La cultura i les garrofes

La cultura no sols és un camp, més o menys prestigiós, de producció, distribució i consum de béns i serveis culturals. També és un eix estratègic de la modernitat avançada, ja que, entre altres, crea valor afegit, preserva patrimoni i fins i tot internacionalitza cultures (les minoritzades, per descomptat, ho tenen més difícil).

I, sobretot, respon a un poc específic «dret a la cultura» que reconeix l’ordenament jurídic. Tenim dret al gaudi estètic, a la diversió creativa, a llegir, etc. I són els creadors, d’una banda, i els gestors culturals i les indústries culturals, d’una altra, els que, sobretot, ens els proporcionen. Els primers creen continguts i els segons els milloren, els difonen i els fan arribar als consumidors en un món en què hi ha molta oferta.

Així mateix, la cultura s’ha consolidat com un motor econòmic, certament secundari, però que cal tenir en compte. L’informe de la UNESCO sobre polítiques culturals de 2005 sosté que genera el 3,4% del PIB mundial i representa el 3,6% de l’ocupació total. És normal que en les aquestes «societats de l’oci» les indústries culturals tinguen com més va més rellevància.

De fet, durant 2025, al País Valencià, el 4% del total de l’ocupació era de naturalesa cultural, la qual cosa significa quasi 100.000 llocs de treball. No estem davant d’un nombre residual, doncs. És un percentatge, això sí, lleugerament més baix que la mitjana estatal (4,2%) i a distància de Madrid, que, amb el 6,4%, és la comunitat autònoma que més destaca, seguida de Catalunya (5,1%). Tot amb tot, és el cinqué territori amb un percentatge més alt. Per exemple, la veïna Múrcia disposa només d’un 2,3%.

És una ocupació que, en general, requereix un nivell de formació alt. De fet, el 6,6% del total dels treballadors amb estudis superiors treballen en cultura (representen el 73,7% del conjunt de l’ocupació cultural) i tan sols ho fan l’1,3% dels qui tenen la primera etapa de l’educació secundària o inferior. El segment d’edat en què es concentra més és el de 25 a 34 anys (5,4%) i el que menys, com és previsible, els de qui estan més a prop de la jubilació (de 55 anys endavant, amb un 3,5%).

En percentatge d’ocupació d’homes (4,2%) i dones (4,3%) pràcticament és igual. Els primers representen el 52,8% del total de treballadors culturals i les dones, la resta del 47,2%. Sí, però, trobem diferències entre subsectors. Així, quasi tres de cada quatre (72,4%) professors de música, dansa, arts i idiomes i més de quatre de cada cinc (81,4%) dels arxivistes, bibliotecaris i conservadors són dones. Per posar un altre cas, també destaca la presència de dones en la traducció i la interpretació, bastant precàries.

A Espanya, el 2024 hi havia registrades 185.544 empreses culturals, de les quals el 10,4% eren valencianes. Novament, hi destaquen Catalunya (19,5%) i Madrid (18,9%). El principal problema és que el 68,3% d’aquestes empreses no tenen assalariats. Sovint són persones físiques (el 70,5%) que fan fins i tot el paper de falsos autònoms. De fet, només el 6,7% d’aquestes empreses superen els cinc assalariats.

Al capdavall, el treball creatiu no està prou valorat. Sovint es considera afició i no pròpiament treball. Com mostrà Remedios Zafra en el llibre El entusiasmo. Precariedad y trabajo creativo en la era digital, es trasllada la idea que «el pagament a la creativitat va implícit en el mer exercici». Amb el fet de poder ser transmés, els creadors ja s’haurien d’acontentar. Per què no funciona la mateixa lògica amb els qui instal·len finestres o transporten mercaderies?

Així, les indústries culturals no tenen al·licients en mercantilitzar una part important de la creativitat cultural. I això té efectes sobre el mercat de treball. Si hi afegim la idea que la cultura hauria de ser gratis (per què la cultura i no la fruita o el lleixiu?), tenim la tempesta perfecta. Piratejar, al capdavall, és pegar-nos un tret al peu.

Sovint les ocupacions culturals estan mal remunerades. De fet, el sou mitjà dels treballs culturals és de 27.559 euros. Sobreïx, però, els de les activitats de programació i emissió de ràdio i de televisió, que arriba als 43.901 euros, i els d’edició (37.589 euros). Per tant, si opteu per aquest sector, com en molts altres, no us fareu rics.

Cal afegir l’escassa oferta pública d’ocupació cultural. En les administracions públiques no són considerats llocs de treball essencials i les taxes de reposició han impedit o dificultat convocatòries que haurien facilitat la incorporació de joves. En efecte, les plantilles culturals estan molt envellides. I, a més, s’arriba on s’arriba. Sense anar més lluny, l’Ajuntament de València tancava durant els mesos d’estiu diverses biblioteques municipals, tot i haver-les refugis climàtics, per absència de contractació de personal suficient.

El més preocupant, per tot plegat, és que l’ocupació cultural no acaba d’enlairar-se. Al Regne d’Espanya representava el 3,9% l’any 2000, la qual cosa significa que només ha crescut tres dècimes en un quart de segle.

És a reveure, a més, com afecta la intel·ligència artificial una part d’aquestes professions. Per posar un cas, fa una certa pena veure que, amb la tradició que tenim de bons il·lustradors gràfics, una bona part dels cartells que veiem en xarxes estan fets amb IA. Tots s’assemblen massa... en lletjor.

Què podrà fer la IA i què no en els treballs culturals? En bona part, és un sector amenaçat. Fins i tot respecte dels escriptors comença a haver-hi desconfiança. A la llarga història del plagi, ara s’hi ha afegit la generació de continguts, trames i escriptura amb la IA. Fa només unes setmanes l’Acadèmia Goncourt retirava com a finalista del seu premi una novel·la que considerava «molt probablement» generada amb IA.

En qualsevol dels casos, una societat avançada cuida els creadors i els difusors de cultura. Però, com vaig escriure el mes passat, per ací les coses són com són.