L’erosió de la justícia i de l’estat del benestar

Un 70,7% de la població considera que, a l’hora d’aplicar les lleis al Regne d’Espanya, es fan diferències depenent de qui siga cadascú i només un 26,6% sosté que s’atorga el mateix tractament a tothom. La sensació de fracàs de l’estat de dret és generalitzada i hauria d’inquietar-nos molt.

De fet, és àmpliament coneguda la complicitat, per ser suau, entre alguns jutges i polítics. El que ja no és tan sabut és que té efectes devastadors en la confiança ciutadana. No debades la justícia té una molt baixa valoració general. Només un 26,8% afirma que és un servei satisfactori o molt satisfactori. Un sistema polític que la gent no es creu està corcat per dins i pot fer fallida o esclatar davant una crisi. N’hem vist molts casos al llarg de la història recent.

L’estudi número 3.579 del CIS, de setembre de 2026, sobre actituds respecte de l’estat del benestar, a banda dels percentatges esmentats, deixa unes altres dades contundents i alarmants. Pel que fa als drets socials, destaca que només l’11,9% assevera que l’accés a un habitatge digne i adequat està garantit per a tothom. O, dit d’una altra manera, molts veuen que els drets reconeguts en la Constitució de 1978 són paper mullat.

Per acabar-ho d’adobar, el 65,9% percep que encara serà pitjor l’accés al primer habitatge en el futur. Fa unes setmanes, una alumna de màster verbalitzà que viure sola era un somni que temia que no aconseguiria mai. Les seues pors estan justificades. Si no disposes d’un habitatge en propietat, atés els preus dels lloguers, quin sou mínim necessites per a poder viure sol en un pis digne?

A més, tan sols el 28,8% estima que viu en un entorn mediambiental adequat. Certament, hi ha una valoració més positiva respecte de l’accés a una educació pública i a la protecció de la salut (d’un 60,6%), tot i que el 44,7% i el 51,1% respectivament sospiten que empitjoraran. També sobreïx el pessimisme sobre el futur del sistema públic de pensions: un 57,5% sosté que s’agreujarà. Així mateix, un percentatge important albira que aniran de caiguda la protecció contra la desocupació (46,2%) i la cura de les persones grans (43,8%).

Si fem una mirada més detallada de l’estudi del CIS, comprovem que les dones són més crítiques amb el funcionament actual de l’estat de benestar, la qual cosa és un efecte de la seua experiència vital. Paradoxalment, elles són més optimistes respecte del futur que no ells.

També seria esperable un increment de respostes positives com més integrat està l’enquestat en el sistema. Així, per posar-ne un cas, un 34,4% de les persones amb estudis universitaris expressen que es dona el mateix tractament legal a tothom, xifra que contrasta entre els qui han cursat alguna formació professional (22,2%).

Tanmateix, els graduats per alguna Universitat són més pessimistes que la mitjana respecte del futur de l’estat del benestar. En aquest cas, tan sols un 14,8% valora que millorarà l’atenció sanitària (21,9%, de mitjana); un 16,4% que ho farà el sistema educatiu públic (23,6%); un 7,7% el sistema públic de pensions (13,8%) i un 13,5% la protecció contra la desocupació (17,6%). Les dades mostren un malestar intens, que pot canalitzar-se en direccions oposades.

A parer meu, el més preocupant de tot plegat és que assistim a la deslegitimació progressiva i constant del contracte social. Així, un 11,7% valora que la societat no es beneficia gens i un altre 47% poc dels impostos i de les cotitzacions. D’altra banda, un 68,8% és del parer que no paguen més impostos els qui més capital atresoren. I un 60,9% considera que rep menys del que aporta. Què és la solidaritat si no? Cap sistema pot oferir més del que rep a tothom.

L’erosió de les polítiques redistributives té i tindrà conseqüències. Cal no oblidar que als EUA un càncer greu no sols és una notícia terrible per a la salut. També és un terrabastall financer que pot conduir el diagnosticat a esdevenir fins i tot una persona sense llar. Encara hi estem lluny, però alguns volen avançar amb decisió cap al somni estatunidenc. Que campe qui puga en la jungla del capitalisme salvatge. Els anirà molt millor als de dalt, òbviament.

Venen mal dades. Un important percentatge de la població, en particular la gent més formada, adverteix que l’estat del benestar s’afeblirà. Aquestes percepcions foren prèvies al fet que el candidat a presidir el govern espanyol Alberto Núñez Feijoo prometé “un govern que us demane sacrifici” en un context de bonança econòmica. I, tot i que cal desconfiar de les enquestes electorals —que, en lloc d’informar sobre l’escenari més probable, faciliten la realitat desitjada per al mitjà o l’organisme que encarrega l’estudi—, aquestes pronostiquen que vindrà un govern de PP i Vox que durà retallades socials i de llibertats.

Comptat i debatut, dècades de corrupció continuada, que dinamita l’exemplaritat i el funcionament del sistema democràtic, d’individualisme i de menyspreu per la cosa pública han fet saó, dissortadament. Amb aquesta crisi de confiança es pot produir un assalt greu a l’estat del benestar que afectarà més negativament les classes treballadores i que incrementarà, de manera notòria, les desigualtats.

Una dels contrasentits és que el desballestament del sistema públic de redistribució tindrà lloc gràcies al suport d’una part important dels més desafavorits. Gramsci sabia de què parlava quan feia servir el concepte d’hegemonia. Les campanyes electorals no van només de xifres, sinó també de lluites culturals. I la dreta juga amb cartes marcades: amb la majoria dels mitjans de comunicació i els algoritmes a favor. I amb l’alta judicatura i el sistema electoral també. Però duen des de 2018, ansiosos, afamats, fora de la Moncloa…