Verònica Cantó: “Els termes que més ha utilitzat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua han sigut diàleg, consens i acord”

Fa un quart de segle, fruit d’un complex pacte polític, es va constituir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). La seua presidenta, Verònica Cantó (Cocentaina, 1964) és una dels set acadèmics que el 15 de juny han de deixar la institució de la Generalitat en haver esgotat el mandat corresponent. 

La commemoració dels vint-i-cinc anys s’iniciarà el 28 de maig al Monestir de Sant Miquel dels Reis, on l’Acadèmia hi té la seu, amb un acte que serà conduit per la comunicadora Maria Juan i comptarà amb la participació de la que fou primera presidenta de l’organisme, Ascensió Figueres; els ex acadèmics Marisol González Felip, Manuel Pérez Saldanya i Rafael Alemany; l’ex lletrat-secretari general Agustí Colomer i els periodistes Ferran Bono i Violeta Tena, que faran de moderadors. També hi haurà una actuació musical a càrrec de La Maria.

Verònica Cantó, després d’haver viscut en primera persona tota aquesta etapa, defensa que “l’Acadèmia és una institució viva, del segle XXI” i remarca que el diàleg, el consens i l’acord han marcat el funcionament d’una entitat que es va convertir l’any 2006 en un órgan estatutari de la Generalitat, que des del 2016 renova els seus membres sense intervenció política, que ha defensat els seus dictamens i decissions sobre el valencià en moments polèmics i que viu últimament un intent de retallar-li el finançament impulsat per l'extrema dreta. “No crec que vagen contra l’Acadèmia”, diu sobre aquestes pressions, “crec que van contra el valencià”.

Pregunta. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa vint-i-cinc anys i vosté hi figura des del principi. Per a vosté, és un doble aniversari. Quan va entrar en la institució, imaginava les coses com han evolucionat vint-i-cinc anys després? 

Resposta. No imaginava en quin punt ens trobaríem ara, per molts motius, però quan vam entrar a l'Acadèmia fa vint-i-cinc anys, crec que tots sentíem el pes de la responsabilitat, com una espasa de Damocles que ens feia pensar que això podia anar bé, però també podia anar molt malament. Entre altres coses, tots els acadèmics que vam participar en la constitució de l'Acadèmia crec que teníem molt clar que ens jugàvem realment el prestigi professional i personal. I això era suficient responsabilitat com per notar un pes gran a l'hora de posar-la en marxa. Allò que en un principi va sorgir d’aquella desiderata de posar fi al conflicte, especialment a un conflicte partidista que havia durat massa temps, crec que no ha eixit malament. Vull dir, que el balanç és molt positiu vist amb la perspectiva de vint-i-cinc anys.

És una llengua amb dos noms i totes les varietats lingüístiques tenen una singularitat pròpia. L'Acadèmia defensa la singularitat del valència dins de la llengua comuna

P. Aquest balanç positiu, hi ha hagut gent que l’ha fet possible i altres que l’han intentat impedir. Podríem parlar, si vol, de quan l’han tractat d’impedir. Per exemple, em venen al cap dos moments, un que van coincidir amb un dictamen inicial sobre la llengua i un altre amb la publicació en el diccionari del reconeixement que el valencià i el català són la mateixa llengua. Han estat els moments crítics d'enfrontament amb el poder polític? 

R. Realment, podem dir que foren enfrontaments perquè el govern en aquells moments no estava d'acord amb aquests posicionaments. Però si tenim en compte que l'Acadèmia naix a partir d'un dictamen del Consell Valencià de Cultura que diu el que diu sobre el valencià, que forma part d’un mateix sistema lingüístic, per un costat, i que l'Acadèmia també sorgeix -fet que és fonamental recordar- del pacte pel valencià que es va signar a les Corts, havia de fer un pas endavant més enllà del primer dictamen del Consell Valencià de Cultura. Així, l'Acadèmia es va constituir l’any 2001 i el 2005 es va aprovar el dictamen sobre l'entitat del valencià, la denominació, la filiació i tot això. Estem parlant de relativament poc temps després de la seua constitució perquè teníem clar que l'Acadèmia havia de fer un pas endavant i deixar les coses clares.

Després ja va vindre el diccionari, les definicions del diccionari, que crec que van ser de les últimes que es van aprovar perquè eren les més difícils i sempre he dit que són les menys lexicogràfiques, ja que el component sociològic, sociopolític, lingüístic i jurídic era important tindre’l en compte. I ens trobem dos definicions absolutament simètriques. No hi ha cap dubte del que diuen. Que, evidentment, la llengua és la mateixa. És una llengua amb dos noms i totes les varietats lingüístiques tenen una singularitat pròpia. L'Acadèmia defensa la singularitat del valència dins de la llengua comuna, en condicions d'igualtat. 

P. Parlem de fets positius en la història de l’organisme. Va ser rellevant la conversió de l'Acadèmia en una de les institucions de la Generalitat en la reforma de l'Estatut d’Autonomia del 2006. 

R. És un dels fets més importants. També estava clar que la voluntat de l'Acadèmia era ser homologable a la resta d'institucions normatives en l'àmbit lingüístic de l'Estat espanyol. I això s'havia de aconseguir amb el pes jurídic que requeria, perquè aquells que des del principi van criticar la creació de l'Acadèmia, una de les coses que deien és que era una institució política, com si les altres acadèmies no ho foren. Vull dir, en el moment de creació totes les acadèmies tenen a veure amb desitjos o voluntats polítiques. Així, des del moment que l’Acadèmia la posen en l'Estatut com a institució estatutària, com a part del nostre autogovern, jurídicament està molt més blindada. 

Ara, és de veres que aquesta homologació partia d’una desigualtat inicial. I per això crec també que un moment encara més important va ser quan es van complir els quinze anys, moment en què es va deixar la tutela per part de les Corts. Estem parlant que l’Acadèmia entra en l'Estatut l'any 2006, però el 2016, acomplits els primers quinze anys, deixen les Corts Valencianes de tutelar-la. I això significa que entra en joc la cooptació en l’elecció d’acadèmics i per tant ens homologuem a la resta d’entitats normatives. És un aspecte absolutament positiu.

P. Hi ha un altre element que potser no és un esdeveniment concret. Em referesc al fet que dins de la institució hi ha gent de diferents percepcions o sensibilitats i la convivència ha acabat produint una certa confluència. S’han resolt alguns malentesos, si es vol dir així. 

R. Sí, una de les coses que encara continua perjudicant el valencià són els prejudicis lingüístics i la inseguretat lingüística de molts valencianoparlants. Crec que ha fet que la nostra autoestima com a valencianoparlants no anara per bon camí. Això és el que s'ha intentat redreçar. És cert que es va començar molt prompte a treballar per al diccionari amb tota la incorporació de paraules. L'Acadèmia es va dedicar a fer el que manava la llei, és a dir, incorporar les paraules genuïnes valencianes. Una paraula que es troba en un sermó de Sant Vicent, que está en Tirant lo blanc, que empren els escriptors més conreats, evidentment és una paraula genuïna que ha d’estar en el diccionari. Per tant, els passos que van anar donant-se en aquest sentit entre els vint-i-un acadèmics inicials tendien a la confluència i especialment al consens. Els termes que més ha utilitzat en el seu treball l'Acadèmia han sigut diàleg, consens i acord.

De fet, els acords normatius, els més importants aplicats a la llengua, no s’han produït per majoria absoluta, sinó que sempre s'ha buscat un consens molt més ampli perquè era el que realment tenia valor, perquè la societat s’hi poguera veure identificada. Però és cert que al principi les sensibilitats eren diferents, fins i tot les sensibilitats ideològiques. I he de dir que les sensibilitats ideològiques van tardar molt poc a diluir-se. No ens movíem per qui ens havia proposat o per ideologies i vam anar confluint en les decisions lingüístiques. 

P. Hi ha un concepte que m'agradaria que vosté m'intentara definir: el de la lleialtat lingüística. S’han trobat en l’Acadèmia molta gent que podia tindre visions diferents sobre la llengua o sobre què s’ha de fer, però que tenia una actitud lleial amb el valencià. Però hi ha una altra gent que ha estat instrumentalitzant el tema de la llengua amb unes altres motivacions.

R. Jo sempre destaque les paraules lleialtat i responsabilitat institucionals. I ací també incloc la lleialtat lingüística. És inqüestionable l’estima pel valencià de tota la gent que va formar part de l'Acadèmia i que s’hi ha anat incorporant. I la lleialtat lingüística també. Però a un tema com el valencià, que sempre desperta passions i alça ampolles, calia d'alguna manera, si se'm permet, llevar-li la víscera, llevar-li la passió. Perquè enteníem que el debat filològic és un debat científic que demana tranquil·litat i no fer soroll si es vol avançar. És a dir, s'ha treballat des de la lleialtat lingüística fins i tot en moments més difícils com els que hem pogut tindre fa poc. Sempre s'ha treballat per l'estima al valencià i des d'una lleialtat lingüística absoluta.

Crec que es vol anar contra tot allò que significa el valencià, fins i tot l'autogovern, tot el que puguen representar les institucions estatutàries

P. A propòsit d’aquests moments difícils recents, venen provocats perquè ha irromput, diguem, en el panorama polític una força que s'ha declarat directament contrària a l'Acadèmia i que vol acabar amb ella. I això suposa una amenaça greu. 

R. Sí, hi ha un punt d'inflexió en aquest sentit, però... 

P. Estem parlant de Vox, per ser concrets.

R. Evidentment, les coses tenen noms i cognoms… No estic tan segura que vagen només contra l'Acadèmia. Jo crec que van contra el valencià. És a dir, contra la llengua, contra el fet que siga la llengua històrica i pròpia d'aquest poble. Quan vaig començar a sentir parlar d'imposicions lingüístiques, em vaig dir, bé, ací qui ha imposat què? Si és la llengua pròpia històrica que parlaven, per exemple, els besavis, els iaios, els pares… Vull dir, no estem parlant d'una generació ni d’un caràcter immediat. Crec que es vol anar contra tot allò que significa el valencià, fins i tot l'autogovern, tot el que puguen representar les institucions estatutàries. És constatable, empíricament i objectivament, si es veu la trajectòria de la formació política a la qual fa referència. 

P. Això ha derivat en una actitud, que és la d'atacar l'Acadèmia per la via de tallar-li els recursos, de reduir-li el finançament.

R. En principi ens el van reduir un 25%, en l'any 2025, en els pressupostos que estan prorrogats, però en la pràctica el retall arribava a un 44%. Fins i tot línies dedicades a la inversió en projectes van ser deixades a zero o amb un capítol de despeses corrents reduït a una xifra impracticable. Van posar unes línies nominatives que eren inassumibles perquè anaven en contra de la llei. Això és un punt d'inflexió, perquè a més a més es va dir públicament, es va dir molt clar, que es vol estrangular econòmicament l'Acadèmia. Però després la realitat també és tossuda i els números són tossuts. Quan en uns pressupostos prorrogats has de fer front a una sèrie de pagaments compromesos, això s'ha de solucionar i qui ho ha de solucionar és evidentment la Conselleria d'Hisenda, el Consell. Però és que s'ha anat molt més enllà. Hi ha una modificació del reglament de les Corts a la qual s'ha prestat molt poca atenció, que es va fer per lectura única i que afecta les institucions estatutàries de manera que les Corts poden llevar pressupost econòmic a una per a passar-lo a una altra tot i que en la llei, per contra, està clar que les institucions estatutàries tenen autonomia pressupostària orgànica i funcional. Així és la llei. De totes aquestes coses vam advertir, tal com vam advertir que no es podia tocar el capítol dedicat a pagar als funcionaris. Estem parlant de funcionaris de carrera de la Generalitat. Sí, van ser uns moments durs i difícils, molt durs i molt difícils. 

P. S'han superat o estem encara en aquest escenari? 

R. No s'ha superat, el que s'ha superat és la possibilitat d'obrir el pressupost en condicions normals per part de l'Acadèmia, perquè estem amb pressupostos prorrogats, però els números són els que són. L’Acadèmia treballa amb el pressupost que es va aprovar. És cert que amb l’autonomia de la mateixa Acadèmia, a través de les modificacions de crèdit que ens han permés efectuar els pressupostos prorrogats, s’ha pogut fer front a aquelles coses que no estaven contemplades, però, per exemple, s’han retornat romanents al Consell. Se li ha retornat al Consell l'import de subvencions nominatives que evidentment no podíem complir. 

P. En aquest episodi va intervindre, d'alguna manera, la ministra de Ciència, Innovació i Universitats, Diana Morant, tot donant suport econòmic des del Govern d’Espanya a l'Acadèmia en un aspecte determinat de l'activitat.

R. Precisament els projectes d'inversió són del capítol sis. Anaven a fer-se millores en el diccionari, que és una entitat viva que funciona digitalment. Anàvem a incorporar el vocabulari valencià-anglès, valencià-castellà, de manera que si un usuari posa un nom o una paraula en castellà o en anglès li ix com es diu en valencià. Hi ha tot el tema de la morfología. Anàvem a incorporar la conjugació dels verbs, la sonorització de les paraules… Tot això va quedar en l'aire. I aleshores, quan el ministeri de Diana Morant, que és el que té la competència sobre totes les acadèmies de la resta de l'Estat, va oferir la seua col·laboració, la vam acceptar per a projectes finalistes, que és del que estic parlant. És a dir, com millorar el Corpus Informatitzat del Valencià (Cival). Es tracta de l'estudi diacrònic de la llengua. S’estan arreplegant documents des del segle XIII fins a l'actualitat, de tots els gèneres, que permeten una visió àmplia. De vegades et preguntes: aquesta paraula és valenciana o no és valenciana? Fas una cerca en el Cival i et diu quins autors l'han tractada, quins no, per a poder decidir. Tot això són projectes finalistes, que acabaran a finals del 2027. Hi estan ja treballant empreses que han passat pel concurs corresponent. Totes les aplicacions informàtiques necessiten matèria.

P. Ara vosté se'n va perquè no pot continuar, ja que s’ha acabat el termini que li está permés ser acadèmica, com una de les últimes persones que queden de la fornada constituent. Què passarà a partir d'ara? 

R. Som acadèmics constituents. Crec que és una paraula bonica. Ara, l'Acadèmia què ha de fer? Incorporar els nous, que ja estan elegits, i elegir una nova junta directiva i una nova presidenta o president. Com sempre, l'Acadèmia complirà la legalitat, i tant que la complirà. En desembre de l'any passat es va posar en marxa el procés. L'Acadèmia es renova en un terç dels seus membres cada cinc anys. Per això és una institució absolutament viva, actual, del segle XXI. En desembre, és a dir, mig any abans, perquè les coses requereixen un procés i també s'han de parlar, es va posar en marxa el procés de renovació dels set membres que érem acadèmics constituents i que, per mandat legal, havíem de marxar. És a dir, nosaltres ja no ens sotmetíem a un sorteig, sinó que els últims set ens n'havíem d'anar. I el dia 6 de març es van triar els set acadèmics i acadèmiques -cinc acadèmics, dos acadèmiques, per allò de la paritat- que ens substituirien. I el mandat dels acadèmics acaba el 15 de juny d'enguany. Estem esperant, per tal que els nous acadèmics puguen prendre possessió, que el decret de nomenament el signe el president de la Generalitat. Tota la documentació està ja en Presidència i estem pendents que el president signe aquest decret, que es publique en el Diari Oficial i, una vegada fet, ja prendran possessió. M'agradaria que fora el dia 15 de juny, perquè crec que la manera de complir-ho estaria molt bé, quan fa tot just vint-i-cinc anys. El millor que pot passar a les institucions és la normalitat. I quan parle d'institucions, les incloc totes, no només les institucions estatutàries, sinó les institucions que tenim pròpies els valencians. Així, si poguera ser el 15 de juny, millor que si fora el 18 de juny o el 2 de juliol, però fins que no es nomenen no podran prendre possessió. La presa de possessió serà un acte públic que es podrà fer a l'Acadèmia sense cap tipus de problemes. I molt orgullosos els acadèmics constituents d'haver viscut vint-i-cinc anys d'una història apassionant, de la posada en funcionament d'una institució. Hem tingut la sort de veure nàixer una institució, de veure-la créixer, de deixar-la totalment consolidada.

P. Com veu el futur?

R. El futur em veig incapaç de predir-lo. Sí que estic segura que l'Acadèmia continuarà durant molts, molts anys més. Perquè va nàixer amb vocació de servei públic i continua tenint en el seu ADN la vocació de servei públic a la societat valenciana. Un servei públic, a més, que està molt centrat i molt acotat.

L'Acadèmia ha col·laborat colze a colze amb el teixit cultural i associatiu, no sols del País Valencià

P. No sé si té la sensació que els recels que pogueren tindre alguns sectors sobre la institució s'han anat diluint. Quan es va constituir hi havia alguns sectors de la universitat, de la política, dels mitjans de comunicació, que tenien molta desconfiança sobre l’Acadèmia.

R. Nosaltres també en teníem, perquè no sabíem què podria passar. Sí, jo crec que s'ha diluït, entre altres coses, perquè l'Acadèmia ha col·laborat colze a colze amb el teixit cultural i associatiu, no sols del País Valencià, sinó que ha tingut relacions normals amb altres institucions de l'Estat, amb les altres acadèmies. I això és el que toca fer. És a dir, quan les coses funcionen amb normalitat, crec que és millor. Per això, si no som noticia és francament positiu. La normalitat no pot ser mai notícia. I nosaltres estem per aquesta normalitat. L’Acadèmia continuarà estant per aqueixa normalitat, fent la seua faena. I com ha de fer la seua faena? Doncs, amb rigor, apartant les passions. Estem parlant de material sensible per a la societat. Sempre he demanat, i sempre he intentat actuar amb conseqüència, que l’Acadèmia actue amb cap i amb cor, però oblidant-se de les passions.

P. Com es fa això?

R. Moltes vegades cal deixar reposar les coses, però s'ha d'actuar amb cap i amb cor. Per què? Perquè estem parlant de la nostra llengua, la llengua materna de molts valencianoparlants. I perquè no deixa de ser un objecte d'estudi absolutament científic. S'ha d'aplicar el rigor. 

P. Però l'Acadèmia també ha fet pronunciaments públics manifestant la preocupació per la situació social del valencià. I aquesta dimensió també ha tingut repercussió. Diguem que en alguns moments ha donat l’alerta.

R. Perquè una de les competències de l'Acadèmia és també vetlar per l'ús normal del valencià. I quan veus que hi ha un retrocés, quan s'observa aquest retrocés, quan s'observen aquests atacs a la llengua, quan veus els mitjans de comunicació i que el valencià no està en la posició que li toca, has d'alertar. Has d'alertar en tots els sentits encara que la competència lingüística és del govern, la planificació lingüística és del govern. No hauria de fer contraplanificació, que moltes vegades és la sensació que es pot tindre. Però té l'obligació d'advertir, d'alertar, fins i tot de denunciar quan hi ha actituds que no toquen. Per exemple, vam denunciar com és possible que encara estiguem en una administració on no hi ha requisit lingüístic. I això no és de fa tres anys o fa quatre anys, això ve de més lluny. El fet d'actuar amb independencia de criteri, amb autonomia, té els seus costos, però és la nostra obligació i això ho fem governe qui governe. Per exemple, hi ha un retrocés important en tot el tema de l'educació, que no és la que ha de salvar la llengua, però en té una responsabilitat i crec que l'ha acomplit. Gràcies a l'educació hi ha aquest compromís per part de tota la docència, tots els docents, d'apostar fort pel valencià. És una de les reivindicacions que figura ara en tot l’afer de la vaga educativa. L’Acadèmia ha d’estar atenta al que passa, amb l'ensenyament a les universitats, en l'administració de justícia, en la sanitat... És a dir, el que té l'acadèmia és una mirada molt més àmplia que afecta tots els àmbits socials. És l'única manera de cohesionar-nos i de sentir-nos part d’un poble.

P. Vosté és optimista o pessimista sobre el futur del valencià?

R. Jo sóc optimista, sempre soc optimista. No he sigut mai pessimista. La situació, evidentment, preocupa i ocupa. Cal mirar el futur amb optimisme si observem el panorama de la música en valencià, les xarxes socials, els creadors de continguts digitals… Allò que no perdré mai és l’esperança. I no perd l’esperança en el joves, que no ho perceben des de l’angle conflictiu, que és el que alguns volen introducir. L’element conflictiu s’introdueix per a canviar de llengua. Que quede clar. I les llengües no són excloents. Però l'element conflictiu és el que provoca. Com deia, crec que els joves no tenen els prejudicis d’aquells que hem nascut en un moment determinat i tenim molta vida viscuda. La societat está a favor d’incorporar el valencià com a part de la vida. Per exemple, els nouvinguts. Tinc obsessió en com s’integra els nouvinguts. Caldria fer un gran treball. I l’Acadèmia no ho pot fer perquè no és competència seua. 

R. Sí que pot advertir-ho.

P. Està clar que ho pot fer. L’educació fa un gran paper, és importantíssim. Sense l’àmbit educatiu estaríem perduts. Però és un compromís de l’Estat amb les llengües oficials, que ho són en els territoris respectius. 

P. Fa uns dies, vosté va rebre, juntament amb el sindicalista Miquel Coll i les presidentes de les dues principals associaciones de víctimes de la dana, el Premi Vicent Ventura i en el seu parlament va fer èmfasi en el concepte de “valencianitat”. M’agradaria que explicara què vol dir amb aquest terme.

R. La valencianitat explica tota la meua evolució personal i professional. Per a mi, la valencianitat és exercir de valencià, viure en valencià, sense cap sentiment de complex, molt conscient de la història de la qual forme part com a poble, conscient dels valors que tenim. Moltes vegades, la valencianitat pareix que només es redueix a festes, a ambients festius. Doncs no, els valencians i les valencianes som gent molt seriosa, que treballa molt i molt bé. Em referisc a l’orgull que sempre he sentit de formar part d’un col·lectiu. Per a mi, la valencianitat és això. I el valencianimse, al qual també vaig fer referència en aqueix premi, entra en l’àmbit de la reivindicació. La valencianitat, per a mi, és identitat. I el valencianisme és acció.

P. Bé. Ara deixarà de ser acadèmica. I ara què farà? Vosté venia d’una trajectòria de docent i d’editora…

R. No he deixat de viure a Cocentaina, que és on vaig nàixer. Hi he continuat vivint mentre he sigut primer secretària i després presidenta de l’Acadèmia. En anglés es diu commuter a qui fa com jo el viatge d’anar i vindre cada dia. La meua Mariola és molta Mariola i em serveix per alenar també. Sempre he dit que, a banda de la meua familia, he tingut dos passions. Una és la llengua, per això era professora, i l’altra són els llibres. M’imagine un futur relacionat amb aqueixes passions que sempre m’han mogut. El que sí que faré és descansar una mica, ara que anem cara a l’estiu. Un parell de mesos. Quan em pregunten què faré, responc que al setembre decidiré què vull ser de major.