Aquest és el nostre punt fort. La unió és la nostra força més gran. Quan vaig veure que hi posava Unió Europea, vaig pensar: aquest és el camí. El que no hem de fer és devaluar-ho. El somni daurat del nostre antic soci americà hauria estat negociar per separat amb cadascú. També la Xina ha intentat entrar per la porta del darrere de cada país per buscar avantatges competitius. Mentre ens mantinguem units preservarem la nostra fortalesa més gran. L'assalt disruptiu que representa Trump reforça el sentiment sobre la importància de la unió. Ara ens falta un full de ruta més clar.