Els voluntaris, l’alleujament de les persones que estan soles: “Són els nostres àngels de la guarda”

Na Rosa agafa amb el braç dret la cuixa de la cama esquerra. L’aixeca. “Veus fins on sóc capaç de pujar el genoll i el peu?”, diu amb un to dolç, les eles ben catalanes. “Es nota com estàs millorant: fa unes setmanes no la podies moure tan bé”, respon una veu masculina –madura, amb accent castellà–, la de l’home que seu devora.

Malgrat que es tracten amb la proximitat que concedeix la tendresa –i tot i que, per edat, podria ser-ho–, l’home que seu devora na Rosa en un sofà de tons rogencs no és el germà petit, ni el cosí, ni el nebot, ni el fillol, ni tampoc un vell amic d’aquesta dona que fa sis mesos que és ingressada a Sant Joan de Déu. Ella –acaba de fer 73 anys– es recupera d’un accident cerebrovascular i ell –dos anys després d’haver tancat un negoci que li ha permès retirar-se abans de la jubilació– és un dels voluntaris que regalen temps –un parell d’estones de mitja hora cada setmana– als pacients d’aquest hospital de Palma –propietat d’una fundació catòlica, però integrat a la xarxa pública de les Illes Balears– que no esperen visites.

–Juanjo –diu na Rosa, mirant el seu company de seient, que somriu–, els voluntaris d’aquest hospital sou els nostres àngels de la guarda.

–Per què ho diu, Rosa?

–Perquè ens treuen a passejar, a un bar que hi ha aquí darrere, ens baixen a missa els diumenges, ens escolten. Tot això és preciós; és una cosa molt bonica. Jo m’havia cuidat tota la vida. Vicis, cap. Ni beure, ni fumar, res. Però, sense avisar, un dia vaig tenir aquest problema de salut. I tot ha canviat. Personalment, no tinc família. Sóc de Girona, d’un poble molt petit de l’Empordà que es diu Rupià, i vaig venir a Mallorca amb 28 anys. A treballar. Amb la meva mare i el meu company. Tots dos ja són morts. Hi ha familiars que viuen a Catalunya i a Madrid… però és com si no tingués ningú. Només aquesta gent: els metges, les infermeres, tot el personal de l’hospital, els voluntaris. Són els que em pregunten què em fa mal, què necessito, com he passat el dia… amb qui parlo de coses importants.

–Fins i tot de metafísica –intervé en Juanjo–, i si no tenim la resposta, ens la inventam.

–Més o menys.

Respon la Rosa. Un intent de rialla il·lumina les arrugues de la seva cara.

Hi ha familiars que viuen a Catalunya i a Madrid… però és com si no tingués ningú. Només aquesta gent: els metges, les infermeres, tot el personal de l’hospital, els voluntaris. Són els que em pregunten què em fa mal, què necessito, com he passat el dia… amb qui parlo de coses importants

Un problema creixent amb poques estadístiques

–A Sant Joan de Déu esteim fent una feina de conscienciació –per exemple, a les escoles i instituts– a llarg termini amb aquest tema, perquè no deixi de tractar-se ni continuï sent un tabú. Per als qui som boomers, la soledat no desitjada és una realitat que tenim al damunt: entre 1955 i 1975 van néixer catorze milions de persones a Espanya. No hi ha ni residències ni cures per a tota aquesta gent, i molts de noltros no hem tengut fills. I no cal viure-ho com un drama, la vida t’hi ha portat, però sí que cal afrontar-ho a nivell sociosanitari.

Per als qui som boomers, la soledat no desitjada és una realitat que tenim al damunt: entre 1955 i 1975 van néixer 14 milions de persones a Espanya. No hi ha ni residències ni cures per a tota aquesta gent, i molts de nosaltres no hem tingut fills. No cal viure-ho com un drama — la vida t’hi ha portat —, però sí que cal afrontar-ho a escala sociosanitària

Aquesta reflexió, articulada per Carmen Terrafeta –responsable d’Obra Social i Voluntariat dels tres centres sanitaris que aquesta ordre hospitalària, present en més de mig centenar de països, gestiona a Mallorca–, es reflecteix en diversos textos publicats en revistes acadèmiques i també en les estimacions d’organismes independents. No hi ha dades oficials, però viure sense una xarxa de suport –on pesen tant els aspectes econòmics com els afectius– comença a ser un problema a Espanya. Greu i difícil d’abordar. A les Illes Balears, la Conselleria de Benestar Social trasllada la responsabilitat als programes d’acompanyament que ofereixen els municipis. Al Regne Unit, en canvi, ja existeix un departament governamental que s’ocupa específicament d’aquesta qüestió. Un factor cultural: en anglès –com passa en altres llengües, però no en castellà ni en català– es distingeix entre solitude (la soledat volguda, buscada, anhelada) i loneliness (la soledat no desitjada, imposada, feridora).

Segons l’estudi anual que elabora l’Observatorio de la Soledad No Deseada –un dels tentacles de la Fundació ONCE–, el 20% dels habitants del nostre país encaixarien en un gran grup social tan invisible com anònim. Un percentatge que s’enfila fins al 50% en el cas de les persones amb discapacitat i –demostrant que sentir-se sol no és, ni de bon tros, un problema exclusiu de la gent gran– fins al 25% dels jóvens menors de trenta anys. 14.141 milions d’euros –l’1,17% del PIB anual– és el que li costaria la soledat no desitjada –segons afirma aquest observatori– a les arques de l’Estat.

Segons l’estudi anual que elabora l’Observatori de la Soledat No Desitjada, el 20% dels espanyols encaixarien en un gran grup social tan invisible com anònim. Un percentatge que s’enfila fins al 50% en el cas de les persones amb discapacitat i –demostrant que sentir-se sol no és, ni de bon tros, un problema exclusiu de la gent gran– fins al 25% dels joves menors de trenta anys

‘Avis en venda’

Quan escolta aquestes xifres a l’altra banda del telèfon és difícil imaginar-se en Juan Malagón aixecant una cella. Els percentatges no li són aliens. Aquest malagueny comparteix diversos detalls biogràfics amb na Rosa. Comparteixen generació –van néixer a principis dels cinquanta– i origen peninsular –ell és de l’interior de Màlaga; va emigrar a Mallorca també a la recerca de feina, durant la dècada dels noranta– i ha vist com “quan s’atracava Nadal, la quantitat d’ingressos de gent gran augmentava una barbaritat”: durant una etapa de la seva vida, Juan va ser tècnic de manteniment d’un hospital públic de l’Ib-Salut. “I te n’adonaves”, diu, “perquè a mi sempre m’ha agradat parlar amb tothom i acabaves tenint una relació propera amb molts pacients, que més d’un padrí hi era no perquè estigués molt malament de salut, sinó perquè la família tenia altres plans –un viatge, per exemple– per a les vacances on la persona gran no hi encaixava”.

Ara que ja està jubilat, quan l’Ariadna –la seva néta gran– li va proposar aparèixer en un projecte que havia fet amb altres companyes per a una assignatura del grau universitari –estudia Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Autònoma de Barcelona–, en Juan no ho va dubtar. La Puri, la seva dona, tampoc. Van prestar la seua imatge per protagonitzar una campanya que –utilitzant tècniques de màrqueting que cavalquen sobre l’algoritme de les xarxes socials i les plataformes de comerç en línia– traspassava –de franc– membres de la tercera edat en època nadalenca. El títol escollit era un fibló: Avis en venda.

Juan Malagón, jubilat i ex treballador hospitalari, va veure durant anys “com molts majors ingressaven per Nadal no per malaltia, sinó per abandonament familiar”. Avui posa rostre, juntament amb la seva dona, a Avis en venda, una campanya ideada per la seva néta Ariadna per denunciar la soledat no desitjada

–És curiós —confessa en Juan–, perquè és veritat que la meva dona i jo hem estat per a n’Ariadna, i per a la resta de néts, una mena de cangurs i hem passat molt temps amb ells quan eren petits, però jo mai no li havia explicat a la meua néta el que vaig veure a l’hospital on vaig treballar. Que s’hagi preocupat per aquest tema em fa sentir molt orgullós d’ella.

–Creus, Juan, que els jóvens d’avui dia, que viuen dins d’internet i de les xarxes socials des que eren nens, són més conscients d’aquest problema?

–No ho crec. Si li dónes un llibre a un nin seria capaç de passar les pàgines de paper com si toqués una pantalla. Hi ha una generació que està creixent sola i aïllada: abans es jugava al carrer i ara pràcticament està prohibit. No sé si la soledat, la seva i la dels seus grans, és una cosa que els preocupi; no hi veig gaire èmfasi. Crec que la societat en què vivim s’ha tornat molt individualista. Primer em divertesc i després, si queda temps, la família.

Hi ha una generació que està creixent sola i aïllada: abans es jugava al carrer i ara pràcticament està prohibit. No sé si la soledat — la seva i la dels seus majors — els preocupa gaire; no hi veig gaire èmfasi. Crec que la societat en què vivim s’ha tornat molt individualista. Primer em divertesc i, després, si queda temps, la família

–Al·lotes com l’Ariadna serien una excepció?

–Diria que sí. Al final, cadascú repeteix el que veu a casa. Noltros hem passat molt de temps amb els nostres tres fills i ells han repetit el mateix amb les seves filles. Som membres d’una església evangèlica, va amb els nostres valors. El que ha estat estrany ha estat, per exemple, passar separats aquest Nadal: la meva dona i jo hem tornat a Màlaga fa uns mesos, i no vam poder venir a Mallorca fins just després de les festes. Però hi ha molt contacte. Això sí: que no patim soledat no desitjada no vol dir que no hi pensem. Forma part del nostre dia a dia.

Sota el pijama blanc de voluntari, en Juanjo vesteix roba grisa, ampla, còmoda, esportiva. A joc amb unes vambes amb cambra d’aire. El cabell i la barba –canosos–, molt ben retallats, i protegint la mirada, un model d’ulleres –pont doble, vidres enfosquits– d’aquells que sempre tornen a posar-se de moda. L’outfit contrasta amb la rebeca grana i el jersei verd llima que porta la Rosa. És la targeta de presentació d’algú que ja no és jove però que se sent com a tal. Fins a cert punt. “Sempre he intentat cuidar-me molt, evitant els excessos, fent esport”, explica en Juanjo, “però he d’admetre que acompanyar aquestes persones ha canviat la relació que tenia tant amb la malaltia com amb la soledat. Abans no les veia de cara i ara les toc cada setmana; jo mai no havia pensat que envelliria, però en aquest camí hi som tots. Persones com la Rosa m’ho estan ensenyant”.

Va passar així: fa dos hiverns, en Juanjo pedalava amb la seva bicicleta per la costa sud de Palma —hotels i discoteques tancats, barriades on viu la mà d’obra turística, parcs, algunes pinedes que resisteixen entre el ciment del quilomètric passeig marítim– quan passà per davant de Sant Joan de Déu. Es va fixar en les instal·lacions, imponents –18.000 metres quadrats, dues-centes llits, un geriàtric amb capacitat per a cinquanta persones grans–, va entrar a tafanejar i li van parlar dels programes de voluntariat que impulsava aquest hospital. Ell –diu– també estava –a la seua manera– sol. Sense fills ni parella, acabava de tornar a Mallorca –d’on se sent, tot i haver-se criat a Guadalajara, on va néixer– després d’una etapa a Madrid, on havia gestionat una perruqueria. Va tancar el negoci, va arreglar “alguns assumptes”, va fer “números” i va veure “que podia viure més o menys bé sense fer feina” fins que li arribàs el moment de cobrar la pensió. Llavors va tornar a l’illa. A Sant Agustí, el barri de Palma on viu, va començar a fixar-se en tota la gent que baixa “sola” al bar, que puja “sola” a casa amb les bosses de la compra quan ve del supermercat. Algunes de les persones que observava en Juanjo eren molt grans. Altres, no tant.

–M’imagín que tot suma. Ara tenc més cura de les relacions, com si fossin un tresor. També em cuid el triple a nivell de salut. No amb la idea de no emmalaltir, sinó que, quan emmalalteixi, estigui el millor possible. He envellit una mica mentalment. Sense jutjar-ho –no sé si és bo o dolent–, però crec que el cop que m’hauria enduit abans amb la meva manera de pensar no és el que em donaré ara. Sé cap on vaig i sé que estem en un món molt diferent del que hi havia fa només trenta o quaranta anys: els pares de la majoria de la gent de la meva generació no han mort en residències, se’ls cuidava a casa quan eren molt grans. El tracte amb persones que no coneixies, amb aquesta confiança i aquest afecte, et fa sentir força empoderat. Si tenc un do és saber donar la volta als estats d’ànim dels altres.

Na Rosa i en Juanjo s’aixequen del sofà. Ell l’agafa pel braç, ella s’ajuda amb un caminador on s’han incrustat dues pilotes de tennis perquè les potes del darrere llisquin amb facilitat per les rajoles d’un passadís pel qual avancen lentament. Pas a pas, en direcció a un quadre on està pintat João Cidade Duarte. El soldat hispanolusità –canonitzat al Vaticà per haver creat, a mitjan segle XVI, una ordre mendicant que, des de Granada, es dedicà a atendre malalts sense recursos– observa la parella sortint a una terrassa àmplia on bufa el vent. Avui no és dia de prendre-hi un bany de sol d’hivern. El mar està embravit. El vent sacseja les capçades dels arbres. La Rosa i en Juanjo accepten sortir-hi “un minut” per deixar-se fotografiar. Serà un record de l’amistat que han teixit a l’hospital. Si ella acaba de recuperar-se i obté l’alta, el programa de voluntariat de Sant Joan de Déu potser els tornarà a posar en contacte per telèfon. Mentrestant, continuaran parlant de la reencarnació quan es trobin cara a cara. Tots dos hi creuen.