El retrat de l’‘infern’ d’Internet de Carla Nyman: “És un mirall narcisista amb versions retallades de nosaltres mateixos”

Carla Nyman (Palma, 1996) acaba de publicar la seva segona novel·la. Tot just arribada de la seva presentació a Barcelona, continua a Madrid el tour promocional d’una faula contemporània capaç de retratar tota una generació. L’obra, titulada El valle del silicio, acosta els lectors a una jove que viu tancada mentre el seu cos sembla diluir-se darrere la pantalla d’un xat a Internet que li promet escapar dels grans problemes que l’envolten. A partir d’aquesta història, l’autora construeix una novel·la que es desenvolupa com una deriva psíquica travessada pel desig, la tecnologia i la necessitat d’afecte.

Mentre afronta un llarg dia d’entrevistes, cafè en mà, l’escriptora i dramaturga debuta a elDiario.es explicant el punt de partida de la trama. La protagonista necessita substituts per a les figures que han desaparegut de la seva vida: des d’una companya de feina virtual fins al seu gos que parla, anomenat Averroes, passant per Samuel Pearce, que representa una via tecno-mística d’escapisme. “Vivim en una negació constant de la realitat, amb conductes compulsives, depressió i incertesa”, apunta l’autora, tot assenyalant com Internet pot funcionar tant com a espai de llibertat com de control, reflectint la tensió entre desig, addicció i aïllament que recull la novel·la.

Més enllà de la narrativa, Nyman ha treballat en projectes que fusionen literatura, performance i tecnologia. Pròximament estrenarà Hyperbórea, una obra de teatre per a actriu i robot a Conde Duque, i desenvolupa Hydra, gràcies a una beca de la Real Academia de España en Roma, un projecte que reinterpreta mites híbrids per explorar l’ésser humà com un cos compost de minerals, aigua i tecnologia. La seva escriptura, reflex ficcionat de la realitat, projecta els futurs possibles entre la ment, el cos i els entorns digitals.

La novel·la arrenca amb una protagonista aïllada, tancada, que lentament es va esvaint a la pantalla, parlant amb Samuel Pearce. ¿La idea era plantejar-ho com una nova forma de tancament, no només físic, sinó mental i tecnològic?

Sí, justament a ella li passa això: és com si s’hagués anul·lat tota la seva realitat. Tots els seus vincles interpersonals han desaparegut, com si s’haguessin evaporat. La seva feina també és telemàtica, cosa que força aquest autoaïllament gairebé autoimposat. A més, viu una orfandat gairebé còsmica —una paraula que ha sortit molt en presentacions— perquè no té lligams ni amb amistats ni amb parella.

Es dona a entendre que ho ha deixat recentment amb la seva parella, tampoc es relaciona amb la seva família, amb els seus pares; és com si hi fossin, però no hi fossin. Llavors necessita substitucions compensatòries per poder subsistir. Aquí apareix l’ordinador, com si estigués animat a través d’aquest usuari que és Samuel Pearce. I tot és molt mental, amb gairebé cap acció. Només en algunes parts.

Clar, com quan Samuel Pearce la convida a anar al teatre, però sense trobar-se.

Això mateix. I també quan ell comença a donar directrius, com anar a la casa de la seva infància per enfrontar-se a una mena de demolició genealògica. És una novel·la en què l’acció no és física o anatòmica —com en les pel·lícules d’acció—, sinó mental, psíquica. Hi ha fins i tot “agulles psíquiques” de tant procés mental.

Sens dubte. També resulta molt interessant com es plantegen els personatges. Fa la sensació que representen diferents sensacions de la contemporaneïtat: el tedi de la narradora, la promesa digital de Samuel Pearce, l’acceptació del nou ordre —un capitalisme amable, verd— en Lady Kombucha, i Averroes, que és pur pensament crític.

Ha estat més aviat accidental. Crec que la novel·la és un símptoma d’aquest moment contemporani delirant, gairebé esquizoide, en què vivim: startups, preocupació per la microbiota més que pel desig… D’aquí emergeixen aquests personatges simbòlics. Ella, en viure aquesta orfandat, necessita substituir figures que no té. Per exemple, li falta una mare i la substitueix amb Lady Kombucha, que representa un mandat ètic hiperbolitzat, molt proper a un mandat capitalista: ser eco-friendly, èticament irreprotxable, però mediat pel mercat.

La novel·la és un símptoma d’aquest moment contemporani delirant, gairebé esquizoide, en què vivim: startups, preocupació per la microbiota més que pel desig

Samuel Pearce també sorgeix d’un desencant amb el món i proposa una via: una unió tecno-mística, una sortida cap al ciberespai. És una fantasia d’omnipotència: autooptimitzar-se, sortir de la mediocritat humana, fondre’s en allò digital, en discursos cripto-capitalistes. Averroes, en canvi, és el principi de realitat: li recorda que ha de menjar, complir funcions biològiques, ser més un gos que un humà atrapat en fantasies filosòfiques. Tot i que també és un personatge autoritari.

Tots els personatges monitoritzen la protagonista, la teledirigeixen; ella no té agència. La mouen com una titella i travessen el seu pensament, fins que acaba dissolent-se en ells. Suposo que per no estar sola: és la seva manera d’oferir-se a l’altre.

Durant la lectura sorgeix una associació força clara amb distopies clàssiques com Matrix, on la IA controla el món alimentant-se dels humans. ¿Aquesta distopia ja s’ha barrejat amb la realitat?

Crec que la distopia és el que estem vivint. És delirant: des de voler terraformar Mart fins a moltes altres coses del present. La ciència-ficció ja és la nostra quotidianitat. La novel·la seria més aviat ficció especulativa: estranya la realitat per assenyalar com n’és de delirant. Vivim en una fugida i una negació constant de la realitat, amb conductes compulsives a Internet, depressió, incertesa… És la simptomatologia contemporània.

La ciència-ficció ja és la nostra quotidianitat. La novel·la seria més aviat ficció especulativa: estranya la realitat per assenyalar com n’és de delirant

També en un moment en què sembla desdibuixar-se qualsevol tipus d’ordre i tot pot caure, fins i tot el dret internacional.

Sí, un neoliberalisme absolut: els drets humans s’aixafen i preval el discurs del més fort.

En la relació amb Samuel Pearce, que és completament digital, ¿es pot percebre un canvi en els vincles afectius a través de la tecnologia?

Sí. Internet és una xarxa planetària tentacular: permet accés a informació, però també està travessada pel poder, la vigilància, l’extracció de dades i els discursos dominants. A més, funciona com un mirall narcisista: ens retorna versions retallades de nosaltres mateixos. Pengo aquesta foto a Instagram i això soc jo. Publico aquest tuit i aquests no sé quants caràcters soc jo. Soc gairebé un eslògan o una consigna o un pamflet, oi?

Internet funciona com un mirall narcisista: ens retorna versions retallades de nosaltres mateixos. Pengo aquesta foto a Instagram i això soc jo. Pengo aquest tuit i aquests no sé quants caràcters soc jo. Soc gairebé un eslògan o una consigna o un pamflet

Tot això impedeix negociar la realitat amb l’altre, generar un diàleg real i la fricció amb l’altre. A més, perquè tu et defineixis identitàriament, t’has de regular amb l’altre constantment. I aquest altre no és un humà, sinó precisament el medi.

Potser com quan Samuel Pearce demana canviar de xat.

Això mateix. Ell proposa passar a un sistema basat en criptomonedes i blockchain, suposadament independent del món terrenal. És un deliri que va creixent fins a semblar una estafa.

De fet, plataformes més hegemòniques com Meta o Google han estat condemnades recentment per un jurat de Los Angeles per fomentar la seva addicció.

Exacte, hi ha una dimensió d’addicció i de control. És una mena de dictadura velada, mediada per discursos de poder i vigilància.

Poc queda de quan Internet es va popularitzar i es va plantejar com una promesa de llibertat.

Sí, però acaba sent absorbida pel sistema.

¿Existeix algun escletxa de llum a la novel·la davant d’aquesta sensació de derrota total?

Crec que no és completament pessimista. Internet no és un lloc terrible en si, però sí inhòspit. Hi ha un petit escletxa: en abocar el seu inconscient a Internet, la protagonista comença a reconèixer els seus malestars. És un primer pas cap a una certa lucidesa. Hi ha un descens als inferns —també literal, perquè Internet no és al núvol, sinó en infraestructures materials—, però al final hi ha un cert aterratge.

Per acabar, ¿en quins projectes treballa ara?

Estic amb diversos projectes. El 28 de maig estreno a Conde Duque una obra, Hyperbórea, sobre la intimitat entre cossos humans i no humans en la cultura digital. És una peça per a una actriu i un robot. I a la Real Academia de España en Roma treballo en Hydra, una relectura de figures mitològiques híbrides com Aracne o Medusa, per pensar l’ésser humà com un cos també híbrid, fet de minerals, aigua i tecnologia.