LLEGIR EN CASTELLÀ
Tot i que la sanitat és un dret universal reconegut per l'Assemblea General de l'ONU ja el 1948, centenars de milers de persones continuen sense tenir-hi accés a Espanya, especialment migrants en situació irregular, dones embarassades, i fins i tot nens i nenes. És una discriminació estructural en totes les comunitats autònomes, que tenen les competències en sanitat, i que afecta també l'arxipèlag balear. La discriminació en l'accés a la sanitat pública afecta fins i tot a persones que han arribat per un procés de reagrupació familiar, és a dir, en situació legal. Pot ser el cas d'una família d'origen llatinoamericà, que fa dècades que viu al país, amb fills i filles nascudes aquí, i que en un moment donat decideixen portar al país el seu familiar d'edat avançada. “No té accés a la sanitat pública”, denuncia Miguel Reyero, metge i portaveu de Metges del Món.
Després de la reforma sanitària durant el primer Executiu de Mariano Rajoy, el 2012, van quedar sense cap tipus de cobertura sanitària entre vuit-centes mil i un milió de persones, amb les dades personals esborrades dels ordinadors i els tractaments suspesos. Amb l'aprovació del decret llei 7/2018, ja amb Pedro Sánchez com a president del Govern, tampoc es garanteix aquest accés universal. Les dones embarassades, els menors i les persones amb necessitat d'atenció urgent segueixen sense estar cobertes. Abans del canvi normatiu ho estaven, però a la pràctica no passava. “Es denegava l'accés o es demanava un compromís de pagament”, afirma el portaveu.
No obstant això, tot i que la reforma del mandat progressista indicava en el seu preàmbul la necessitat de garantir la protecció de la salut i l'atenció sanitària, en les mateixes condicions, a “totes les persones que es trobin a l'Estat Espanyol”, la redacció de la norma inclou una sèrie de condicionants que a la pràctica impedeixen aquesta universalitat. El Consell de Ministres, a proposta de la ministra de Sanitat, Mónica García, ha aprovat un projecte de llei per recuperar la universalitat de la sanitat pública. Tot i això, encara ha de passar la seva tramitació parlamentària al Congrés dels Diputats, on els partits progressistes estan en minoria. “Molt temem que no avanci gaire en aquest tràmit”, lamenta Reyero i afegeix que amb aquesta normativa “gairebé tot podria quedar solucionat”.
elDiario.es ha consultat al Ministeri de Sanitat en quin punt de la tramitació es troba el projecte de llei per recuperar la universalitat de la sanitat pública. Fonts de l'organisme governamental s'han limitat a respondre que encara ha de passar la tramitació parlamentària al Congrés dels Diputats.
Prejudicis xenòfobs
Metges del Món apunta a la quantitat d'estudis existents que demostren que la població migrant “no suposa una despesa rellevant” per a la sanitat pública. “Fins i tot les persones en situació irregular consumeixen molt pocs recursos sanitaris”, explica Reyero. Així ho va posar de manifest Luis Gimeno, professor titular de Medicina a la Universitat de Saragossa, en una compareixença a la Comissió de Sanitat del Congrés dels Diputats. Segons el portaveu de Metges del Món, un dels obstacles que s'han assenyalat és que “s'exigeix acreditar que la persona no està de passada, però hem insistit que s'ha de poder demostrar amb qualsevol document, no només amb l'empadronament”. “Cap legislació prèvia demana l'empadronament; l'esperit de la norma sempre ha estat demostrar que fa tres mesos que es viu aquí, i això es pot mostrar amb un nen escolaritzat, compres o una targeta de transport”, afirma l'expert. Afegeix que fins i tot podria servir “un informe d'un treballador social d'un organisme públic o privat reconegut”.
En el mateix sentit, Irene Graíño, tècnica d'incidència política de la Plataforma d'Infància, apunta que la falta d'accés a la sanitat pública als infants migrants afecta greument la seva salut mental i indica que és fonamental abordar-la per ser un col·lectiu especialment vulnerable. L'experta recorda que molts d'ells han estat exposats a “violències estructurals prèvies, maltractament físic o emocional, violència de gènere, reclutament forçat o treball infantil”. Per tant, l'accés adequat als serveis de salut mental constitueix “una obligació legal per als Estats”, segons el marc normatiu internacional de drets humans.
Un altre obstacle freqüent apareix quan s'exigeix a la persona migrant un document del seu país d'origen. Un tràmit aparentment senzill sobre el paper, però que a la pràctica és inassumible per a milers de persones. “Si vens de França o Itàlia és senzill, però si vens d'un país africà —o fins i tot de la mateixa UE— és molt possible que no el puguis aportar”, explica Reyero. La conseqüència és un nou filtre burocràtic que deixa famílies senceres sense atenció sanitària o les obliga a efectuar processos burocràtics molt llargs, sovint sense èxit.
Graíño coincideix que les barreres per a l'accés efectiu a l'atenció psicològica són “múltiples i estructurals”, i comencen amb impediments administratius i jurídics. “Es veuen agreujades per les diferències territorials marcades entre comunitats autònomes i a això se sumen els centres de protecció de menors”, assegura.
En aquest punt, Reyero explica, a més, que la llei estatal ha de ser molt clara i garantista. “És fonamental que cada paràgraf de la llei no sigui interpretable”, subratlla el portaveu de Metges del Món. Les últimes modificacions de la normativa, afirma, han deixat un marge massa ampli perquè cada comunitat autònoma pugui aplicar la llei “a favor o en contra de la població migrant”. Aquesta discrecionalitat, denuncia, ni estalvia costos ni millora la gestió. “Tractar una otitis, angines o bronquitis és barat; tractar un coma diabètic és caríssim”, recorda. Deixar les persones fora del sistema sanitari, adverteix, “suposa una despesa molt més gran”. I si tot i això s'insisteix a justificar aquestes restriccions amb raons econòmiques, per a Reyero això només mostra “o bé ignorància —perquè no han analitzat quanta despesa suposa— o malícia, perquè ho fan amb una intencionalitat política. O les dues coses: ignorància i malícia”.
La barrera del copagament
L'accés real a la salut no acaba al centre de salut: continua a la farmàcia. I aquí apareix un altre dels obstacles del sistema: el copagament. Per situar-ho en el seu context, Reyero recorda que qualsevol ciutadà paga al voltant del 40% dels fàrmacs no essencials. Encara que la població irregular consumeix moltíssims pocs recursos sanitaris, el copagament situa moltes persones en una situació molt complicada: com no poden costejar-se els medicaments es posa en risc la seva salut. I genera, a més, un efecte dissuasiu en el moment d'intentar accedir als recursos públics del sistema.
Reyero cita les dades de Creu Roja sobre pobresa farmacèutica, que reflecteixen una realitat quotidiana a les consultes: “Hi ha persones diagnosticades que no compren medicaments vitals perquè no els poden pagar”, lamenta. I adverteix que, si el nou projecte legislatiu vol complir el principi que enuncia —atenció sense discriminació—, no pot permetre que a la pràctica les persones excloses assumeixin pagaments als quals no puguin fer front.
La responsabilitat autonòmica
Quan es pregunta a Reyero si un govern autonòmic podria millorar la situació, la resposta és clara: sí. “Tenen marge”, assegura. Recorda que ja el 2018, després del decret llei, les comunitats podien aprovar normatives pròpies, més garantistes. El metge i expert indica que, a les Balears, Metges del Món manté des de fa anys un diàleg “intens i continu”, tant amb els governs de l'etapa progressista de Francina Armengol com en l'actual fase liberal conservadora de Marga Prohens.
No obstant això, cada setmana reben casos que descriuen com a “cridaners i alguns dels més greus”: persones a les quals no han atès, menors rebutjats, embarassades sense control. “Una cosa que un no creuria”, lamenta Reyero. En les reunions que mantenen amb l'IB-Salut (Servei Balear de Salut), els responsables de l'organisme públic apunten a un problema recurrent, que depèn d'ells: l'atenció que dona el personal que ha d'atendre els pacients. “Ens diuen que les persones dels serveis d'admissió no coneixen les normatives”, relata Reyero. Segons el seu testimoni, quan Metges del Món acompanya un pacient, porten “les normatives autonòmiques a la mà”, perquè no hi hagi dubtes.
“Un factor fonamental per disminuir aquesta variabilitat seria que l'administració, sobretot en els centres que més neguen l'accés i posen més traves, fes formació específica”, apunta Reyero. El portaveu de Metges del Món lamenta la falta de coherència del sistema per garantir l'accés. I que això varia en els centres de salut de Palma respecte als de la Part Forana, la perifèria de Mallorca. “Hi ha centres que, quan presentes un document —fins i tot l'empadronament—, solucionen bastant els casos”, explica. “I n'hi ha d'altres on posen mil traves o directament neguen l'atenció”, afegeix.
A causa de les diferències entre comunitats autònomes, i als obstacles específics en els centres de salut, els infants migrants veuen minvat el seu dret a rebre una atenció psicològica digna que és “dèbil, informal, mal coordinada i altament dependent d'organitzacions del tercer sector”, lamenta Graíño. L'experta testimonia que no existeix un protocol estatal “per oferir primers auxilis psicològics ni equips permanents de professionals de salut mental infantojuvenil en els dispositius de primera acollida”. “És urgent garantir un accés digne i efectiu en atenció a la salut mental de la infància i adolescència migrant”, insisteix l'experta.
elDiario.es ha consultat a l'IB-Salut quina és la seva postura respecte als requisits que cal exigir a la població migrant per poder accedir a la sanitat pública, sense que hagi estat possible obtenir una resposta en el moment en què es publica aquest reportatge. Tampoc ha respost la Conselleria de Salut, a la qual se li preguntava quin és el seu marge, sobre la base de les seves pròpies competències, per recuperar drets sanitaris de persones que estan excloses en aquests moments del sistema nacional de salut, i si es plantegen implementar tals mesures.
Més formació específica
Davant d'aquesta situació, Metges del Món s'ha ofert a col·laborar directament en la formació dels equips administratius. Però amb matisos: “Ens hem ofert a aportar material teòric i normatiu i acompanyar l'administració, però la formació l'ha de fer l'IB-Salut, que és la titular”, aclareix Reyero.
La proposta consisteix a assistir als centres de salut on més s'acumulen negatives injustificades per explicar, punt per punt, què permet la normativa vigent i què no. L'objectiu és evitar que algú pugui al·legar —com tantes vegades senten— que “no n'estava assabentat”. La clau, insisteix, és que l'IB-Salut assumeixi com a prioritat reduir aquesta variabilitat que converteix un dret universal en paper mullat. I mentrestant, les persones migrants, els menors, les embarassades i els qui necessiten atenció urgent continuen en un limb administratiu que posa en risc la seva salut.