Els sanitaris que lluiten per les persones sense llar del barri més pobre de Palma: “Persones amb feina dormen entre cartrons”
LLEGIR EN CASTELLÀ
–El principal problema de salut pública d'aquest barri és que molts edificis no tenen ascensor.
Enrique Píriz està assegut davant el centre de salut on treballa. El barri a què es refereix aquest metge és Son Gotleu. És una de les zones més pobres i multiètniques de les Illes Balears. Abans de la pandèmia, les rendes anuals hi eren inferiors als 9.000 euros, tot just el 40% de la mitjana de Palma, una de les ciutats més turístiques d'Espanya. El mosaic humà es manté: marroquins, pakistanesos, nigerians, colombians, equatorians; peninsulars i mallorquins, gitanos i paios.
I després hi ha les escales. Aquelles escales que duen fins a un tercer, un quart o un quint pis, escales que cal pujar tant sí com no perquè la comunitat no disposa d'ascensor, i que el doctor Píriz –sevillà del barri del Tiro de Línea, amb quinze anys a Palma, la primera meitat dels quals atenent interns a la presó de la ciutat– coneix molt bé: “Quan un pacient no pot venir al centre de salut perquè està enllitat, som noltros qui anam a casa seva. Aquesta experiència et permet conèixer de prop moltes llars de Son Gotleu. Tornant al tema de l'ascensor, si camines amb caminador o tens un genoll malmès, et serà molt difícil baixar al carrer. Això t'aïlla i, què passa? Que acabes deprimint-te. La solució no és donar-te una pastilla perquè et passi i puguis dormir, sinó analitzar per què moltes vegades convertim els problemes socials en problemes mèdics. Ara imaginem la mateixa situació quan el pacient és una persona sense llar. Tot s'agreuja”.
El doctor Píriz sembla tenir molt clar per què ha començat a enllaçar, davant una gravadora encesa, reflexions que salten del fonendoscopi al carrer, de la butxaca a l'estadística. Les seues idees giren al voltant de Son Gotleu. Fa unes setmanes, el metge es va asseure davant l'ordinador i va escriure un correu a elDiario.es: “Un grup de professionals del centre de salut esteim molt preocupats per la imatge que s'està donant del barri en general i, en concret, del problema de les persones sense llar. (...) Una imatge que alimenta un relat culpabilitzador i molt discriminatori envers aquestes persones. (...) Com a professionals que les coneixem i les atenem habitualment, sabem que la immensa majoria són víctimes dels problemes d'accés a l'habitatge i d'uns serveis municipals clarament insuficients. A més, som testimonis de com aquests factors determinen el seu estat de (mala) salut”.
Si camines amb caminador o tens un genoll malmès, et serà molt difícil baixar al carrer [en un edifici sense ascensor]. Et deprimeixes. La solució no és donar-te una pastilla perquè et passi i puguis dormir. Quan el pacient és una persona sense llar, tot s’agreuja
Davant el centre de salut, el metge completa aquelles paraules amb una frase que dedica a dos parelles –dos majors i dos majores, pareixen matrimonis– que prenen el sol al Parc de l'Esperança, la placeta on hi ha el centre de salut. “Ho veis? Son Gotleu també té una cara lluminosa. Quan vaig venir a fer feina aquí em vaig adonar que, a diferència d'altres barris de Palma, en aquests carrers hi ha vida a qualsevol hora. Mai no queden deserts, i això em recordava molt l'ambient de la meva ciutat. Més enllà dels titulars sobre baralles o operacions contra el tràfic de drogues, aquí també hi passen moltes altres històries, i nosaltres les veim cada dia”.
Mallorquins de barri
Un dels tòpics, per exemple, és que el barri viu en una realitat aliena a la de la resta de Mallorca. Com si fos un ovni que hagués aterrat a l'illa. Indalecio, Sílvia i Neus –la filla d'aquesta parella– ho desmenteixen. Tots tres estan a punt d'anar a una visita mèdica i xerren en català. Un accent molt característic, palmesà de barri, amb fonemes que no solen aparèixer als llibres. El pare es va criar a la Soledat, un barri de Palma. La mare és filla de “mallorquins de poble” que varen arribar a la ciutat. La filla va estudiar l'ESO i el batxillerat a Sant Josep Obrer, un centre concertat situat just a l'altra banda de la Via de Cintura. Ara és mestra i, diu, no li faria res aconseguir una plaça al CEIP Es Pont, l'escola que limita amb la ronda que envolta Palma i contra la qual topa Son Gotleu: “M'han dit que s'hi fa feina molt a gust”.
Aquesta família sempre havia viscut a prop de la barriada, però fa “uns vuit anys” es va traslladar al seu cor. I no se'n penedeixen:
–És que Son Gotleu no és Vietnam! –exclama l'Indalecio, amb una polsereta amb els colors de la bandera espanyola al canell i el serrell de punta–. Aquí ni tothom és ionqui, ni tothom és drogoaddicte, ni la gent es mata pel mig del carrer. Hi vivim persones normals. Problemes n'hi ha a totes les barriades i Son Gotleu té les seves coses, però no l'hem de prendre com si fos...
–Per què, idò, Son Gotleu té tan mala imatge?
–Per saber què passa en un lloc –continua el vesí–, s'hi ha de viure cada dia. Mira, persones grans assegudes així en una plaça ja en trobaràs poques a altres barris de Palma; és clar que, si t'endinses pels carrers, hi comença el tràfic de drogues, però no et posaran un ganivet al coll, entre altres coses perquè et coneixen. És evident que pots trobar algú consumint droga, igual que un ric pot estar esnifant cocaïna a la seva mansió de Son Vida. Noltros feim vida normal a Son Gotleu, compram als comerços del barri i ens hi movem amb tranquil·litat.
És clar que pots trobar algú drogant-se, igual que el ric pot estar esnifant en la seva mansió de Son Vida. Nosaltres fem vida normal a Son Gotleu, comprem als comerços del barri i ens movem amb tranquil·litat
–Bé, de dia hi pots caminar tranquil·lament –intervé la dona–, però, en canvi, de nit no hi vas gens tranquil·la. No és que siguis racista, és que te fan ser-ho.
–A veure, Son Gotleu era una possessió agrícola i el barri es va crear per a la gent que venia a cercar feina a Mallorca –recull el seu home–. Hi ha moltíssimes barriades obreres com aquesta arreu d'Espanya. Què va passar aquí? Doncs que, més endavant, es varen construir altres barris a Palma i la gent amb un poder adquisitiu una mica més alt se n'hi va anar.
La parella entra al centre de salut i, sense esmentar-los directament, posa damunt la taula allò que, per a molts residents, és l'elefant a l'habitació: els migrants.
‘Little Morocco’
Rostres del subcontinent indi damunt patinets elèctrics. Veus que saluden amb cadència caribenya. Llengües diferents discutint el preu d'unes vambes o d'una camiseta venudes a peu de carrer. Un cotxe esportiu s'atura en un semàfor amb una rumba electrònica sonant a tot volum; fins i tot a Shazam li costa una mica identificar-la: Que me beses, d'Obed Hernández. Però, a simple vista, el paisatge pareix un Little Morocco: Lamine Yamal somriu des de l'anunci de McDonald's que han instal·lat en un solar buit, i arreu es veuen camisetes dels Lleons de l'Atles, la selecció marroquina. Moltíssimes; la majoria amb el número 2 d'Achraf Hakimi, que va néixer i créixer a Las Margaritas, una mena de Son Gotleu clavat a Getafe. Com molts altres companys de selecció, és fill de la diàspora.
“Veis aquella carnisseria? En Said, el propietari, m'ha dit que en un sol dia va vendre les cinquanta camisetes del Marroc que havia encarregat”, explica la infermera Córdoba. “La febre pel Mundial és increïble i em recorda un venedor del Gran Basar d'Istanbul que, fa molts d'anys, quan li vaig dir que era sevillà, em va respondre: ‘Ara el Sevilla guanya molt, però ja veureu que, quan es mori en Lopera, el Betis tornarà a anar cap amunt’. Fins i tot jo, que he estat militant contra el futbol, he de reconèixer que aquí és una eina social molt potent”.
Comentar amb en Mimoun Zougaghi el darrer resultat de la selecció marroquina als Estats Units seria una bona manera de detectar alguna dolència durant una consulta. Aquest home –barba i cabells grisos, gel·laba verd-i-blanca– seu a la terrassa amb tres amics. Saluden els sanitaris amb complicitat, fan broma, discuteixen i passen sense cap dificultat del seu amazic matern al castellà. Tots quatre són homes madurs. Tots “de Nador, al costat de Melilla”. Tots “paletes jubilats”. Arribaren a Mallorca entre els anys 2005 i 2018. En Mimoun va ser el primer d'arribar-hi i els seus dos fills regenten el bar on ell passa els capvespres, una teteria freqüentada exclusivament per homes –l'única dona, a banda de la infermera Córdoba, és la cuinera– on les llengües es barregen constantment. Fins i tot hi ha un jove de la generació Z que saluda en mallorquí amb accent d'Artà. I, com no podia ser d'altra manera, una pantalla retransmet el partit del Mundial. Algèria-Austria. Els locutors canten els gols amb entusiasme en àrab. És la mateixa llengua amb què s'anuncia el sopar a la fresca organitzat a Son Gotleu el 30 de juny, mentre que en altres establiments el cartell està escrit en castellà o en català. El doctor Píriz expressa un desig: “Estaria bé que, de la mateixa manera que els mitjans cobreixen les batudes contra el tràfic de drogues, també venguessin a informar d'aquest sopar popular”.
La batalla electoral
Son Gotleu no és precisament un topònim oblidat per la premsa. L’hemeroteca d’aquest juny a punt d’acabar ho demostra. A principis de mes, Fulgencio Coll Bucher –general en la reserva, portaveu de Vox a Cort, nom amb què els mallorquins anomenen l’Ajuntament de Palma– es va passejar per la barriada per analitzar els seus “problemes d’insalubritat i inseguretat”: “Son Gotleu no pot ser un gueto dins Palma”.
El timing del dirigent d’ultradreta no va ser casual. Uns dies abans, Marga Prohens Rigo, presidenta balear del PP, s’havia donat un bany de masses a la barriada. Somriures, fotos, reels i tertúlia al costat de dos mites del Real Mallorca –el serbi Jovan Stanković i el palmesà Emilio Nsue, fill d’un migrant de Guinea Equatorial– per presentar l’esport “com una eina d’igualtat i amistat” als blocs de la perifèria. Un cop més, el poder de la pilota.
Hores després de la visita del regidor Coll, la presidenta del Govern tornaria a Son Gotleu acompanyada de Jaime Martínez Llabrés, batle de Palma, un polític que necessita els vots de Vox per tirar endavant les seves propostes de govern. Els dos polítics del PP varen escenificar la signatura d’“un protocol per activar la regeneració” d’un barri on viuen 12.000 persones. “Rehabilitació de carrers, habitatges i un nou col·legi” per impulsar unes illes de cases per les quals, cap al 2032, arribarà el metro. Combustible per conquerir les taules electorals d’un feu socialista. Des del 1982, el PSOE ha guanyat gairebé sempre a Son Gotleu. A vegades –als anys vuitanta, el 2004– amb percentatges superiors al 70%. Entre el 2015 i el 2019, Podem hi va obtenir resultats molt destacables. Avui, camina cap a la desaparició. Aquesta porció de vot –entre un 15 i un 20%– ara la recull Vox.
El barri, conegut per protagonitzar les pàgines de successos dels diaris locals, ha estat històricament un feu socialista, tot i que Vox ha pujat a les enquestes i el PP fa propaganda per guanyar vots
–I com arreglarà el metro els problemes del barri? Si almenys ens haguessin consultat…
Ho demana en veu alta la Cristina Córdoba. Aquesta infermera especialista en medicina comunitària és companya d’en Enrique Píriz al centre de salut i a Visca Son Gotleu. Així s’anomena una plataforma “d’entitats i serveis” on conflueixen des de les direccions de diversos col·legis i d’un institut fins a Càritas, Aldees Infantils, Metges del Món, associacions culturals, col·lectius pacifistes i, segons la web de Visca Son Gotleu, també alguns serveis que depenen de l’Ajuntament de Palma. “Per això ens sorprèn que, abans de presentar aquest protocol, que sembla que és un projecte pilot que es podria replicar en altres zones de la perifèria de la ciutat, no s’hagin reunit amb nosaltres per consultar què necessita realment aquesta barriada. Perquè els principals problemes no es resolen posant tanques”, explica la infermera Córdoba. Cort, segons afirma una font de l’equip de govern, anuncia que crearà “una plataforma perquè els veïns puguin fer aportacions” a “un protocol” que encara no és “cap projecte”.
Les tanques de la discòrdia
Les tanques a què es refereix aquesta madrilenya –criada a Las Acacias, al districte d’Arganzuela; cinc anys treballant a Palma, els darrers tres a la barriada– són la reixa blanca que, “des de fa unes setmanes”, impedeix recórrer des del carrer els porxos d’un edifici on es fan consultes, s’atenen urgències i s’escolten històries, com diu el doctor Píriz, que un sanitari no pot resoldre “perquè són més pròpies d’una oficina d’Estrangeria”.
“La decisió es va prendre a petició de l’equip directiu del Centre de Salut de Son Gotleu per qüestions de seguretat i sobretot de salubritat. Era bastant habitual trobar residus orgànics i residus perillosos per a la salut dels usuaris del centre”, informen des de la Conselleria de Salut.
“Així es va evitar que moltes persones sense llar venguessin aquí a dormir”, explica la infermera Córdoba, “però el problema no s’ha resolt. Aquesta gent continua donant voltes pel barri. Alguns tenen problemes d’addicció (cada vegada que es pressiona a Son Banya, notam com augmenta el consum aquí), però d’altres són persones amb feina. Tornaven de la feina a l’obra, es treien l’uniforme i al cartró”. “Al gener hi va haver un repunt de persones sense llar i ja ens varen dir des de la gerència que l’única solució possible era tancar amb tanques. No va passar res. Però fa unes setmanes, quan es va desallotjar l’antiga presó, molts varen acabar aquí”, continua el doctor Píriz.
Amb la tanca han evitat que moltes persones sense sostre vinguessin aquí a dormir, però el problema no s’ha resolt. Aquesta gent continua donant voltes pel barri. Alguns tenen problemes d’addicció, però d’altres són persones amb feina. Tornaven de l’obra, es treien l’uniforme i al cartró
Ibrahim, Esperança i el drama de trobar habitatge
Una vida que posa rostre i cos a allò que explica el doctor Píriz és la d’Ibrahim. Aquest home –rastes, cabells blancs a la barba, alguna cicatriu a la cara i un castellà pausat– també va sortir de la presó fa unes setmanes. Però, en el seu cas, no ho va fer després de rebre una notificació policial. És senegalès i diu haver complert una pena “de sis anys”. El motiu se’l guarda. Sí que explica que fa temps que és a Espanya, que té un fill a Jaén amb qui no manté cap vincle, que es dutxa a la platja i menja del que aconsegueix al top manta, al qual no deixa de vigilar mentre resumeix la seua història. I que dorm “on pot”, però a Son Gotleu perquè s’hi sent més segur. De moment, diu Ibrahim, ningú no l’ha molestat ni l’ha fet fora d’un portal.
–És que aquí s’hi aguanta de tot. A veure si ara amb la reixa…
Deixa anar l’Esperança mentre escolta els sanitaris. No és un caprici que aquesta dona –un monyo recollit, els ulls clars, el berenar: un paquet de cireres a la mà– confiï en la nova muralla que envolta el centre de salut. És empleada de l’empresa privada que té la concessió de la neteja d’aquesta instal·lació pública. “Ni vos podeu imaginar com estava tot al matí…”, continua l’Esperança. Tot seguit, mira la infermera Córdoba i, amb complicitat, li llança una pregunta retòrica: “Però on han d’anar aquestes criatures?”.
Ni us podeu imaginar com estava tot al matí… però on han d’anar aquestes criatures?
La kelly explicarà després que fa més de vint anys que és a Son Gotleu i que mai havia vist uns preus tan alts en un paisatge urbà amb salaris tan baixos. I posarà un exemple que li toca molt de prop, perquè li va passar a la seua germana al barri del costat: Son Oliva. “Ella és soltera. Pagava 600 euros per un apartament petit, una cuineta, una habitació i ja està. Doncs bé, arriba la propietària i li diu de cop que en vol 1.200 al mes. Sort que ha trobat una amiga que, per 400, li lloga una habitació. És que veure’t al carrer li pot passar a qualsevol. Perquè un dia ets a dalt i un altre estàs ben avall”, diu l’Esperança, com si estigués a punt d’entonar la melodia de That’s Life.
“Compram el teu pis al comptat”
El clàssic que va popularitzar Frank Sinatra el 1966 –i que va tornar a posar-se de moda gràcies al Joker de Joaquin Phoenix– seria una bona banda sonora per a Son Gotleu. En uns carrers bressol de flamencs i trapers, sona la lletra d’aquest swing per retratar el moment immobiliari d’una barriada on no és estrany trobar anuncis de pisos ocupats –i en venda– quan es navega pels portals immobiliaris d’internet.
Els fons voltor fa una dècada que sobrevolen Son Gotleu, i hi han fet niu prometent marges irresistibles per als inversors. En una paret que dona a Indalecio Prieto, l’artèria principal de la barriada, s’hi llegeix: COMPRAM EL TEU PIS AL COMPTAT. És un cartell auster. Lletres blanques sobre fons negre. No hi ha logotips, ni referències comercials, ni cap adreça on acudir. Només un número de mòbil. Com dient: “Agafa els sous i corre”.
A la barriada no és estrany trobar anuncis de pisos ocupats —i en venda— quan es navega pels portals immobiliaris d’internet. Els fons voltor fa una dècada que sobrevolen Son Gotleu
“Tradicionalment, qui pot, se’n va de Son Gotleu. I així és difícil construir identitat. Per desgràcia, és gairebé l’única opció que té una sanitària venguda de fora —i som la majoria— per poder comprar-se un habitatge amb el nostre sou a Palma. Ni em vull imaginar la gent que guanya menys que noltros. No és estrany trobar-nos pacients que viuen a terrats, entresolats, terrasses o locals que s’han convertit en habitatge… amb les condicions de manca d’higiene que això implica. O persones que han hagut d’acollir els seus pares a casa perquè, ja jubilats, els fan fora del lloguer on vivien”, diu la infermera Córdoba. “O que han hagut de tornar a l’habitació de la seva infància amb la parella i els fills. En una llar molt petita, tres famílies encaixades. Això satura els serveis i fa més difícil la vida aquí”, apunta el doctor Píriz.
Mentrestant, en Tiago, un nin que corr davant sa mare per la vorera immensa que separa els blocs centrals de Son Gotleu –“el cabdell, la part que difícilment es gentrificarà», com ho defineix el doctor Píriz– s’atura per refrescar-se amb un flaix de color taronja. La seua berenada. Si li demanen d’on és, potser ja faria servir un diminutiu que ha tingut èxit i que fins i tot les acabades d’arribar al barri, com la infermera Córdoba, han fet seu: Songo.
0