Contra l'estigma de no ser mare: “Molta gent segueix dient-te que no ets una dona completa”
LLEGIR EN CASTELLÀ
“Molta gent continua dient-te que ser mare és el teu gran do i la teva gran obligació per a la societat. El teu gran moment de realització personal. Si no tens fills, et diuen que ets egoista, que no ets prou dona o immadura perquè ets incapaç d'assumir certes responsabilitats”, explica Mar, de 48 anys, que des de jove va decidir que la mare. No va ser una elecció fàcil. Durant segles, la figura de la dona ha estat estretament lligada a la maternitat. La imatge de la mare abnegada ha estat exaltada a la religió, la literatura, la política i la cultura popular. En canvi, aquelles que decideixen no tenir fills s'enfronten sovint a un ventall de prejudicis que va des de la compassió condescendent fins a l'hostilitat oberta.
Sobre això reflexionen les integrants d'un projecte pioner a Balears, No mares, que pretén aglutinar dones que han triat no ser mares malgrat els estigmes socials i les receloses mirades dels qui consideren la maternitat com a únic horitzó vital. L'autora de la iniciativa, Llucia Bauzà, explica que durant quatre anys la seva parella i ella van intentar ser pares i, després d'una “immersió total” durant la qual va patir diversos avortaments, va dir “fins aquí”. “No va ser una renúncia, sinó un alliberament”, relata.
A partir d'aquell moment, Bauzá va començar a buscar referents entre dones que, a partir de diferents circumstàncies, havien triat el camí de la no maternitat. I va sorgir la iniciativa de No mares, per a la qual va entrevistar un total de deu dones d'entre 26 i 87 anys que no han tingut fills amb l'objectiu de visibilitzar les seves històries: “Són tota una sèrie de vivències, experiències i processos que altrament no hauríem pogut explicar perquè no t'atreveixes, i perquè moltes vegades detectes que qui t'està escoltant no vol saber”, explica. Al costat de Bauzà, dues d'elles donen cita amb elDiario.es per explicar les seves experiències.
“Hi ha moltes ganes de compartir i escoltar”
Des que la Llucia va posar en marxa la iniciativa, assegura que moltes dones han començat a posar-s'hi en contacte: li escriuen per a dir-li que es troben molt identificades amb el projecte i, altres, per dir-li que l'emoció que van sentir el dia que, el 12 de maig passat, es va presentar l'exposició que li va donar inici. “Hi va haver alguna cosa, molta emoció i moltes ganes de compartir i escoltar”.
I passa a relatar la seva història i com, l'última vegada que a la clínica de fertilitat a què va acudir li van dir que no estava embarassada, va decidir no tornar-hi. “Vaig decidir que s'havia acabat. A partir d'aquí, vaig començar a fer-me moltes preguntes. Em preguntava si realment el desig de la maternitat m'havia portat a estar quatre anys gastant-me un munt de diners, si realment jo volia ser mare, és clar, i m'és molt difícil respondre. Jo tenia 35 anys i pensava: 'Només tenim una vida, hauré de provar-ho' [ser mare]. Gairebé des d'un punt molt infantil. Suposo que no vaig ser capaç de plantejar-me seriosament si realment volia o no tenir fills, però quan entres en aquest procés, no vols desfer el camí i es converteix en una obsessió, perquè en aquell moment creus que el leitmotiv de la teva vida és el de ser mare”.
Em preguntava si realment el desig de la maternitat m'havia portat a estar quatre anys gastant-me un munt de diners [en la clínica de fertilitat], si realment jo volia ser mare. Jo tenia 35 anys i pensava: 'Només tenim una vida, hauré de provar-ho' [ser mare]
L'autora del projecte reflexiona: “Quants casos coneixem de gent que ha volgut tenir fills i no ha pogut? Molt pocs. I les clíniques no et parlen d'això. No et comenten: 'Escolta, en cada transferència de 7.000 euros tens un 15% de possibilitats que et quedis embarassada'. Però sí que et diuen que si et fas un dels seus tractaments les possibilitats augmenten al 60%. I tot això pagant a fons perdut”.
Per la seva banda, Cati Servera comenta que mai no s'ha plantejat seriosament la maternitat. “Sí he tingut l'oportunitat, però vaig triar avortar i ha estat com un procés natural. Mai ha nascut en mi aquest desig, potser perquè altres temes han ocupat tant d'espai que prefereixes dedicar-los la teva energia. No n'ha estat tampoc conscient. És una decisió que s'ha anat donant i estic conciliada amb això. I porto així 42 anys,”.
Mar Rayó té 48 anys i assegura que no ha passat mai per cap embaràs ni ha tingut cap avortament: “La vida m'ha anat portant per circumstàncies diverses”, explica. Si escau, assenyala que la seva no maternitat és perquè en el moment en què potser s'ho hauria pogut plantejar “vivia unes circumstàncies econòmiques i laborals” que la van portar a no plantejar-se ser mare. Mar valora, a més, la valentia de Llucia “en el camí que ha fet, perquè moltes vegades es parla de com són de valentes les persones en tenir fills avui dia, però no es parla de la valentia que és necessària per gestionar la no maternitat, sobretot quan és una cosa que algú desitja molt”.
Prejudicis i qüestionaments
Segons la seva opinió, compartida per Llucia i Cati, suposa “fer una feina conscient sobre el duel que suposa acceptar la no maternitat i poder viure amb tranquil·litat aquesta realitat diferent de la que potser una s'havia plantejat quan era més jove. I això ens condueix també a la qüestió dels prejudicis”. “Sempre hi ha un punt de qüestionament al voltant de per què tu has optat per aquesta opció, quan en realitat de vegades no tu ho has decidit, sinó que la vida o les circumstàncies concretes t'han portat a no tenir fills, algunes fins i tot molt doloroses”, abunda, sense deixar de banda les dones que també “són interpel·lades sobre si tenen fills, sobre per què no tenen més i de quina forma els crien”.
“És un tractament molt paternalista i molt patriarcal”, comenten les tres integrants de No Mares. I és que ser dona sense ser mare encara genera sospites. Se'n qüestionen les prioritats, la feminitat, el sentit de la responsabilitat i fins i tot la capacitat d'estimar. En molts casos, es dóna per fet que canviaran d'opinió, que el seu rebuig a la maternitat és fruit d'una etapa passatgera. La societat no contempla fàcilment que una dona pugui prendre aquesta decisió de manera lliure, reflexiva i definitiva.
La filòsofa francesa Élisabeth Badinter ja ho va assenyalar al seu llibre La mujer y la madre (1980), on analitza com la idealització de la maternitat ha servit històricament per sotmetre les dones. Badinter denuncia la pressió que reben per trobar a la criança la seva màxima expressió d'identitat. Alhora, autores com la nord-americana Rebecca Solnit han abordat aquestes qüestions des del feminisme contemporani. En assaigs com Els homes m'expliquen coses (2014), Solnit explora com les estructures de poder continuen decidint per les dones què és desitjable, què és valuós i què és acceptable, com ara la maternitat.
La filòsofa francesa Élisabeth Badinter va assenyalar la problemàtica en el seu llibre 'La mujer y la madre' (1980), on analitza com la idealització de la maternitat ha servit històricament per a sotmetre a les dones
També Lena Dunham, als seus textos personals i entrevistes, ha donat visibilitat al dolor físic i emocional que pot acompanyar la impossibilitat de ser mare, especialment en un entorn que no ofereix narratives alternatives de plenitud femenina. L'escriptora espanyola Brigitte Vasallo ha reflexionat sobre els vincles afectius no reproductius com a formes vàlides de construir comunitat i sentit. I la nord-americana Orna Donath, sociòloga i autora de Madres arrepentidas: Una mirada radical a la maternidad y sus falacias sociales, va aprofundir als anys setanta en els tabús que envolten la no maternitat, mostrant que fins i tot algunes mares s'han sentit atrapades per una elecció que no era lliure.
El paper de l'entorn: “Molts avis estan esclavitzats”
A més que una dona pugui decidir no tenir fills, totes tres no mares lamenten que el sistema “no afavoreix” tenir-los i conciliar la vida laboral. “Per això tenim molts avis totalment esclavitzats que s'han d'ocupar dels seus néts. Però també, i és molt dur dir-ho, hi ha una part de comoditat: 'Jo tinc fills perquè ja me'ls cuidaran els avis'. En això també s'ha de fer una reflexió. Aquests avis ja s'han sacrificat el que havien de sacrificar-se i molts haurien de plantejar-se que igual el millor seria no tenir fills per no disposar de les condicions per a això”, afegeix Cati.
Tenim a molts avis totalment esclavitzats que han d'ocupar-se dels seus nets. Però també, i és molt dur dir-ho, hi ha una part de comoditat: 'Jo tinc fills perquè ja me'ls cuidaran els avis'. En això també cal fer una reflexió. Aquests avis ja s'han sacrificat el que havien de sacrificar-se i molts haurien de plantejar-se que igual el millor seria no tenir fills per no disposar de les condicions per a això
Les protagonistes del projecte incideixen que “l'entorn no ajuda a viure d'una manera plàcida, sinó que moltes vegades estem lluitant, sobrevivint i fent mil esforços i, al final, malauradament, sol recaure tot en les dones, cosa que sol implicar tota una sèrie de renúncies”. Cati considera que, de vegades, hi ha “certa ingenuïtat a l'hora de decidir ser pares, perquè quan ja ets una dona més madura hi ha coses que ja et planteges i surt a brot la part fosca de la maternitat: com és i què implica per a mi, com a persona o com a professional? I com a parella? Són coses que potser no et planteges quan ets més jove”.
Critiquen, a més, el relat que encara perdura, que vincula dona i maternitat i que es reforça, sobretot, en les converses quotidianes, i la pressió que encara recau sobre les dones que no volen ser mares i les preguntes que se'ls fan: “No saps per què aquesta persona no ha tingut fills i no té per què explicar-t'ho. Perquè igual hi ha una història dura darrere, no?”.
Per això, apel·len a obrir espai a altres històries. Històries de dones que no han estat mares i no ho lamenten. De dones que ho han volgut ser i no han pogut, i han après a viure sense aquesta experiència sense sentir-se trencades. De dones que conreen relacions significatives, projectes vitals, cures escollides i formes de transcendència que no passen per la reproducció biològica. Les històries de Llucia, Cati i Mar, com les de tantes dones, s'emmarquen en un canvi de paradigma més ampli. Només així, amb relats diversos i sense culpa, es pot construir una societat que respecti totes les maneres de ser dona.
0