Una 'gàbia d'or' a l'hivern: “Al desembre, estampida general a l'illa!”
LLEGIR EN CASTELLÀ
El despertador de Néstor sona a les cinc del matí. Es queda una mica al llit, però se'n va ràpidament quan l'alarma torna a xiular. No pot perdre temps. Es vesteix, esmorza, fica un entrepà a la motxilla, arrenca la moto i se'n va cap al port. A dos quarts de set puja a un ferri. Al davant, mitja hora de travessia. Després de desembarcar, camina set-cents cinquanta metres per arribar a la parada d'autobús. Li quedaran trenta minuts de viatge per carretera, un transbord d'un quart d'hora sota una marquesina per agafar el segon bus del matí (deu minuts més de trajecte) i cinc-cents metres més de caminada per arribar al seu destí.
Quan entra a l'aula els seus companys ja hauran començat la primera classe. Ningú no s'estranyarà. La rutina és la mateixa de dilluns a divendres. Només es trenca si hi ha temporal i tanca algun dels dos ports. Si veu que el pronòstic és dolent per a la tarda, s'avança i truca per telèfon per avisar que no anirà per no quedar-se aïllat perquè, en fer-se fosc, el risc que el vaixell es cancel·li és alt. Els professors no tenen en compte aquestes faltes. Saben que l'alumne que viu més lluny del centre no té cap altra fórmula per arribar puntual a les classes. Són conscients del seu sacrifici per seguir el curs: a les dues de la tarda, Néstor desfà el camí, viatja gairebé tres hores més, aprofita les estones en el transport públic per repassar el temari i avança feina pendent. Fins que torna a casa no s'asseu a dinar. El cos –i el cap– li demanen anar a dormir abans que el rellotge marqui les nou del vespre.
Néstor Martín Roig té disset anys, és de Formentera i estudia a Eivissa un grau mitjà. De moment, no vol creuar és Freus, l'estret que separa les Pitiüses, i passar l'hivern lluny dels pares. “Estic pensant a marxar per al proper curs perquè el meu temps lliure s'ha reduït als caps de setmana. Estic content perquè el mar m'encanta des que era petit i estic fent allò que m'agrada. Començo a pensar que no estaria malament passar una temporada fora perquè sé que acabaré tornant a Formentera. M'agrada molt la vida tranquil·la, llaurar el camp, pescar, treballar amb la fusta, encordar cadires. I aquí la nàutica dona molta feina”.
Fins que això passi, Néstor pertanyerà a la meitat dels residents que no se'n va de l'illa quan el turisme desapareix.
El desert mediterrani
No hi ha estadístiques oficials, però tothom sembla gestionar una xifra quan es pregunta per la diàspora hivernal. Per a Toni Tur, el millor termòmetre és el servei de recollida d'escombraries. Pel nombre de camions que veu buidant contenidors calcula que aguanten unes 5 mil persones al gener i febrer. Al juliol o agost la xifra es multiplica per set si sumem als turistes que passaran el dia –o unes hores–, però no dormen a Formentera. Després de Nadal amb prou feines resisteixen quatre hostals oberts en una destinació que a l'estiu és capaç d'allotjar més de 12 mil visitants, l'oferta legal de llits. “A l'octubre encara hi ha turistes, el novembre cada vegada aguanta millor pel moviment dels caps de setmana i perquè els d'aquí tenen diners frescos de la temporada, però llavors arriba el pont de la Constitució: estampida general!”, diu aquest comerciant.
Després de Nadal a penes resisteixen oberts quatre hostals en un destí que a l'estiu és capaç d'allotjar a més de 12 mil visitants, l'oferta legal de llits
Fa gairebé vint anys va obrir una botiga on sobretot ven, a més d'altres complements de pell, calçat. Strivancus, el nom que va escollir, dóna caràcter local al negoci perquè brinca amb estrevanc, una paraula molt pròpia del català que es parla a les Pitiüses i que significa espardenya vella. La idea de treballar els dotze mesos va aguantar una dècada, però al cap de Tur ja fa temps va decidir no obrir de desembre a febrer.
No li compensava, diu, que el seu negoci estigués situat a un dels carrers de Sant Francesc Xavier, la capital insular. És el poble on hi viu més gent, on es concentren els serveis públics i on, lluny de l'estiu, hi ha més coses obertes: supermercat, peixateries, carnisseries, farmàcia, sucursals bancàries, quatre cafeteries, algunes oficines. Però a les cinc i mitja de la tarda d'un dimarts de principis de primavera (deu graus, vent del sud-oest, cel encapotat, plugim) l'ambient és desangelat. Una nena i un nen xuten una pilota utilitzant com a porteria les columnes de la seu del Consell. La plaça està deserta, ningú no els molesta.
A les cinc i mitja de la tarda d'un dimarts de principis de primavera (deu graus, vent del sud-oest, cel encapotat, plugim) l'ambient és desangelat. Una nena i un nen xuten una pilota. La plaça està deserta, ningú els molesta
La imatge, encara que no hagi estat captada en un llogaret de l'interior de Madagascar, també podria aparèixer a la mostra fotogràfica que s'exhibeix just a l'altre extrem de la plaça. Cinquanta persones des del començament del dia han entrat a la sala d'exposicions insular per veure-la. L'estampa canviarà radicalment d'aquí a unes setmanes. Tot i que la temporada turística de Formentera acostuma a començar més tard que a la resta de les Illes Balears, el primer de maig és més a prop del que sembla. Aleshores, a la sabateria de Toni Tur no donaran l'abast entre Alena, la seva filla, i ell: “I cada vegada és més complicat trobar gent que vulgui treballar a l'estiu. Més que de formenterers ens arriben currículums de gent de fora, però, és clar, no tenen habitatge”. Fa unes setmanes van treure el tancat de l'aparador i van penjar un es cerca personal.
“Els nens volen viure fora uns anys”
–En ple estiu, quants empleats necessita aquest restaurant?
–No menys de trenta… i som molt afortunats perquè no tenim, de moment, problemes per completar la plantilla. Els nostres treballadors són de Formentera i uns quants porten més de deu temporades amb nosaltres.
Sa Platgeta sembla un vaixell amb el casc esclofollat i Toni Ribas Escandell, un capità a terra. Darrere dels pins que, quan el sol cau a plom, ombregen la terrassa d'aquest restaurant es veu un mar embravit. Les onades trenquen contra la Platja des Migjorn, protegida per la posidònia acumulada durant una temporada baixa que encara no s'ha acabat. Les cadires i les taules estan apilades al costat de la barra, que té la persiana estirada. Fins a finals d'abril, aquest restaurador i el seu soci no encendran els fogons on guisen arrossos i peixos. “Aquest any la Setmana Santa ha caigut molt aviat i amb aquest temps vindran pocs turistes. No val la pena obrir encara. Així en podem gaudir una mica més”, explica Ribas.
L'hivern formenterenc no li pesa. Necessita sortir-ne poc –“alguna escapada d'uns dies, és estrany que sigui fora més d'una setmana”–, cultiva un hort i dedica moltes hores a Es Forn. Així s'anomena una associació que va crear un grup d'amics per tal de preservar les tradicions gastronòmiques de l'illa. Organitzen cursos de cuina i cuinen cada vegada que el Consell o alguna comissió de festes munta un esdeveniment en què cal donar menjar a més de cent boques. Molts membres treballen o gestionen negocis d'hostaleria. “Es Forn ens manté força entretinguts i, alhora, ajuda a promocionar el receptari autòcton de l'illa. La pressió dels fons d'inversió és cada cop més alta: els restaurants tradicionals estan en risc. Si a tot arreu et serveixen carpaccio de gamba acabarem per no tenir cap lloc on puguis menjar un bon bullit de peix”.
Ribas passa per poc els cinquanta, però ha vist canvis molt profunds a Formentera. “Molta gent de la meva generació necessita molt poc per ser feliç perquè ens van criar en una època en què amb prou feines arribaven notícies de l'exterior. Començava a haver-hi llum i telèfon, però no a tot arreu. I es passava molt de temps a casa perquè els hiverns eren molt més durs: ens queda el vent, però fa molt menys fred i la pluja gairebé ha desaparegut. Sempre hi havia alguna cosa a fer a casa, i se n'encarregaven les dones, i, de passada, ens entreteníem els nens. Els homes eren saliners, com el meu pare i el meu avi, pagesos, pescadors, o tot alhora. Quan el turisme a Eivissa va començar, més d'un treballava durant l'estiu en un hotel o un restaurant. Després tornaven i obrien els primers negocis turístics que vam tenir a Formentera. Molts de nosaltres comencem a treballar amb quinze o setze anys i aquí seguim. Ara, i ho veig als meus fills que són adolescents, amb els mòbils estan molt més connectats amb l'exterior i, encara que es vegin vivint a Formentera, volen viure fora uns anys”.
Ara, i ho veig en els meus fills que són adolescents, amb els mòbils estan molt més connectats amb l'exterior i, encara que es vegin vivint a Formentera, volen viure fora uns anys
L'illa es queda petita
Lina Serra va estudiar Administració i Gestió d'Empreses a Barcelona a mitjans dels noranta. Es va llicenciar, va treballar uns anys a Eivissa i va tornar a Formentera. L'any 2001 va muntar un despatx d'assessoria fiscal, on continua treballant alhora que participa en la gestió d'un hostal familiar. Encara que la població s'hagi doblat des d'aleshores, no li costa gaire admetre que l'illa se li queda petita. “Viatjo tot el que puc. Hi ha qui li fa mandra agafar un vaixell i després un autobús abans d'agafar un avió, però en part és semblant al que han de fer els peninsulars que no tenen un aeroport a prop de casa”, comenta.
Viatjo tot el que puc. Hi ha qui li fa mandra agafar un vaixell i després un autobús abans d'agafar un avió, però en part és semblant al que han de fer els peninsulars que no tenen un aeroport a prop de casa
Ella, encara que el temps estigui lleig, va dues o tres vegades per setmana a Eivissa. Queda amb amics eivissencs, veu altres cares, s'oxigena. Està apuntada a un club de lectura i, motxilla a l'esquena, aguantarà mitja hora d'onatge per anar a una teràpia de reiki. El seu lleure és més enllà que aquí, on l'agenda es redueix gairebé exclusivament a una sala cultural situada als afores de Sant Francesc: cinema divendres i diumenge, mitja dotzena d'obres teatrals, concerts, monòlegs programats pel Consell. No estranya que, fa uns anys, quan el club de futbol va pujar a Segona B, els partits que jugava a casa esdevinguessin un petit fenomen social, un punt de trobada per als veïns.
–Lina, què cal per viure a Formentera?
–Ai, fillet meu. Cal tenir un gran món interior.
Quan van néixer Toni Ribas, Toni Tur, Lina Serra o Antònia Roig, la mare de Néstor, l'illa tenia poc més de 3.000 habitants i a penes hi havia turisme. Ara 700.000 turistes visiten Formentera al llarg de l'any. Al padró hi ha més d'onze mil persones. Van arribar a ser uns centenars més abans de la pandèmia, el pic històric. Que quatre de cada deu dels censats hagin nascut a l'estranger, que el metre quadrat de l'illa sigui el més car d'Espanya o que escassegin els lloguers per a tot l'any influeix en aquesta baixada de població i en la fugida de molts durant l'hivern. Els serveis bàsics aconseguits gràcies a l'autogovern –hospital, residència de gent gran, escoles i escoleta, un pavelló...– no compensen: Formentera s'ha convertit en una gàbia d'or difícil de pagar per a qui no té, almenys, un habitatge en propietat.
0