Drets, identitats i classe: recompondre el fil comú

Introducció

Som moltes les persones que vivim el dia a dia com una cursa emocional d’obstacles. En una mateixa jornada podem passar de l’eufòria a la ràbia, de la tristesa a la impotència, transitant sempre per una apatia i un cansament mental que no ens abandonen ni al llit. I no importa gaire si ets autònoma, treballador de la construcció, mestre, administratiu o advocada; si treballes en un hotel o al món cultural; si ets personal sanitari, tècnic, repartidora o estàs a l’atur. El que compartim és una sensació: la vida va plena, però no arriba.

Treballam —sovint fora d’horari— i, alhora, hem de sostenir la casa i la família, fer la compra, encarregar-nos de les cures, cercar habitatge, fer una mica d’esport, gestionar el temps i fins i tot assumir el «deure» de tenir vida social, a més de fer scrolls infinits a les xarxes socials. El neologisme FOMO (Fear Of Missing Out), és a dir, la por de perdre’s algun esdeveniment que, en teoria, encara enriqueixi més la nostra quotidianitat, és la prova que ha triomfat la idea que cal combatre la monotonia, costi el que costi. En definitiva, no es pot treballar un mínim de vuit hores i, a més, tenir vida social. Senzillament, no hi cab.

Aquest esgotament social, analitzat pel filòsof Byung-Chul Han a l’assaig «La societat del cansament», no és només un malestar individual: és també un símptoma polític. L’individualisme del capitalisme contemporani ens ha guanyat espai i temps; vivim tan pressionats per arribar a tot que, paradoxalment, acabam més desconnectats del que seria desitjable. El que és públic s’esvaeix del pensament; els debats sobre el model —de ciutat, de barri, social, cultural, educatiu, econòmic— queden en segon terme. Ens menjam el dia resolent urgències particulars sense preguntar-nos d’on venen la majoria dels problemes que ens assetgen.

En aquest buit, l’extrema dreta —i també altres formes de populisme, inclòs el d’extrema esquerra o el nacionalisme— ofereixen un producte perfecte per a una societat cansada: respostes simples, frases curtes, missatges repetits, culpables fàcils al punt de mira. I quan això entra en terrenys ideològics que històricament havien estat progressistes, no és casual: és perquè existeix una desconnexió real entre una part de l’electorat, l’esquerra política i el que se n’espera. Si no ho assumim amb serenitat, ens equivocarem de diagnòstic.

Aquesta és, doncs, la motivació d’aquestes línies: recuperar una forma de pensar el món que progressivament hem anat perdent, la discussió sobre estructura, interessos, desigualtat material… Reivindicar el paper transformador de l’esquerra —en el sentit ampli, cultural i social—, però també recordar una evidència: si la vida s’ha fet més difícil per a la majoria és perquè darrere de tot això hi ha causes econòmiques que cal desemmascarar. Quan les causes són fàcilment monetaritzables, el llenguatge i les respostes també han de ser-ho. És aquí on torna una expressió que alguns consideren «antiga», però que esdevé més actual que mai: la consciència de classe.

Qui és realment la classe mitjana?

Abans de tot, és obligat redefinir de manera acurada els conceptes, no debades una part del problema és el miratge que s’ha generat en la manera com el llenguatge quotidià defineix i categoritza la realitat de la nostra societat. La classe mitjana real, en sentit estricte, és aquella que no necessita vendre la seva força de treball per sobreviure. Viu de rendes, de patrimoni, de capital. Pot treballar, però no depèn d’això per sostenir la vida.

La classe treballadora, en canvi, és la que necessita ingressos regulars com a contraprestació de la seva feina (assalariada o autònoma) per pagar el lloguer o la hipoteca, menjar, subministraments bàsics, cures, transport i un mínim de seguretat vital. I dins aquesta classe treballadora hi ha graus: feines més estables i més ben remunerades, i precarietats més dures. D’això es dedueix que el criteri per determinar la classe a la qual pertany cadascú no és ideològic, sinó, més aviat, el grau de dependència dels ingressos (o d’altres recursos econòmics) que tengui l’individu per garantir la seva pròpia subsistència i la del seu nucli familiar.

Per això és tan important desmuntar determinades afirmacions que ens generen el miratge d’encaixar en un esgraó social que l’únic que fa és generar frustració constant i una falsa pertinència a un col·lectiu que no és el nostre. No fa gaire circulava un mem aparentment còmic, però cruament pedagògic: si a la teva cuina has d’amuntegar olles i paelles perquè l’espai és limitat, si el pis és petit i car, si vius pendent de la quota, del lloguer o del pròxim encàrrec de feina… no ets classe mitjana, ets classe treballadora! La dependència laboral és, doncs, el marc en què cal ubicar-nos políticament per comprendre el nostre entorn i formar part de les solucions.

Aquesta fotografia de la realitat encara és més dura per a la generació dels «desposseïts»: joves (i no tan joves) sense patrimoni, sense estalvi estructural, sense possibilitat real de rebre herències a mitjà termini. En aquest grup hi encaixen no només moltes famílies arrelades històricament al nostre territori, sinó especialment la gran majoria de les persones immigrades que no compten amb xarxes de suport familiar ni possibilitats reals d’acumulació patrimonial que permetin transmetre’l als descendents. No heretar i no disposar d’una xarxa econòmica sòlida no és anecdòtic; és un factor que determina el futur, la mobilitat social i la capacitat de resistir crisis.

A Espanya i a Occident en general s’ha alimentat la idea que, amb el convenient esforç individual, tothom «puja» dins l’escala social. Mentrestant, cada govern conservador que ha aplicat una agenda ultraliberalitzadora —sigui des de l’executiu central o des de l’autonòmic— ha anat debilitant els amortidors col·lectius: serveis públics, regulació, drets laborals, accés a l’habitatge. El resultat és la naturalització de la privatització i la precarització creixents en serveis essencials: salut, educació, cultura… i en el mateix temps disponible per viure. No és que les noves generacions defugin l’esforç o siguin més fràgils que les anteriors; és que el terreny que trepitgen és molt més inestable que abans.

Quan això passa, sorgeix un mecanisme gairebé automàtic, experimentat de forma atroç en el passat recent: en comptes d’assenyalar l’arrel (el neoliberalisme salvatge, la desregulació, l’especulació o la concentració de riquesa), es culpa l’altre, el diferent. La persona migrant, el pobre, el veí, el de fora, «els que reben ajudes». I tot plegat s’intenta disfressar amb una paraula que sona justa, però és profundament tramposa: la meritocràcia. Aquí és quan entra en joc la crítica que fa el professor de filosofia política a Harvard, Michael Sandel, a «La tiranía del mérito: ¿Qué ha sido del bien común?»: si partim de desigualtats de base —família, barri, escola, patrimoni, xarxes—, parlar de “meritocràcia” com si fos un camp de joc neutral és confondre realitat amb relat.

La romantització de la precarietat i la perversió del llenguatge

El llenguatge no és mai neutral ni innocent, sinó que ha esdevingut un constructor de realitats i certeses. Les paraules no només descriuen: orienten, emmarquen, legitimen i també emmascaren i destrueixen. La perversió és sofisticada: transforma situacions injustes en estils de vida aspiracionals, venuts com a desitjables per a la gran majoria. No compartim pis perquè no arribam a final de mes; ara feim coliving. No ens encapsulam a casa nostra perquè el nostre poder adquisitiu no ens permet gaudir d’un oci compartit o perquè arribam esgotats físicament i mentalment de la jornada; ara practicam nesting. No renunciam a un projecte vital estable perquè no hi ha condicions; ara deim «prioritzam el benestar».

En el món laboral es practica el mateix cinisme renovat. De cop, han desaparegut els treballadors: en deim «col·laboradors». Ja no hi ha caps: hi ha «líders». Quan l’explotació sembla haver-se abolit, el que hi ha és «flexibilitat». I a sobre hi afegim dinàmiques de pati d’escola —futbolins a l’oficina, discursos motivacionals, coaching, afterworks «voluntaris»— que maquillen jornades llargues, salaris ajustats i drets que s’erosionen cada dia més. El teletreball, que podria ser emancipador, sovint s’ha convertit en una altra forma d’extorsió: horaris dissolts, desconnexió impossible, costos fixos d’infraestructura i materials que es traspassen a l’empleat. Mentrestant, els commuters continuen perdent hores de la seva vida dins un bus o dins un cotxe en un embús. I al mig, els falsos autònoms: treballadors sense drets però amb totes les obligacions.

L’objectiu és clar: individualitzar i culpabilitzar la classe treballadora, convertida en precariat, del que és estructural i així desactivar la consciència col·lectiva. Són la metàfora perfecta del sistema: “llibertat” formal, dependència real. Una narrativa que té la particularitat de convertir la necessitat en elecció. Quan la fragilitat dels drets laborals es ven com una decisió personal, el conflicte social desapareix, almanco de forma aparent. I si el conflicte social desapareix, es cancel·la també la possibilitat de canviar-lo mitjançant els instruments que tradicionalment s’han emprat en la història recent: l’organització sindical i la protesta.

En aquest context, no sorprèn que el benestar mental hagi esdevingut un problema de salut pública de dimensions insondables, especialment pel seu impacte a mitjà i llarg termini. Si bé és necessari parlar-ne, sense estigma, també és igualment important assenyalar-ne algunes de les principals causes. És imprescindible fer-nos algunes preguntes: som una «generació de cristall» o és que realment vivim en una precarietat vital permanent que desgasta qualsevol? Som conscients que quan deim «només és ansietat», deixant de banda l’anàlisi dels horaris, els sous, els lloguers i el futur, no practicam —sense adonar-nos-en— una subtil despolitització del malestar? D’aquí la provocadora frase: potser no necessitam només un psicòleg; necessitam un sindicat! No per substituir una cosa per l’altra, sinó per entendre que la salut mental té, en molts casos, causes materials que no sempre es perceben i que, especialment, intenten soterrar els que les imposen.

En paral·lel, observam un retorn idealitzat a la família tradicional i a discursos que prometen ordre i estabilitat, però sempre a canvi de simplificar la vida i les relacions socials. Hi ha persones que cerquen estabilitat per pur cansament, per desesperança. Davant el caos, se’ns ofereix una resposta simple: «torna a casa, assumeix el teu rol, no qüestionis el sistema, queda't en la intimitat de la llar». És, en realitat, una proposta profundament reaccionària que promet seguretat a canvi de submissió, especialment per a les dones. Perquè és evident que una part d’aquest relat —el fenomen de les tradwives, el retorn als rols i les essències d’un passat idealitzat on tot era senzill i uniforme, abraçar el catolicisme tradicionalista, emancipat, això sí, de l’humanisme del cristianisme, com a taula de salvació davant el procés de «substitució» de l’islam— implica ja un dramàtic retrocés en igualtat, i les dones en són les principals perjudicades, condemnades novament a la submissió. I aquí la nova mirada socialista ha de ser clara i empàtica: la igualtat no és un luxe cultural, és una condició de dignitat. A més, moltes de les desigualtats de gènere no són abstractes: travessen salaris, jornades parcials forçades, cures no remunerades, pensions més baixes. És a dir: tornam a topar amb una qüestió de classe.

Consciència de classe i alienació

Tot això ens du a la pregunta de fons: per què costa tant reconstruir una consciència compartida? La temptació de rebutjar les tesis del materialisme històric, per inaplicables al moment actual, és forta, però precisament per això és imprescindible anar a l’essència del seu pensament per tenir una base que permeti entendre una societat dividida per interessos, i no només per opinions o identitats. Si bé la terminologia és discutible, el nucli continua vigent: hi ha qui viu de la propietat dels béns (o de l’acumulació de patrimoni) i hi ha qui viu del treball. I avui, fins i tot quan la feina no és física, continua existint venda de temps, energia, atenció i vida. El proletariat del segle XXI no és ni una caricatura ni un revival de les aspiracions dels treballadors durant l’època industrial. És respondre a un clam d’una majoria social precaritzada a la qual els ingressos laborals no li són suficients per sostenir el projecte vital.

Entra en joc, per tant, la revisió del que implica el treball i, també, del que implica la vida. Quan el sistema actual t’ocupa tot el temps, individualitza el malestar, t’aliena del teu entorn i et ven solucions ràpides, el resultat és que t’arrabassa l’espai mental fonamental per pensar col·lectivament. D’aquí la necessitat —essencialment política— de tornar a explicar a les persones com nosaltres que, encara que ens vulguin en competència, compartim molt més del que sembla. En altres paraules: si només ens barallam per símbols mentre ens pugen el lloguer, qualcú està guanyant. I no som nosaltres.