Després de l’11N: una agenda social i laboral pròpia per al País Valencià
La vaga general de l’11 de novembre ens deixa una lliçó clara: el País Valencià necessita reforçar el sindicalisme valencià de classe i construir una agenda social i laboral pròpia, arrelada a la realitat del nostre país. La jornada ha demostrat que la unitat sindical i la confluència amb els moviments socials permeten articular una resposta col·lectiva davant la precarietat, les desigualtats i el deteriorament de les condicions de vida de les valencianes i els valencians.
El repte, ara, és transformar aquesta mobilització en una força sindical i social sostinguda, amb capacitat d’incidir en les polítiques públiques i de millorar les condicions de vida de la majoria social.
Per a fer-ho possible, necessitem un sindicalisme valencià de classe, arrelat als centres de treball, als barris, als pobles i a les comarques; autònom respecte dels poders polítics i econòmics, i amb capacitat per representar els interessos de la classe treballadora. Un sindicalisme que, més enllà de la defensa dels drets laborals, participe activament en els grans debats econòmics, socials i polítics del país.
Aquesta perspectiva exigeix una agenda pròpia. No podem dependre exclusivament de les prioritats i els calendaris polítics que es decideixen fora del nostre territori, a Madrid o a Brussel·les. El País Valencià té una realitat productiva, econòmica i social específica que reclama propostes pròpies i una interlocució efectiva amb les institucions valencianes.
Aquesta agenda ha de situar en primer pla la millora dels salaris, la reducció de la jornada laboral, l’estabilitat en l’ocupació, un SMI valencià, la lluita contra la precarietat, la salut laboral i la igualtat efectiva. També ha d’abordar el dret a l’habitatge, el cost de la vida, la qualitat dels serveis públics, la mobilitat i la protecció social. Perquè les condicions de treball no es poden separar de les condicions de vida.
Aquesta transformació necessita també un model productiu que genere ocupació digna i estable, amb més capacitat industrial, investigació, innovació i valor afegit. Un model que supere la dependència de sectors basats en salaris baixos i temporalitat i que garantisca una transició ecològica justa, sense fer recaure els costos sobre les treballadores i els treballadors.
És per això que necessitem un Marc Valencià de Relacions Laborals i de Protecció Social que ens permeta decidir sobre les nostres condicions de treball, salaris i drets socials. Un instrument propi per ampliar la capacitat d’autogovern, reforçar la negociació col·lectiva a casa nostra, avançar en drets i garantir una distribució més justa de la riquesa.
L’altra gran lliçó de l’11N és la força de les aliances socials. La confluència del sindicalisme de classe amb el moviment pel dret a l’habitatge i altres col·lectius ha evidenciat que les reivindicacions laborals i socials són inseparables.
Aquesta cooperació, que s’ha fet possible al País Valencià, ha de tindre continuïtat des del respecte a la pluralitat i l’autonomia de cada organització, però amb la voluntat de compartir objectius, reivindicacions i iniciatives de mobilització, enfortir els vincles, avançar en la unitat d’acció i, per què no, obrir el camí cap a una possible unitat organitzativa.
Després de l’11N, per tant, no toca limitar-se a fer balanç. És el moment d’enfortir el sindicalisme valencià de classe i situar una agenda social i laboral valenciana al centre del debat públic i de l’acció política.
0