Model econòmic: viure del treball vs. viure de rendes

Existeix un fil conductor comú a la majoria de les converses de carrer a Palma: per què treballar no basta per arribar a final de mes? I una part de la resposta és l’habitatge com a màquina trituradora del salari. Quan el mercat del lloguer, convertit en un espai d’especulació, fa de l’habitatge un negoci, el treball ha deixat de ser el camí d’estabilitat i ha passat a ser només combustible, sempre insuficient, per pagar el lloguer o la hipoteca.

Guillem Frontera, a “Els carnissers”, descrivia la Mallorca dels anys seixanta dels nou-rics, engreixats a força de vendre els ja inservibles terrenys de conreu i posar-los al servei de la naixent indústria turística. Avui, els nous carnissers són aquells especuladors que acumulen infrahabitatges per llogar-los a preus astronòmics a famílies necessitades i complir el seu personalíssim objectiu: deixar de fer feina i viure de rendes. És una imatge dura, dickensiana, però pedagògica: perquè l’impacte social de l’acumulació immobiliària no és abstracte. Es tradueix en expulsió del veïnat, en substitució de vida quotidiana per rotació turística, en joves que no poden emancipar-se, en treballadors que han de fer dobles jornades per pagar un sostre. Tot això és classe, i és ciutat.

No obstant això, cal reconèixer que per resoldre aquesta tensió s’ha d’afrontar, primer de tot, amb honestedat: sovint les forces progressistes hem estat massa tèbies a l’hora de combatre l’acumulació patrimonial destinada a obtenir rendes i a l’especulació nua i crua. I no és perquè falti sensibilitat, sinó perquè l’habitatge és un camp on conflueixen interessos, por i també un imaginari cultural molt arrelat: la segona residència com a “dret”, com a èxit i alhora com a seguretat. Però si aquesta seguretat d’uns implica la inseguretat d’altres, la pregunta política és inevitable: quin model de ciutat volem? Dir això no és demonitzar ningú. És posar el focus en les regles del joc: regulació del lloguer, destinar els habitatges únicament a la seva vocació principal, parc públic, limitació d’usos especulatius, protecció de residents, fiscalitat justa i un debat sense hipocresies sobre què significa convertir un bé essencial en un actiu financer.

La societat post-pandèmica: del carrer al replegament

La pandèmia va accelerar tendències que eren incipients i va accentuar les consolidades: replegament interior, digitalització extrema. Menys plaça i menys carrer. I això té conseqüències polítiques: una societat menys comunitària és una societat més manipulable. Les xarxes socials han esdevingut un substitut de la socialització; el consum s’ha individualitzat encara més i ha generat precarització: repartidors de menjar a domicili, compres en línia, etc. S’han fomentat hàbits d’oci desconnectats del veïnat, i fins i tot una obsessió pel cos i l’esport en solitari, novament un símptoma d’aïllament i de competició desenfrenada per seduir i agradar que ens ha convertit en allò que el filòsof Gilles Lipovetsky denomina la “societat de la seducció”. La socialització es mercantilitza; baixar a la terrassa del bar de la cantonada ara és “llibertat”. La vida col·lectiva es dissol. I quan això passa, es dissol també la capacitat de defensa compartida: teixit associatiu, sindicalisme, moviments veïnals, espais comunitaris.

Es fa vital reconstruir espais comuns (culturals, educatius, associatius) que no siguin només “activitats”, sinó xarxa real i regenerada generacionalment, i recuperar la credibilitat política. La ciutadania detecta perfectament quan els serveis públics s’han convertit en un mínim o quan hi ha vocació real de servei públic. Sense entrar en caricatures, la idea és simple: coherència, exemplaritat i capacitat d’escolta. Si volem que la gent torni a confiar en projectes col·lectius, no n’hi ha prou amb tenir raó o creure’s moral i intel·lectualment superior; cal ser seriós, proper i útil.

Consciència de classe vs consciència de col·lectiu: reprendre el fil

Arribats al punt de l’autocrítica, també és important encarar que l’esquerra, per estratègia o per deriva, ha centrat moltes energies en batalles identitàries i culturals, generant, inintencionadament, una falsa dicotomia on sembla que ens hem desconnectat de l’agenda material. Aquí és important ser precisos: les identitats no són una distracció, són drets. El problema apareix quan el conflicte distributiu (habitatge, salaris, serveis públics) queda sense un relat fort i costa molt evitar que la dreta ocupi el terreny amb culpables fàcils. Quan l’esquerra perd el centre material, perd també la capacitat d’integrar totes les lluites i de liderar els debats.

Afortunadament, i des de la segona meitat del segle passat, s’han intensificat, estès i creat moltes lluites legítimes, amagades o inexistents en el passat, i que han passat a ocupar la centralitat del debat públic: feminisme, antiracisme, drets del col·lectiu LGTBI+, llengua, cultura, identitat territorial… Lluites inqüestionablement imprescindibles en l’assoliment, sempre incomplet i mai irreversible, de la prevalença dels Drets Humans. Però malgrat que quasi totes elles neixen des del punt de vista i la base ideològica del progressisme polític, no tothom acaba de veure-s’hi representat.

L’heteropatriarcat, per exemple, no és una idea o un fantasma. S’encarna en precarietat, en dependència, en desigualtat salarial, en repartiment injust de les cures i del treball domèstic, en LGTBIfòbia i, molt especialment, en violències físiques i psicològiques contra les dones que es reforcen encara més quan hi ha vulnerabilitat material. Interessadament, la dreta, en el marc de la seva guerra cultural contra les llibertats, ha propagat la idea que la Igualtat és una creença, o fins i tot una tendència passatgera sorgida del moviment 8M. Això es deu, entre altres factors, a un marc conceptual que, cada cop més, vol associar el fet de ser d’esquerres amb una radicalitat mal concebuda quan, en realitat, es tracta de defensar la visió de societat més igualitària que hi ha. No podem oblidar que, si bé la majoria de les discriminacions tenen una dimensió cultural i simbòlica, també comparteixen una arrel econòmica i d’imposició del poder. La llibertat formal no basta si no hi ha xarxa, feina digna, habitatge, protecció social. Per això, cal refermar, com expressa la filòsofa catedràtica de la Universitat d’Oxford, Amia Srinivasan, que el feminisme ha de ser contemplat, en primer lloc i sobretot, com una lluita política.

Per això, altres lluites dels diferents col·lectius que han patit discriminació històrica han acabat deslligant-se, per un motiu o l’altre, del seu origen ideològic i de classe. La fragmentació ha desembocat en confrontació i en exclusió mútua en comptes de cercar la imprescindible complementarietat i, en alguns casos, tot i defensar posicions progressistes, s’ha acabat alimentant encara més la divisió i l’enfrontament entre l’esquerra social i política. I si la lluita es fragmenta excessivament i es desconnecta de la qüestió material, es perd la capacitat d’acció i, alhora, fracassa la capacitat de transformar la societat.

A l’altre costat, les elits mai han perdut la seva consciència de classe. De fet, podem afirmar que són les úniques que actualment no sols en són conscients, sinó que posen la seva agenda política al servei de reforçar-la i d’evitar que el que podrien ser drets compartits continuïn sent privilegis. Cooperen, es protegeixen i legislen a favor dels seus interessos. La classe treballadora, en canvi, ha estat empesa cap a una consciència individualista, competitiva, fragmentada. Identitats enfrontades, però sous igual de baixos. Aquesta desconnexió no és casual: és funcional al sistema i una perversió que finalment només beneficia els que han romàs fora del debat. Si tenim en compte que el leitmotiv de la societat capitalista és posar l’individu en el centre de la vida, i no la nostra societat com a grup cohesionat, ens trobam que, de sobte, se’ns ha furtat la capacitat de reflexió sobre el model de convivència que realment volem. Bàsicament perquè no es vol que hi hagi una societat crítica. Es volen individus callats, tranquils i que no tinguem massa temps per pensar.

Les elits mai han perdut la seva consciència de classe. De fet, podem afirmar que són les úniques que actualment no sols en són conscients, sinó que posen la seva agenda política al servei de reforçar-la i d’evitar que el que podrien ser drets compartits continuïn sent privilegis

Per sortir d’aquest cercle viciós, és imprescindible que l’anàlisi de classe sigui reintroduïda; amb radicalitat, en el disseny de les polítiques públiques sense perdre de vista les qüestions relatives als nous drets que cal reforçar. A tall d’exemple, als Estats Units un factor clau per a la desigualtat és el racisme, que va permetre als propietaris dividir i segregar els treballadors blancs, negres i llatins, i va alimentar hostilitats entre ells. De la mateixa manera, no es pot entendre la solidesa del capital sense tenir present el treball domèstic no remunerat que han assumit històricament les dones. En definitiva, l’anàlisi “completa” que pretén l’esquerra tradicional no es pot assolir si deixa fora les anomenades polítiques identitàries.

Ja sabem que parlar de la classe treballadora —i de la seva opressió— sempre serà percebut com una amenaça per al capital. Per això, la tasca de l’esquerra política i social esdevé doble: defensar drets i llibertats (també identitàries) amb convicció i respecte; explicar que la unitat material és la condició perquè aquests drets siguin efectius i no quedin com a bandera simbòlica sense vida digna al darrere. No és “identitat contra classe”: és identitat i classe perquè la vida real té les dues coses. I és aquí quan encaixa molt bé el recurs del filòsof i politòleg John Rawls que ens proposava el següent joc consistent en el “vel de la ignorància”: si haguéssim de triar polítiques sense saber quin lloc ocuparem (quina família, quin barri, quina classe, quina orientació sexual, quin gènere, quin origen), triaríem una societat que protegeix més a qui està pitjor. Aquesta és una definició molt pedagògica d’igualtat i equitat que connecta amb el socialisme democràtic, sense dogmatismes. La resposta no és triar, la resposta és cosir la lluita material i la lluita pels drets identitaris.

Posició socialista: garantir drets i llibertats per a la classe treballadora

Si volem construir un nou model de societat i de ciutat, els socialistes no podem entrar en aquestes falses dicotomies. Centrar-se en els treballadors no vol dir prescindir de ningú. Vol dir entendre que el camp de batalla principal del segle XXI —sense excloure els altres— és la dignitat material: feina, salaris, habitatge, serveis públics, temps de vida, cures, igualtat real d’oportunitats. I que, si això falla, totes les altres conquestes queden més exposades a aguditzar encara més les regressions.

Els populismes s’alimenten sempre del cansament, del malestar i del descrèdit. Si la política es converteix en espectacle i no en solucions, la gent cerca algú que li digui “això que et passa és culpa d’aquell”. La resposta socialista no ha de fonamentar-se en la superioritat moral; ha de ser una proposta útil: reconstruir comunitat, reforçar drets, posar límits a l’especulació, redistribuir oportunitats, dignificar el treball i assegurar que la ciutat és habitable per qui la fa funcionar cada dia. Igualment, és imprescindible recuperar la dimensió internacionalista i transversal que el socialisme històric sempre ha defensat: la solidaritat de classe travessa fronteres. En un moment en què els nacionalismes excloents i els populismes cerquen identitats tancades, convé recordar que el socialisme democràtic no és tribal: és universalista en drets i els concreta en polítiques. I aquí la darrera alerta és clara: perquè, al final, el que està en joc no és una batalla cultural abstracta —on, per cert, tenim totes les de perdre en termes estrictament populistes—. És una cosa molt més senzilla i alhora més profunda: que la vida torni a bastar.