Guillem va conèixer el seu avi després de ser exhumat d'una fossa franquista: “No ho vaig poder evitar. Vaig anar cap a ell, el vaig abraçar i li vaig fer un petó”
LLEGIR EN CASTELLÀ
El 15 de desembre de 1936, falangistes i dos guàrdies civils irromperen a casa dels sogres de Joan Canyelles Capllonch, a Esporles (Mallorca). Tenia 32 anys. Picapedrer i afiliat a la Casa del Poble, formava part d'una generació que havia abraçat amb convicció els canvis impulsats per la Segona República en un municipi conegut aleshores com la “petita Rússia” per la seva intensa activitat sindical i obrera. Després del cop militar de juliol, va intentar amagar-se en una barraca del Port des Canonge. Després va tornar a Esporles, però una veïna el va acabar delatant.
Aquell dia, sense poder acomiadar-se de la seva dona, Francisca, amb qui tenia dues filles petites, Catalina i Magdalena, se'l van emportar a la força i el van arrossegar pel carrer. Després el van traslladar fins a un vell magatzem de fustes situat en el centre de Palma i reconvertit en una de les presons més fosques i tràgiques de la repressió franquista a Mallorca: la presó de Can Mir. Un mes després, els carcellers van cridar el seu nom. Juntament amb altres dotze presos, va ser emmanillat i conduït al llarg de més de 30 quilòmetres fins al mur de la Creu de Porreres, l'indret on, nit rere nit, els escamots feixistes duien a terme les seves execucions. Allà el van metrallar. Les ferides localitzades a les cames suggereixen que podria haver estat l'últim a morir, potser abatut mentre intentava fugir després de presenciar l'assassinat dels seus companys. La seva família va haver d'esperar més de vuit dècades per recuperar les seves restes.
“Jo sabia que l'havia de trobar”. Guillem Mir parla a poc a poc i visiblement emocionat. Han passat vuit anys des que va poder enterrar finalment el seu avi, però encara recorda amb precisió el moment en què va deixar de ser un desaparegut per tornar a tenir un nom, una història i una tomba. Fins aleshores, la seva família, com les de tants altres desapareguts arran del cop militar de 1936 i la dictadura franquista, va conviure amb una absència suspesa en el temps i un dol impossible de tancar. “Quan vius contínuament amb anys d'angoixa, malestar i dolor, sense poder expressar-los ni alliberar-te'n, això acaba convertint-se en un trauma. A la meva mare li va passar factura. Mai no t'ho planteges, però et va minvant tota la vida”, confessa Guillem a elDiario.es.
Quan vius contínuament amb anys d'angoixa, malestar i dolor, sense poder expressar ni purgar, això acaba convertint-se en un trauma. A la meva mare li va passar factura. Mai t'ho planteges, però et va minvant tota la vida
L'absència heretada
La història de Joan Canyelles Capllonch condensa la recerca incessant d'aquells que durant generacions van ignorar on eren els seus morts. Mentre els franquistes havien pogut recuperar els seus gairebé des del final de la guerra -el règim va facilitar la localització, l'exhumació i el trasllat dels qui havien mort a la rereguarda republicana-, els vençuts van ser condemnats al silenci i a la por. Les vídues -estigmatitzades i sense dret a cap tipus de reconeixement ni pensió- recorrien cementiris, preguntaven als enterradors i, infructuosament, seguien qualsevol rumor amb l'esperança de trobar una pista, un botó, una peça de roba o qualsevol rastre que les conduís fins als seus marits. Els fills -als qui després s'afegirien els néts- van créixer escoltant relats fragmentaris, converses xiuxiuejades i referències imprecises a cunetes i pous. La dictadura, mentrestant, erigia monuments, concedia honors i construïa una memòria oficial que glorificava els 'caídos por Dios y por España'.
Tanmateix, quaranta anys de règim no van aconseguir esborrar la memòria dels desapareguts. Mort Franco i encarrilat el camí cap a la democràcia, els descendents republicans es van llançar a rastrejar arxius i a recollir testimonis. Però, sobretot -i quan una gran part del país havia decidit oblidar-, van començar a esgarrapar la terra. Caldrien, amb tot, quatre dècades més perquè aquella tasca començàs, a principis dels anys 2000 -més de seixanta anys després dels assassinats-, a obrir-se pas en el debat públic. Paul Preston ho va anomenar “l'anomalia d'Espanya”: mentre la resta de països condemnaven les seves dictadures i afrontaven d'una manera o altra el llegat dels seus règims autoritaris, la Transició espanyola havia deixat sense investigar els crims del franquisme, havia optat per mantenir milers de desapareguts en fosses comunes i havia relegat la recerca de les víctimes a l'empenta de les seves famílies.
Mort Franco i encarrilat el camí cap a la democràcia, els descendents republicans es van llançar a rastrejar arxius i a recollir testimonis. Però, sobretot, van començar a esgarrapar la terra. Amb tot, haurien de passar quatre dècades més perquè aquella tasca començàs a obrir-se pas en el debat públic a principis dels anys 2000
“Era com tenir una paret de vint metres d'alçada davant i dir: 'La botarem'”, il·lustra Miguel Rabal, nét d'un altre dels represaliats del franquisme a Mallorca, Emilio García-Peñuela, en recordar els inicis d'un moviment memorialista que s'enfrontava a dècades de desinterès institucional, silenci social i absència de polítiques públiques per localitzar els desapareguts. En aquell moment, recorda, no faltava qui els considerava “quatre vells donant la llauna” amb una guerra que, per a molts, pertanyia a un temps remot i una història que gran part del país creia definitivament tancada.
Tanmateix, aquell esforç va cristal·litzar a les Illes Balears amb la creació de l'associació Memòria de Mallorca. Era l'any 2006. La mare de Rabal va assistir a l'acte fundacional, celebrat a l'edifici de Sa Riera de Palma. Molts dels qui hi acudiren ja eren persones grans que portaven tota una vida esperant respostes sobre el parador dels seus pares, germans o marits. En una de les fotografies d'aquell dia hi apareixia una llarga filera de fills de represaliats. La reivindicació de tots ells es podia resumir en una sola frase: “Els volem trobar”.
[La tasca inicial del moviment memorialista després de dècades de silenci] era com tenir una paret de 20 metres d'alt i dir: 'Anem a saltar'
La llei que va canviar les regles
Sant Joan (Mallorca), juny de 2014. Sota el sol abrasador d'aquell estiu, arqueòlegs, forenses i familiars assisteixen a una escena inèdita a les Illes Balears: l'obertura de la primera fossa comuna de la Guerra Civil excavada a les illes. Al petit cementeri d'aquesta localitat de 2.300 habitants, les pales retiren les primeres capes de terra mentre desenes d'ulls segueixen cada moviment amb una barreja d'expectació i nerviosisme. Molts dels presents porten tota una vida esperant aquell moment. La intervenció no està exempta de dificultats: part de les sepultures es troben ocultes sota construccions de formigó, fet que obliga a dur a terme una complexa tasca prèvia d'investigació històrica, prospecció arqueològica i retirada controlada d'estructures.
Durant sis dies, l'excavació combina documentació d'arxiu, testimonis orals, arqueologia i antropologia forense. Coordinats per Memòria de Mallorca i gràcies a la feina voluntària d'especialistes del Laboratori de Bioarqueologia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona, els equips avancen centímetre a centímetre. El 20 de juny apareixen els primers indicis inequívocs de la fossa. Dos dies després, en presència dels familiars, emergeixen a la llum els tres primers cossos exhumats: corresponen a Jaume Gual Mas, Joan Gual Genovart i Miquel Salom Ribot, tres pagesos de Maria de la Salut assassinats pels feixistes l'octubre de 1936. Un any després, el juny de 2015, les anàlisis genètiques permeten retornar les seves restes a les seves famílies.
L'investigador Manel Suárez, autor de nombrosos estudis sobre la Segona República i el moviment obrer a Mallorca, recorda que l'elecció de Sant Joan per dur a terme la primera exhumació d'una fossa de la Guerra Civil a les Illes Balears no va ser casual. L'aleshores batlessa del municipi, l'ecosoberanista Catalina Gayà -que governava amb el suport del PP-, va donar suport a la intervenció des del primer moment, fet que va facilitar que el projecte pogués tirar endavant malgrat la manca de suport institucional. “No vam rebre cap ajuda”, recorda Suárez. També rememora que, tot i haver localitzat tres cossos amb evidents impactes de bala, ni jutges ni fiscals es van desplaçar fins al lloc dels fets per investigar-los.
Amb tot, el resultat va superar totes les expectatives. L'exhumació va despertar un enorme interès social i mediàtic i es va convertir en un esdeveniment sense precedents a les illes. Ja no hi havia marxa enrere. L'obertura de la fossa de Sant Joan va demostrar que els desapareguts podien ser localitzats i que dècades de silenci no havien aconseguit esborrar-ne les petjades. Dos anys després, el juny de 2016, Balears feia el pas decisiu: l'aprovació, per unanimitat, de la Llei de recuperació de persones desaparegudes durant la guerra civil i el franquisme, una norma que va convertir en obligació pública allò que fins aleshores havia estat una lluita sostinguda en solitari per familiars i activistes.
“Amb aquesta llei es pretén complir les obligacions que té Espanya amb les víctimes de les desaparicions de la Guerra Civil i del franquisme, i també amb els seus familiars”, resa l'exposició de motius del text. El Govern passava a assumir la responsabilitat de localitzar fosses, elaborar mapes d'enterraments, impulsar anàlisis genètiques i coordinar els treballs arqueològics. Aquesta setmana, la llei de fosses, que va marcar un abans i un després en aquesta història d'incertesa col·lectiva i va canviar la relació de les Illes Balears amb un dels capítols més foscos del seu passat recent, ha complert deu anys. En aquest temps, la norma ha permès recuperar fins ara les restes de 334 víctimes i identificar-ne 68 mitjançant tècniques forenses i proves genètiques.
L'obertura de la fossa de Sant Joan, el 2014, va demostrar que els desapareguts podien ser trobats i que dècades de silenci no havien aconseguit esborrar les seves petjades. Dos anys després, el Parlament aprovava per unanimitat la seva llei de fosses, que ha permès recuperar les restes de més de 330 víctimes i identificar-ne més de mig centenar
El seu impact resulta significatiu en un territori on la repressió franquista va ser especialment cruenta. Després que, el 19 de juliol de 1936, el recent proclamat comandant militar de Balears Manuel Goded declarés l'estat de guerra i assumís el control absolut de Mallorca i Eivissa, es va deslligar una intensa violència que, com sosté l'historiador Bartomeu Garí Salleras, ja havia estat planificada mesos abans del conflicte i seria perfectament executada per falangistes, militars, autoritats civils, xarxes clientelars de dretes, capellans i, fins i tot, per familiars de les pròpies víctimes.
“Es va iniciar una autèntica caça de sospitosos, que serien afusellats sense contemplacions a les cunetes de les carreteres o davant les tàpies dels cementeris, sense cap mena de judici i sovint per motius inconfessables”, afirma Garí. L'historiador, autor de La repressió a Mallorca durant la Guerra Civil espanyola, es basa en les investigacions recollides a Guerra Civil i repressió a Mallorca, de Josep Massot i Muntaner, un dels estudiosos que més esforços va dedicar durant la Transició a esclarir com es va desenvolupar el conflicte bèl·lic a l'illa. Prop de 2.000 persones van ser assassinades a les Balears i més de 10.000 van passar per la presó. A aquestes víctimes s'hi afegeixen les que van patir condemnes injustes, execucions extrajudicials i desaparicions forçades. Es calcula que encara queden 56 fosses repartides entre Mallorca, Eivissa i Formentera.
Des de l'aprovació de la llei de fosses, les exhumacions s'han dut a terme seguint protocols arqueològics i forenses homologats internacionalment. Els equips delimiten les àrees de recerca a partir de l'estudi d'arxius, testimonis orals, documentació històrica i plànols antics, i posteriorment excaven de manera manual i estratigràfica per preservar qualsevol evidència que pugui contribuir a la identificació de les víctimes. Un cop localitzades les restes, els especialistes documenten minuciosament la posició de cada individu, recuperen els objectes associats a l'enterrament i traslladen els ossos als laboratoris d'antropologia forense.
Allà, els experts analitzen possibles lesions compatibles amb execucions extrajudicials, determinen el perfil biològic de les víctimes -edat, sexe o característiques físiques- i, quan és possible, duen a terme proves genètiques per contrastar-les amb les mostres d'ADN aportades pels familiars. Aquest procediment ha permès no només recuperar centenars de desapareguts, sinó també restituir-ne la identitat i oferir una resposta a famílies que, en molts casos, han hagut d'esperar més de vuit dècades per saber on eren els seus éssers estimats.
La llei balear de fosses ha permès recuperar les restes de més de 280 víctimes i identificar-ne més d'un centenar en un territori on la repressió franquista va ser especialment cruenta. Més de 2.000 persones assassinades. Es calcula que encara existeixen 56 fosses repartides entre Mallorca, Eivissa i Formentera
Molt més que exhumar restes
Cada exhumació permet reconstruir biografies, documentar la repressió i retornar històries a l'espai públic. Per a Guillem Mir, la recerca del seu avi va acabar convertint-se en una part inseparable de la seva pròpia vida. Quan li van comunicar que les proves d'ADN havien confirmat la identitat de les restes, va sentir una punxada al pit. “Va ser una emoció enorme”, rememora encara avui amb llàgrimes als ulls. Durant anys havia perseguit documents, testimonis i pistes disperses per reconstruir la història de Joan Canyelles. De sobte, aquella recerca deixava de ser una hipòtesi per convertir-se en una certesa. “El vam trobar”, resumeix. Per primera vegada des de 1937, la família sabia on havia estat tot aquell temps. Allò que havia començat com una inquietud familiar es va acabar transformant en una necessitat íntima, gairebé en una obligació moral cap a un home que mai no va arribar a conèixer, però l'absència del qual havia marcat diverses generacions.
Guillem reconeix que la desaparició d'un familiar deixa seqüeles que travessen el temps. En el seu cas, el silenci heretat, les històries explicades a mitges i la incertesa sobre el parador del seu avi van acabar formant part de la identitat familiar. La identificació de les restes va permetre posar fi a aquella recerca. “El dia de l'entrega és un dia que tampoc no oblidaré mai”, recorda. Quan els forenses van demanar a la família si volien obrir la capsa que contenia les restes de Joan Canyelles, van acceptar. “El primer que vaig veure va ser el crani. Era petit, cabia dins una capsa així. I hi havia un forat molt gros”. L'emoció va poder més que les paraules. “No ho vaig poder evitar. Vaig anar cap a ell, el vaig abraçar i li vaig fer un petó”. Més de vuitanta anys després del seu assassinat, el seu avi deixava definitivament de ser un desaparegut per tornar a casa.
“El dia del lliurament és un dia que tampoc no oblidaré mai”, recorda. Els forenses van demanar a la família si volia obrir la caixa que contenia les restes de Joan Canyelles. Van acceptar. “El primer que vaig veure va ser el crani. Era molt petit, cabia dins una caixa així. I hi havia un forat molt gros”. L'emoció va poder més que les paraules. “No ho vaig poder evitar. Vaig anar cap a ell, el vaig abraçar i li vaig fer un petó”. Aquell gest va posar fi a més de vuitanta anys d'incertesa i va permetre que el seu avi deixàs de ser un desaparegut per tornar, finalment, amb la seva família.
Guillem mai no va conèixer el seu avi, assassinat pels franquistes, però per a ell 'va ser una emoció enorme' quan li van comunicar que l'ADN havia confirmat la identitat de les restes. Recorda, amb llàgrimes als ulls, que va sentir una punxada al pit: 'No ho vaig poder evitar. Vaig anar cap a ell, el vaig abraçar i li vaig fer un petó'
En conversa amb elDiario.es, insisteix que la recuperació dels cossos transcendeix l'àmbit estrictament familiar. “La història del meu avi és la història de tots aquells a qui van voler matar”, sosté. Per això considera que les exhumacions no només reparen les víctimes i els seus descendents, sinó que també contribueixen a reconstruir una part de la història col·lectiva que durant massa temps va romandre soterrada sota el silenci i la por.
Des de llavors, continua investigant i recopilant documentació sobre altres represaliats d'Esporles. “No aturam”, explica en referència a l'arxiu que ha anat construint juntament amb altres investigadors locals. Potser aquesta sigui la gran herència de la llei de fosses. No només ha permès recuperar cossos: ha ajudat a rescatar vides senceres de l'oblit i a restituir històries que la repressió va intentar esborrar per sempre.
La història del meu avi és la història de tots aquells als qui van voler matar
L'ordenança detingut a la sucursal del Banc d'Espanya
A centenars de quilòmetres de Madrid, on havia nascut el 1899, Emilio García-Peñuela va construir una nova vida a Mallorca. Havia arribat a Palma el 1929 després d'obtenir una plaça d'ordenança a la sucursal del Banc d'Espanya. Socialista, laic i compromès políticament, freqüentava la Casa del Poble i col·laborava econòmicament amb iniciatives obreres, malgrat les limitacions econòmiques d'una família treballadora amb dues filles petites. Deu dies després del cop d'Estat, la policia es va presentar a la sucursal per detenir-lo. Des d'allà fou traslladat al castell de Bellver, convertit aleshores en centre de reclusió per a centenars de republicans. Era el 28 de juliol de 1936.
El seu nét, Miquel Rabal, ha dedicat anys a reconstruir aquella història. La família sabia que Emilio havia estat detingut, però desconeixia bona part del que havia succeït després. La investigació li va permetre descobrir fins a quin punt havia estat vigilat per les seves idees polítiques i com va acabar convertit en objectiu de la repressió. “No era precisament l'Stalin de Mallorca”, ironitza, “però sí una persona prou significativa perquè no el deixassin en llibertat”. Aquella persecució acabaria conduint-lo a una de les fosses comunes de Porreres, on romangué desaparegut durant més de vuit dècades.
El meu avi no era precisament l''Stalin' de Mallorca, però sí prou interessant com per què no el deixassin en llibertat
Molt abans que les anàlisis genètiques confirmessin la identitat del seu avi, Miguel ja tenia una esperança. Quan van començar les exhumacions i la recollida de mostres d'ADN, la seva mare i la seva tia van aportar les seves convençudes que algun dia podrien trobar-lo. Aquella possibilitat va deixar de semblar remota durant la segona campanya d'excavacions en la fossa de Son Coletes, en la localitat de Manacor, quan desenes de familiars van poder contemplar per primera vegada les restes que emergien de la terra després de vuit dècades de silenci. A tot just uns metres de distància, dins de la mateixa fossa, havien estat localitzats les restes d'Aurora Picornell, batejada com la 'Passionera balear' i icona del republicanisme a Mallorca. Formava part de les conegudes com 'Roges del Molinar', assassinades pel franquisme la nit de reis de 1937.
“Semblava que ens cridaven: 'A la fi ens heu trobat'”
El nét de García-Peñuela rememora especialment un petit acte celebrat al costat de la fossa, sense tribunes ni grans discursos. Els familiars es trobaven a escassos metres dels esquelets recentment exhumats. “Podíem gairebé tocar-los”, recorda. Sonaven un violoncel i una flauta mentre els assistents observaven aquells cossos que, durant dècades, havien romàs ocults sota terra. Va ser llavors quan va sentir una cosa difícil d'explicar. “Semblava que els senties”, diu. “Com si ens estiguessin cridant: 'A la fi ens heu trobat'”. La imatge continua emocionant-li anys després. “Fins llavors tots ells eren desapareguts”, reflexiona. Enfront de la fossa oberta, envoltat de familiars que portaven dècades esperant respostes, va tenir la sensació que els qui jeien allà baix recuperaven per fi allò que els havia estat arrabassat: un nom, una història i el dret a ser trobats.
Igual que Guillem i tants altres familiars, Miquel Rabal tampoc no oblidarà mai la telefonada que va rebre el novembre de 2022. Caminava tot sol per la Comuna de Bunyola quan va sonar el telèfon. A l'altra banda de la línia hi havia Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca i una de les persones que més ha lluitat durant les darreres dècades per localitzar els desapareguts del franquisme. Dos dies abans li havia enviat diverses fotografies del seu avi per a una exposició dedicada a les víctimes de la repressió. En veure el seu nom a la pantalla, va tenir la intuïció que aquella telefonada estava relacionada amb la recerca que havia marcat bona part de la seva vida. No va fer falta gaire més. Amb unes poques paraules, Oliver li va confirmar allò que feia anys que esperava sentir. “Miquel, el teu avi ha estat identificat”, recorda que li va dir.
“Va ser com si s'hagués trencat un dic”
Rabal explica que va intentar contenir l'emoció durant la conversa. Sabia que l'activista havia acompanyat desenes de famílies en moments semblants -“té una espatlla per a això i per a tot el que li tirin”, subratlla- i va procurar mantenir la serenor. “Vaig aguantar com vaig poder”, rememora. Amb el pas del temps, gairebé no recorda què li va respondre. “Ja no importava el que jo digués”. Va ser després de penjar quan tot es va desbordar. “Va ser com si s'hagués trencat un dic”, recorda. De cop van aflorar dècades de preguntes, documents consultats, històries familiars reconstruïdes i esperances acumulades. La recerca havia acabat. Més de vuitanta anys després del seu assassinat, Emilio García-Peñuela deixava de ser un desaparegut per tornar, finalment, amb la seva família.
S'emociona de nou en recordar el dia en què la família va rebre les restes del seu avi. L'acte es va celebrar al cementiri de Son Valentí seguint un minuciós protocol, dissenyat per respectar els temps i els desitjos de cada família. Els forens els van preguntar si volien obrir la caixa que contenia els ossos recuperats de la fossa. També els van consultar si permetien la presència de representants institucionals i observadors internacionals. “Tot estava fet amb una delicadesa extraordinària. Entenien que cada família viu això d'una manera diferent”, rememora.
Entre els assistents es trobava Favián Salvioli, relator especial per a la promoció de la veritat, la justícia, reparacions i garanties de no repetició de l'ONU. Lluny de percebre-ho com una presència aliena, Rabal ho va interpretar com un reconeixement a la dignitat del seu avi. “Per a mi va ser un honor majúscul”, explica. “Era una persona que representava la humanitat acompanyant una altra persona anònima i modesta en un moment tan important”, afegeix. La imatge el continua emocionant: un treballador del Banc d'Espanya, assassinat i desaparegut durant dècades, rebent finalment l'empara i el reconeixement que li havien estat negats. Quan van obrir la caixa, Miguel va veure per primera vegada les restes del seu avi. Es va apropar al crani i el va tocar: “El vaig conèixer en aquell moment”.
Miguel Rabal continua emocionant-se en recordar l'acte d'homenatge al seu avi: un treballador del Banc d'Espanya, assassinat i desaparegut durant dècades, rebent finalment l'empara i el reconeixement que li havien estat negats. Quan van obrir la caixa, va veure per primera vegada el pare de la seva mare. Es va acostar al crani i el va tocar: "El vaig conèixer en aquell moment"
Lluny d'erigir-se en protagonista, Miguel reivindica la perseverança d'activistes, historiadors i associacions memorialistes i com, amb el pas dels anys, van demostrar que el seu afany estava lluny de ser una extravagància. L'aprovació de la llei balear de fosses el 2016 va ser, per a ell, la prova que aquella obstinació havia valgut la pena. Com Guillem, subratlla que el veritable abast de les exhumacions va molt més enllà de cada cas individual.
L'arqueòloga Almudena García-Rubio, responsable de nombroses de les exhumacions a les illes, explica que els plans de fosses impulsats en Balears van anar incorporant progressivament noves disciplines i eines per a abordar les conseqüències de la repressió. A la labor d'arqueòlegs, antropòlegs forenses i historiadors es van sumar especialistes en restauració, juristes, antropòlegs socials i, fins i tot, equips d'acompanyament psicosocial per a atendre els familiars durant tot el procés. La investigadora, qui aquest divendres va participar en la jornada organitzada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) per a commemorar els deu anys de la llei de fosses, subratlla que aquest enfocament multidisciplinari va convertir a les illes en una referència dins de l'Estat, en entendre que la recuperació dels desapareguts no consisteix únicament a localitzar i identificar restes, sinó també a acompanyar a les famílies i preservar la memòria de les víctimes.
Darrere de cada esquelet hi ha una persona desapareguda i una família que porta dècades esperant resposta
La llavor del moviment memorialista
Es tracta d'una idea que connecta directament amb l'origen mateix del moviment memorialista. Perquè, per a les associacions i els familiars, mai no es va tractar únicament d'obrir una fossa o de retornar unes restes als seus descendents. També implica reconstruir les històries que la repressió va intentar esborrar, explicar qui van ser aquelles persones i reconèixer públicament les vulneracions de drets humans que van patir.
Maria Antònia Oliver recorda, de fet, que l'origen de Memòria de Mallorca va néixer d'una convicció profundament arrelada. “Tenia clar que en democràcia tenim drets”, explica. No podia entendre que hi hagués famílies que desconeixien on eren els seus pares, germans o marits i que les institucions romanguessin al marge. Molt abans de familiaritzar-se amb conceptes com veritat, justícia i reparació, assegura que ja els sentia com una necessitat vital.
“No els coneixia teòricament, però els sentia”, rememora. Li resultava incomprensible que hi hagués persones cercant els seus desapareguts mentre jutges, fiscals i administracions miraven cap a una altra banda. “Em demanava com era possible que hi hagués gent exhumant i que tot quedàs aquí”, afirma, mentre observava com en altres països les desaparicions forçades eren abordades des de la justícia i els drets humans. Aquella inquietud va néixer d'una experiència personal —la recerca del seu avi, Andreu París— que aviat va descobrir compartida per centenars de famílies.
En els primers anys de recerca, Oliver acudia a historiadors, arxius i testimonis amb una sensació incòmoda. “A vegades em sentia violenta demanant informació. Pensava que no havia de ser jo qui ho fes; havien de ser les institucions o un jutge qui m'ho diguessin”. Allò que havia viscut a la seva pròpia família ho trobava repetit una vegada i una altra en els relats d'altres fills i néts de represaliats. Recorda especialment les històries de dones que havien passat dècades preguntant pels seus marits desapareguts i suportant burles o insinuacions. “Ni tan sols sabien si els havien matat perquè ningú no els ho deia”, lamenta.
Per això insisteix que els avenços assolits durant les darreres dues dècades no van sorgir del no-res. Abans de les lleis, dels plans de fosses i de les exhumacions institucionals hi va haver anys de feina discreta de familiars i activistes recopilant testimonis, localitzant enterraments i elaborant els primers llistats de desapareguts. “Si avui tenim un mapa de fosses és gràcies als familiars de les víctimes”, subratlla. Aquella documentació va permetre demostrar que les fosses existien i que es podien obrir. “Era important demostrar que es podia exhumar, que els polítics no tinguessin por de fer-ho”.
En un context marcat per la recent derogació de la llei balear de memòria democràtica per part de PP i Vox, les víctimes insisteixen que la reparació no acaba quan es localitza un cos. Sense polítiques públiques de memòria, adverteixen, les exhumacions corren el risc de convertir-se en simples operacions arqueològiques desproveïdes de context. Per això continuen reclamant veritat, justícia i reparació per retornar la dignitat als qui van ser assassinats i restituir una part de la història col·lectiva que durant massa temps va romandre enterrada sota la terra i el silenci.
0