Hi ha una persona que en aquests moments (i des de fa tres anys) podria estar saltant de plató en plató de televisió i en canvi ha preferit no fer-ho. Una persona que podria haver sortit de l’anonimat i que en canvi ha preferit quedar-s’hi, sense que pràcticament ningú del seu entorn sàpiga encara avui que ell va ser el primer que va denunciar públicament la doble moral d’Iñaki Urdangarin. I que aquella denúncia li va sortir cara.
Els fets es remunten a finals d’agost de 1997, quan un misteriós “Comitè Anticorrupció” va fer arribar una documentació confidencial sobre els deutes municipals d’Urdangarin a la Federació d’Associació de Veïns de Barcelona (FAVB). Faltava poc més d’un mes pel casament reial (que va tenir lloc a la Catedral de Barcelona el 4 d’octubre) i en aquells moments hi havia un petit moviment ciutadà disconforme amb què l’Ajuntament de Barcelona hagués de pagar una part del festí (en forma d’hores extra de guàrdia urbana i de personal de neteja). Amb més raó, doncs, tractant-se d’un morós.
Segons aquells documents, el contribuent Ignacio Urdangarin Liebaert havia estat passant olímpicament de pagar res durant anys: ni els impostos de circulació del seu cotxe esportiu i la seva moto de gran cilindrada (no els havia pagat des del 1993), ni els IBI del seu pis i de l’aparcament (devia els dels anys 1996 i 1997) ni les multes de circulació, que no eren poques: 19, la major part per aparcar la moto indegudament. El deute de l’aleshores jugador d’handbol del FC Barcelona amb l’Ajuntament de la ciutat ascendia a 476.310 pessetes (prop de 3.000 euros), una xifra aleshores considerable i una actitud que no casava amb la imatge de nòvio perfecte que aleshores es projectava d’Urdangarin.
De seguida van saltar les alarmes a la Zarzuela. Urdangarin va córrer a liquidar els seus deutes, mentre la Casa Reial s’afanyava a esmorteir l’impacte del dossier, que a començaments de setembre arribava també a les redaccions de diversos mitjans escrits barcelonins. Els pocs que finalment van donar la notícia ho van fer invertint els conceptes: ja no era l’Urdangarin galtes que arrossegava cinc anys d’impagaments amb el municipi sinó l’Urdangarin responsable que es posava al dia d’alguns tributs endarrerits. De fet, la major part dels mitjans no van informar de res. A banda de la revista de la FAVB, només el setmanari El Triangle li va dedicar una doble pàgina i portada, amb el títol: “Iñaki I, el rei de les multes”.
Un cop passat l’ensurt i el casori, l’Ajuntament de Barcelona va endegar una minuciosa investigació interna per trobar l’autor de l’atemptat a la bona imatge del duc. Joan Clos s’acabava d’estrenar a l’alcaldia i possiblement volia fer mèrits. Amb una eficàcia digne d’admiració, un mes després un funcionari del districte de Les Corts, de nom Josep Antoni MG, era despatxat d’una puntada al cul mitjançant un decret d’alcaldia ratificat pel ple municipal. El rastreig informàtic havia detectat que aquest tècnic municipal havia consultat alguna de les multes més recents d’Urdangarin, i a partir d’aquí una recerca més centrada en la seva gestió va constatar que en tres anys aquest empleat havia realitzat unes 9.000 unificacions de contribuents (llistat unificat dels deutes per diferents conceptes i moments), una de les quals corresponia a Urdangarin. Durant el judici laboral, celebrat el febrer del 1998, el funcionari va admetre que “possiblement” hagués fet aquella unificació, però va assegurar que ell no havia divulgat res i els seus companys van testificar que era molt habitual que tothom conegués la clau personal dels altres per accedir al sistema.
L’any 2011, quan va saltar el cas Urdangarin, vaig seguir el rastre de Josep Antoni MG fins a localitzar-lo. Després d’allò, havia reprès els estudis i amb el temps s’havia convertit en un especialista en transport. Donava classes, havia escrit algun estudi i participava en una entitat del sector. El vaig trucar i li vaig oferir publicar tota la història, però ni tan sols em va voler confirmar si efectivament ell havia estat el cervell d’aquell efímer “Comitè Anticorrupció” de l’era pre-wikileaks. Gairebé ningú del seu entorn coneixia aquell episodi del seu passat, em va dir, i no li venia gens de gust desenterrar-lo, encara que el temps li hagués donat la raó. Al meu entendre, malgrat que possiblement hagués infringit alguna llei, tenia dret a un cert rescabalament moral, ja que al cap i a la fi havia estat víctima del poder per haver tingut la gosadia de destapar un frau protagonitzat per un personatge públic. Li vaig dir que accions com la seva mereixen ser aplaudides i imitades, i no castigades. Però no hi va haver forma de convèncer-lo.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
