El PP 'retalla' a la meitat la xifra de represaliats del franquisme a Eivissa: “Falten gairebé totes les víctimes dels bombardeigs italians”

Quantes víctimes del feixisme varen acabar ocultades per ordre dels seus propis botxins a les fosses comunes del Cementeri Vell de ses Figueretes, a Eivissa? La resposta balla entre dos xifres. El Govern balear sosté que varen ser 64 els morts que ningú no va poder —o no es va preocupar de— cercar durant noranta anys. El Fòrum per sa Memòria d’Eivissa i Formentera afirma, en canvi, que varen ser 97 els executats per consells de guerra o judicis sumaríssims. O —directament— desapareguts després de rebre un tret al clatell. La majoria varen ser assassinats durant la tardor de 1936 i l’hivern de 1937. Ull per ull, dent per dent: aquelles vides varen ser la moneda amb què les quadrilles de falangistes que varen pentinar l’illa es varen venjar d’una matança perpetrada per milicians just abans de fugir de l’illa amb vaixell.

Va succeir el 13 de setembre de l’any en què va començar la Guerra Civil. Gairebé dos mesos després que el cop d’estat ordit per oficials africanistes —i finançat pel contrabandista mallorquí Joan March Ordinas— encengués la metxa del conflicte. En plena retirada balear de les tropes republicanes al comandament del capità Alberto Bayo. Les metralladores varen ressonar a les cel·les de l’antiga casa del governador. 95 persones —magnats monopolistes, comerciants pròspers, petita burgesia, minifundistes amb carnet del Sindicat Agrícola, simpatitzants de partits de dretes, religiosos que el pròxim 17 d’octubre seran beatificats per Lleó XIV— varen caure exànimes. Unes palades de terra els varen enterrar molt a prop del lloc on, setmana rere setmana, altres botxins anirien llançant els rojos.

Avui, l’edifici on va ocórrer la tragèdia va reobrir fa uns mesos —i després d’una eternitat tancat a pany i forrellat— amb una nova pell, la d’un Parador Nacional de Turisme. Avui, aquells assassinats encara són coneguts per un eufemisme molt vague —els fets del Castell—, però els assassinats varen ser exhumats, se’ls va donar sepultura cristiana i una placa els recorda a la Catedral pitiüsa: la dictadura franquista no va tardar a homenatjar-los. Avui, homenatjar els morts que varen venir després —pagesos, pescadors, fusters i picapedrers: més d’un, sense filiació esquerrana o sindical coneguda; també funcionaris municipals, el fundador del primer sindicat que va lluitar a l’illa, un militar i, també, un sacerdot catòlic— continua sent objecte de polèmica. L’exemple més recent data de fa poc més de dues setmanes.

Un homenatge agredolç

Dijous, 23 de juliol. Dos quarts d’onze del matí. Una placa ocre sobre una paret blanca amb un missatge en català: Aquí reposen les víctimes de la repressió franquista durant la guerra civil i la dictadura. Eivissa 2026. Al costat de la placa, una porta metàl·lica i de vidre. A l’altra banda, sobre un mosaic hidràulic, set caixes de fusta per a set nínxols a la vista. Aquesta capella del Cementeri Vell —restaurada expressament— guarda les restes trobades —a partir de 2020— en les exhumacions que s’han fet a Eivissa gràcies a la Llei de Fosses, impulsada durant la primera legislatura de la coalició de centreesquerra que va presidir Francina Armengol. En un d’aquests petits sarcòfags hi ha Bartolomé Costa Serra, conegut com a Bartomeu Miquel. L’única víctima amb nom i llinatges que es va dipositar a la capella, a prop d’altres que no s’han pogut identificar.

Un violí interpreta una partitura de Robert Schumann. És una carícia enmig d’un acte que transpira tensió. Per la calor de justícia —els ventalls tracten d'espolsar l’alerta groga—, per les dimensions de la carpa habilitada per aixoplugar trenta seients —hi ha el doble de gent, l’espai escasseja i els operadors han de desmuntar la càmera i abandonar el trípode per acostar-se a la notícia— i, també, pel ball de xifres. Un còctel que, segons els responsables del Fòrum per sa Memòria, descriu «les formes» de la Conselleria de Presidència de l’executiu de Marga Prohens, la presidenta popular que ha pactat amb Vox la derogació de la Llei de Memòria Democràtica. Va ser el peatge per aprovar el pressupost de la comunitat autònoma. Ara, la pilota és a la teulada del Tribunal Constitucional, després del recurs presentat pel Govern que formen PSOE i Sumar.

«Són diverses les qüestions que no entenem de l’homenatge que es va fer a Eivissa», escriu Luis Ruiz Val, el president del Fòrum per sa Memòria. El missatge que envia per WhatsApp aquest historiador, un dels investigadors que varen començar a cosir, allà pels anys noranta, la memòria rompuda dels represaliats pel franquisme en una illa on l’exili i el silenci —forçós— dels seus familiars els havien condemnat a l’oblit, és llarg. «Pel que fa a la data, en una conversa telefònica el dia 1 de juliol, la mateixa directora general em va dir que l’acte seria al setembre. Posteriorment, el Govern o l’Ajuntament d’Eivissa varen fixar unilateralment la data del 23 de juliol. El dia 10 de juliol, la Direcció General [de Memòria Democràtica] ho va comunicar per correu electrònic i jo vaig demanar en què consistiria l’acte, a més d’oferir la nostra col·laboració. No hi va haver cap resposta».

Uns segons més tard, Ruiz envia una captura de pantalla del correu que, segons afirma, mai no va rebre resposta. No va ser, però, la darrera conversa per preparar l’enterrament dels represaliats. «El dia 16 de juliol, entre les 20.00 i les 20.30 hores, es va celebrar una reunió telemàtica amb familiars, l’equip de psicòlegs i jo mateix —continua escrivint Ruiz— per tractar el desenvolupament de l’acte. No hi va assistir cap representant del Govern. En aquella reunió vàrem acordar un guió que, finalment, la Direcció General va decidir no tenir en compte, sense informar-ne ningú. La directora general [Xesca Ramis, líder també del PP al municipi mallorquí de Lloseta] va manifestar que es tractava d’un acte institucional i res més».

El president del Fòrum per sa Memòria, Luis Ruiz, denuncia la manca de coordinació i transparència en l’organització de l’homenatge. Segons relata, el Govern va canviar unilateralment la data, no va respondre a la seva proposta de col·laboració i no va participar en la reunió preparatòria amb familiars i psicòlegs

El Govern ho nega tot

«L’acte, de fet, estava previst per a una data anterior», repliquen, també per escrit, des de la Conselleria de Presidència, «però l’empresa encarregada de les plaques ens va avisar que no les tindria a punt a temps. Per aquest motiu, es va informar l’Ajuntament i els familiars i es va ajornar l’acte, fixant una nova data que s’ajustàs a la disponibilitat de les famílies. Tot això es va comunicar al Fòrum en temps i forma. En concret, el correu electrònic amb la invitació es va enviar el 10 de juliol de 2026 a les 10.01 del matí».

I continuen argumentant des del Consolat de Mar: «En l’escaleta definitiva de l’acte no hi havia prevista cap intervenció del Fòrum. Es tractava d’un acte organitzat pel Govern i l’Ajuntament d’Eivissa en què els protagonistes eren els familiars, i per això se’ls va donar la paraula a ells. Passa el mateix quan assistim a la col·locació de pedres de la memòria als municipis: el Govern les encarrega, les finança i les lliura a l’ajuntament, que és qui organitza els actes. El Govern hi assisteix com a convidat, sense intervenir, perquè consideram que el protagonisme ha de recaure en les famílies».

En l’escaleta definitiva de l’acte no hi havia prevista cap intervenció del Fòrum. Es tractava d’un acte organitzat pel Govern i ’Ajuntament d’Eivissa en què els protagonistes eren els familiars, i per això se’ls va donar la paraula a ells

A ses Figueretes sí que varen parlar els polítics. Tanmateix, Luis Ruiz lamenta que el guió que havien acordat en la reunió prèvia «no es va tenir en compte en absolut». En aquest sentit, retreu que «el protagonisme va recaure en la directora general, el regidor de l’Ajuntament d’Eivissa [Manuel Jiménez] i una intervenció de la consellera de Patrimoni del Consell d’Eivissa [Sonia Ramón], que va introduir un ram de flors a la capella. Tots tres pertanyen al mateix partit [el PP] que fa pocs mesos va derogar la Llei de Memòria Democràtica». No obstant això, continua, «tant en el discurs de la directora general com en el del regidor es va insistir en la importància de la memòria per guarir les ferides i construir una convivència estable».

Durant l’acte, la directora Ramis va proclamar que «la democràcia es construeix reconeixent el passat i honorant les víctimes» i va considerar el cas de Bartomeu Miquel com «una llum d’esperança per als descendents que encara esperen una resposta [...]. Ja tenen un lloc on dur-los una flor». Els seus ossos són un dels tres únics identificats a Eivissa gràcies a les proves d’ADN realitzades a familiars directes. Rafel Serra Costa, un dels descendents d’aquest home de seixanta-tres anys que, un 18 de novembre de 1936, varen anar a buscar a Sant Rafel de sa Creu, el poble del centre d’Eivissa on vivia amb la seua dona i els seus nou fills, el varen pujar a un camió i del qual no se’n va tornar a saber mai més res, tenia preparat «un petit discurs» per honorar la memòria del seu regüelo.

Segons explica, poc abans que començàs l’enterrament, un membre de la delegació del Govern li va allargar un altre paper, amb l’ordre que el llegís. «Estava tan nerviós, per la calor i per les circumstàncies, que vaig llegir el que em varen donar. Era una petita biografia del meu regüelo. Després em va fer ràbia no llegir el que duia preparat», diu Serra. Luis Ruiz corrobora el seu testimoni i, des de la Conselleria de Presidència, tornen a defensar la seua gestió: «En cap cas es va prohibir que cap familiar llegís el text que tengués previst. L’únic text facilitat pel Govern va ser el corresponent al llistat de noms (que figura en l’estudi aprovat per la Comissió) i la biografia de la víctima identificada que va ser inhumada al columbari (que també figura en l’estudi). El llistat amb què comptam al Govern és el que el Fòrum va proposar a la Comissió i que aquesta va aprovar. Per tant, és el llistat oficial i el que, per responsabilitat, hem de donar per vàlid. La resta de noms que ells tenen no han estat presentats a la Comissió ni han estat aprovats. De fet, l’estudi està publicat a la nostra pàgina web i es pot consultar».

En cap cas es va prohibir que cap familiar llegís el text que tengués previst. L’únic text facilitat pel Govern va ser el corresponent al llistat de noms (que figura en l’estudi aprovat per la Comissió) i la biografia de la víctima identificada que va ser inhumada al columbari (que també figura en l’estudi)

Discussió per el llistat oficial

En el «llistat oficial» que es pot descarregar des del portal de Memòria Democràtica del Govern hi figuren els 64 desapareguts que es varen llegir en l’homenatge eivissenc. Cementeri de ses Figueretes, Cementeri d’Eivissa, Cementiri Vell d’Eivissa són les tres fórmules que s’utilitzen per referir-se al cementeri on es va trobar la fossa comuna. El 2018, abans de remoure la terra per primera vegada a la recerca dels morts oblidats, el Fòrum per sa Memòria estimava que podia amagar les restes de «75 persones», basant-se en els estudis que els seus historiadors fa dècades que elaboren. La diferència sembla explicar-se amb altres deu víctimes fantasma que apareixen en el cens autonòmic.

Tot i que estan identificades, no s’hi indica el lloc on es varen desfer dels cadàvers. Per aquesta raó, els seus noms i llinatges no es varen pronunciar en veu alta el passat 23 de juliol. Una discrepància que va dur Luis Ruiz a intentar convèncer Xesca Ramis perquè ampliassin la llista. Va ser debades. La discussió va retardar mitja hora l’inici de l’enterrament. «Tot el que va passar», argumenta el president del Fòrum per sa Memòria, «s’hauria pogut evitar si la mateixa directora general hagués estat present en la reunió preparatòria amb els familiars, els psicòlegs i el nostre col·lectiu. Però ni ella ni ningú del Govern no hi varen ser presents». I Ruiz insisteix: «Nañtrps hem documentat un total de 209 víctimes eivissenques [de la repressió franquista], de les quals 97 es trobarien al cementeri de ses Figueretes».

Nou desajust en les xifres. El cens autonòmic —publicat el 2024, ja amb els populars al capdavant del Consolat de Mar— redueix els desapareguts a 93. Inclou fins i tot els eivissencs que varen morir fora de l’illa. Hi ha tretze morts a Palma; la majoria, assassinats, amb judici sumaríssim o sense, però també algun mort en captivitat. Altres tres víctimes en altres punts de Mallorca: Esporles, Manacor, Portocristo. Una, a Formentera. I dues més, a l’Alta Àustria: Joan Bonet Ribas i Antoni Roselló Roig, deportats pels nazis al camp d’extermini de Mauthausen-Gusen i rescatats de l’oblit per les investigacions dels periodistes Xicu Lluy Torres i Elena González Escudero. El cens tampoc no exclou dos eivissencs que varen perdre la vida a Maó. Un, Josep Marí Cardona, sotmès a un consell de guerra. L’altre, Marià Roig Marí, víctima de les bombes setmanals amb què l’aviació del comte Rossi va accelerar la rendició de Menorca durant la primavera de 1939, el desenllaç de la Guerra Civil.

Tot el que va passar s’hauria pogut evitar si la mateixa directora general hagués estat present en la reunió preparatòria amb els familiars, els psicòlegs i el nostre col·lectiu. Però ni ella [la directora general de Relacions Institucionals, Xisca Ramis] ni ningú del Govern no hi varen ser presents

Les diferències amb la passada legislatura

Quan se li comuniquen aquestes dades, Luis Ruiz respon fent una telefonada per deixar anar, de cop:

—El tema de la llista encara em té intrigat. Falten gairebé totes les víctimes dels bombardejos italians sobre Eivissa [l’estiu del 36, el més mortífer, el del 13 de setembre, va deixar una quarantena de morts a la Marina, el port de la capital de l’illa, i va servir d’excusa per a la matança dels presoners que els republicans tenien al castell de Dalt Vila; en el cens només hi apareixen tres noms], però, és clar, aquest Govern està homenatjant els morts que va causar l’aviació republicana, no les persones que varen matar els feixistes. Com que va ser foc amic, no convé, encara que hi morissin, fins i tot, persones conservadores que mai no haurien votat el Front Popular. Per això, vàrem incorporar els divuit que vàrem poder identificar al memorial que fa uns anys vàrem instal·lar al Cementiri Vell. Ningú no pot dir que fos sectari. És una llàstima que tots aquests noms els retirassin d’aquest homenatge. Vist com estan les coses, potser sigui el primer i el darrer, de caràcter institucional, que es faci a Eivissa.

Aquest Govern està homenatjant els morts que va causar l’aviació republicana, no les persones que varen matar els feixistes. Com que va ser foc amic, no convé, encara que hi morissin, fins i tot, persones conservadores que mai no haurien votat el Front Popular

—Com eren els actes que s’organitzaven a Mallorca durant la legislatura passada i als quals va acudir el Fòrum per sa Memòria d’Eivissa i Formentera?

—Me’n record molt bé del primer a què vaig anar, a Porreres. Hi havia una vintena de restes identificades i es tornaven als familiars. En un acte públic. Hi havia la consellera de Cultura, que s’encarregava de les matèries de memòria democràtica, que en aquella època era l’eivissenca Fanny Tur. Varen permetre parlar a Maria Antònia Oliver [presidenta de Memòria de Mallorca, entitat homòloga del Fòrum per sa Memòria a l’illa veïna]. Mira, un detall que crec que és molt significatiu: a Porreres, la gent deixava un passadís pel qual entraven els fèretres, portats pels descendents o persones més o menys vinculades a Memòria de Mallorca, i la gent aplaudia fins que els varen dipositar davant el públic. Hi va haver discursos i es varen lliurar a les famílies: és una manera de donar protagonisme a les víctimes.

—No va ser igual a Eivissa?

—Tot el contrari. Les restes no identificades ja eren dins els nínxols: per veure-les, t’havies d’abocar a la capella. La de Bartomeu Miquel era damunt una taula just al costat de la porta de la capella. Qui la va introduir varen ser els funcionaris de l’Ajuntament d’Eivissa. No es fan les coses així… Tot el que va passar s’hauria pogut evitar si la mateixa directora general hagués estat present en la reunió preparatòria amb els familiars, els psicòlegs —que ens demanaven coses i ens feien propostes sobre l’escaleta de l’acte— i el nostre col·lectiu. Però ni Xesca Ramis ni ningú del Govern no hi varen ser presents. Aleshores, per a què han contractat els psicòlegs? Per a què feim reunions online? Potser és que estam malacostumats a la legislatura passada: allò que es decidia a la Comissió de Memòria Democràtica es decidia després. I tots hi participàvem. Ara, simplement, no hi ha interès.

El 24 de juliol, un dia després de l’acte, el Fòrum per sa Memòria d’Eivissa i Formentera va enviar una carta als diaris locals titulada Allò que no ens van deixar dir. Eren les paraules que l’associació memorialista tenia preparades, les que ningú no va pronunciar durant l’homenatge. Després de citar el galleguista Castelao —non enterraban cadáveres, enterraban semente; aquells cossos llançats dins un clot eren llavor—, la carta demana perdó, «per tantes dècades de silenci, solitud i oblit», «a Bárbara, a Eulària, a Xicu, a Toni, a Vicent». Són els noms de fonts d’alguns dels morts.