eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Ramon Miravitllas

Professor de Periodisme a la UAB i la UVIC. Ex subdirector d’El Periódico i d'Interviu. Ha dirigit programes d'entrevistes i debat a TVE i COM Ràdio. Autor d'una dotzena de llibres al voltant de la política i la comunicación.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 10

De quan el Barça el rebutjaven per feixista o la transició no va ser dolenta com diuen

Hores abans de la declaració unilateral d’independència al Parlament (DUI), nens i nenes d’entre 5 i 10 anys de la prestigiosa Escola Santa Anna de Barcelona s’esbargien al pati havent dinat. Una professora orientava el joc, en que la majoria dels alumnes s’estiraven a terra i restaven ben quiets, bloquejant el camí d’una minoria que se’ls aproximava sense massa pretensions de superarlos. Prèviament a jeure havien iniciat una cantarella: “Fora les forces d’ocupació”, “no passareu!”. En veient la muralla de carn, la minoria d’infants als quals els tocava l’ingrat paper d’assaltants desistia. Com que les criatures són criatures, l’entreteniment desembocava en empaitar-se a l’estil de les corredisses clàssiques de lladres i serenos. Ignoro els beneficis pedagògics d’inocular a la canalla una simplificació política tan dura per no dir agressiva: bons i dolents, repressors i resistents: invasors, no passareu, una frase de ressonàncies hippies i també de la Guerra Civil.

Una reducció més del pensament a la terra del si o no, d’ells o nosaltres, del blanc o negre, caixa o faixa, catalans o espanyols, indepes o fatxes, on ja fa estona que desaparegueren els matisos. Una situació amb un context social que els portava al recent 1-O, quan les unitats estatals destinades a evitar unes votacions més enllà de la llei decidiren d’afegir-se a la il·legalitat manifesta abusant de les seves funcions a tort i a dret. El presumpte joc del pati sí que confirma, però, una certitud: no hem aconseguit explicar com cal el valor polític de la transició. Ho intentaré per les vies menys filosòfiques, donant per entès que els pactes es produïren sota pressió de l’aparell de l’Estat i sobre el fonament de l’oblit mutu.

Seguir leyendo »

De cuando al Barça lo rechazaban por fascista o la transición no fue mala como la pintan

Horas antes de la declaración unilateral de independencia en el Parlamento (DUI), unos niños y niñas de entre 5 y 10 años de la prestigiosa escuela Santa Ana de Barcelona se recreaban en el patio tras la comida. Una profesora orientaba el juego, en el que la mayoría de los alumnos se echaban al suelo y quedaban inmóviles, bloqueando el camino de una minoría que se acercaba sin excesivas pretensiones de superarlos. Previamente a tumbarse habían iniciado una cantinela: "Fuera las fuerzas de ocupación", "no pasaréis". Al ver la muralla de carne, la minoría de niños a quienes tocaba el ingrato papel de asaltantes desistía. Como los niños son niños, el entretenimiento desembocó en una persecución al estilo clásico de policías y ladrones. Ignoro los beneficios pedagógicos de inocular en el ocio de los niños una simplificación política tan dura por no decir agresiva: buenos y malos, represores y resistentes: invasores, no pasaréis, una frase que resonaba a hippies y también a Guerra Civil.

Una reducción más del pensamiento en la tierra del sí o no, del ellos o nosotros, del blanco o negro, todo o nada, catalanes o españoles, indepes o fachas, donde tiempo ha desaparecieron los matices. Una situación con un contexto social que los llevaba al reciente 1-O, cuando las unidades estatales destinadas a evitar unas votaciones más allá de la ley decidieron añadirse a la ilegalidad manifiesta abusando a conciencia de sus funciones. El presunto juego del patio sí parece confirmar, sin embargo, una certeza: no hemos logrado explicar el valor político de la transición. Lo intentaré por las vías menos filosóficas, dando por supuesto que los pactos se produjeron bajo presión del aparato totalitario y sobre el fundamento del olvido mutuo.

Seguir leyendo »

Ni Catacracia ni Españazo

Si preguntamos a un dirigente de Esquerra Republicana cuál es su preferencia entre izquierda y derecha, responderá: izquierda. Si acto seguido le preguntamos qué elige entre izquierda y Catalunya, nos responderá asimismo sin vacilar que esta última. Basta pues una pregunta para alejar nominalmente a los esquerranistas de su ideario básico y basta una mirada a sus listas únicas con los convergentes nominalmente alejados de sí mismos (PDCat) para verificar que el partido de Rufián y Tardà se ha adherido a los continuadores del partido que aplicó la política laboral más regresiva de la democracia y que seguía perdonando impuestos con un 22% de paro; los que pedían estructuras de Estado y privatizaban el servicio del agua. Los mismos, por cierto, que ahora han cedido el poder a instituciones ajenas al sufragio universal. Los que no hablan de la pobreza y la desigualdad que trajeron. Ello sucede por el taumatúrgico efecto de Catalunya, el vector que lo orienta y avala todo. Si al mismo tiempo comprobamos el firme empeño del PP de Mariano Rajoy por presentarse en el escenario pre independentista con los decorados de don Manuel Fraga y su terapia peligrosa, avistaremos el amargo porvenir que atenaza ya a un grueso de ciudadanos figurantes al que uno de los dos polos ha de romper el corazón. Un grueso supuesto, sí, pues quienes claman votar la independencia no querían ver ni en pintura unas urnas para elecciones estatutarias.

De una parte están los catademócratas que no son, desde luego, escrupulosos amantes de las libertades sin exclusión, pero dan el pego. ¿Cómo? Gracias a colgar el prefijo catalán a cada conjugación democrática, ocultan que ni Europa se frota las manos ante la posibilidad de nuevas fronteras con el lío en las ya existentes y la larga cola hibernada para las futuras, ni Bruselas asumirá ningún referéndum casero ni aceptará secesión alguna que no proceda de la anuencia de un estado miembro. Ocultan que los votos no sirven para torear las leyes estatales cuando uno representa al Estado y por tanto no juega al escondite con las instituciones; y que una cosa es tener mayoría para gobernar y otra para emprender una enorme operación en solitario que necesita mayor legitimación, liderazgo acorde y tiempo de maduración. Gracias a la Catacràcia, camuflan que ni la crisis social ni las clases humildes aparecen en su debate rebosante de trascendencia. Los conductores del procés ocultan que han perdido el miedo en una sola dirección, Madrid, pues la pérdida de soberanía frente a mercados y capital les trae tan al fresco como la escandalosa falta de capacidad de decidir en derechos sociales. Gracias al factor Catalunya, que limpia, fija y da esplendor, disfrazan su origen de aristocracia patriótica conectada a directorios sociales y culturales,

Seguir leyendo »

Ni Catacràcia ni Españazo

Si preguntem a un dirigent d'Esquerra Republicana quina és la seva preferència entre esquerra i dreta, respondrà: esquerra. Si tot seguit li preguntem què tria entre esquerra i Catalunya, ens respondrà també sense vacil·lar que aquesta última. Només cal doncs una pregunta per allunyar nominalment als esquerranistes del seu ideari bàsic i només una mirada a les seves llistes úniques amb els convergents nominalment allunyats de sí mateixos (PDCat) per verificar que el partit de Rufián i Tardà s'ha adherit als continuadors del partit que va aplicar la política laboral més regressiva de la democràcia i que seguia perdonant impostos amb un 22% d'atur; els que demanaven estructures d'Estat i privatitzaven el servei de l'aigua. Els mateixos, per cert, que ara han cedit el poder a institucions alienes al sufragi universal. Els que no parlen de la pobresa i la desigualtat que varen portar. Això succeeix pel taumatúrgic efecte de Catalunya, el vector que tot ho orienta i avala. Si alhora comprovem el ferm afany del PP de Mariano Rajoy per presentar-se en l'escenari pre independentista amb els decorats de don Manuel Fraga i la seva teràpia perillosa, albirarem l'amarg futur que tenalla ja a un gruix de ciutadans figurants als qui un dels dos pols ha de trencar el cor. Un gruix suposat, sí, car els que clamen votar la independència no volien veure ni en pintura unes urnes per a eleccions estatutàries.

D'una banda hi ha els Catademòcrates que no són, per descomptat, escrupolosos amants de les llibertats sense exclusió, però s’ho fan venir bé per que ho sembli. Com? Gràcies a penjar el prefix català a cada conjugació democràtica, amaguen que ni Europa es frega les mans davant la possibilitat de noves fronteres amb l'embolic a les ja existents i la llarga cua hivernada per a les futures, ni Brussel·les assumirà cap referèndum casolà ni acceptarà cap secessió que no procedeixi de l'anuència d'un estat membre. Amaguen que els vots no serveixen per a torejar les lleis estatals quan hom representa l'Estat i per tant no juga a fet i amagar amb les institucions; i que una cosa és tenir majoria per governar i una altra per emprendre una enorme operació en solitari que necessita més legitimació, lideratge acord i temps de maduració. Gràcies a la Catacràcia, maquillen que ni la crisi social ni les classes humils apareguin en el seu debat ple de transcendència. Els conductors del procés catademòcrata amaguen que han perdut la por en una sola direcció, Madrid, ja que la pèrdua de sobirania enfront de mercats i capital els porta tan a la fresca com l'escandalosa manca de capacitat de decidir en drets socials. Gràcies al factor Catalunya, que neteja, fixa i dóna esplendor, disfressen el seu origen d'aristocràcia patriòtica connectada a directoris socials i culturals, esbiaixada i propensa a cert fanatisme. Gràcies a la Catacràcia, les elits i partits d'aquest moviment nacional normalitzen l'actuar amb secretisme, manegar el país com si els pertanyés, no admetre altre catalanisme que el seu, abominar de les posicions intermèdies i agitar un lèxic balcànic (emulat fins i tot per un campió de motos amb residència andorrana). La democràcia corregida i augmentada pel català aconsegueix colar un somni a manera de projecte polític, difuminar que el projecte uniformista posseeix costures discriminatòries i que està rematat per un trident en fora de joc: les presses, l'unilateralisme a ultrança i la bronca. La Catacràcia permet afirmar-se en la mera negació del contrari i eludir les responsabilitats pròpies exagerant els greuges aliens o les diferències per justificar posicions extremes i així contagiar a la societat civil un maximalisme que generi victimistes. En els dies més boirosos la poció màgica fa que el paisatge català s'assembli a una barreja de ghetto de Varsòvia, suburbi de Soweto durant l'apartheid i l’Escòcia de William Wallace el 1365. Per alguna cosa Forcadell clama demanant herois davant els tribunals, ignorant què desgraciada és la societat que els necessita (per embadalir en la seva exaltació lacrimal). La Catàcracia dissimula també una bulímia de símbols que faria posar vermell en altres llocs, com el ritual del minut 17, 14 en el cop d'estadi del Camp Nou.

Seguir leyendo »

Per què no sortim al carrer a Catalunya?

Per què els catalans no independentistes no apareixem en olor de multitud? Som resignats, acomplexats, acoquinats? O ens han desactivat al posar-nos de manera subreptícia unes molletes tòxiques a la sopa de lletres de cada dia? Em presentaré: pertanyo a una casta de periodistes pàries que van ser desallotjats de la direcció dels seus programes (en el meu cas COM Ràdio) i després de les escasses tertúlies on tenien entrada (Canal Català) per desentonar del pensament uniforme dels que fan de Catalunya una unitat de destí en la independència. COM Ràdio va ser rebatejada i reconvertida en agència d'imatge i paraula al servei dels miratges del Govern i els seus aliats ben pagats. La constel·lació sobiranista constitueix una duana inexcusable per ser ciutadà de ple dret. Després de 46 anys d'ofici, no pocs de columnista, aquest és l'únic mitjà que em convida a escriure.

Per què no surt a escena la presumible majoria de catalans captius que en bona lògica no s'apunten a trencar un estat important d'Europa i del món perquè prefereixen construir consensos, que són el fonament de les lleis, que ho són de la convivència? Per què no irromp el malestar d'aquests passatgers forçats a un viatge per l'espai il·legal, sense pla de vol validat de sortida, sense un sol OK dels reguladors del trànsit a gran alçada (EUA, França, Gran Bretanya, Alemanya) i apartats al celler de discrepants? Per què diables es fa petit el seny? No serà que el doble fons de la maleta catalana amaga una voluminosa acceptació tàcita del poderós in-de-pen-den-tis-me regnant? Serà que el tedi de viure en un incessant bany d'escuma publicitària en clau de confrontació amb un enemic de maldat irreductible arruga al més pintat, ofega la iniciativa o relaxa fins el desistiment i l'atonia? Serà que Catalunya segueix sent el purgatori on tots caminem temorosos de ser titllats de catalans tebis? Serà que la seducció virginal d'una república perfecta per a éssers perfectes ha fet la seva feina? Serà que desmarcar-se del sobiranisme suposa de facto alinear-se amb una Espanya marxa enrere de model injust, política degradada, justícia desigual, manaires fàctics, serveis atrofiats, moral trilera, cultura arnada i tics franquistes per una transició covardona a mitges tintes? Suposa acaronar la cara, dura, del president que passarà a la posteritat per no dimitir quan el partit del qual és cervell bombava corrupció i impunitat a destre i destre des del mateix cor econòmic? Serà que no resulta fàcil treure-li la raó al seu col·lega Puigdemont quan vocifera que Espanya està malalta? Serà que, segons amb qui es parla més enllà de l'Ebre, un es fa independentista funcional en un no res?

Seguir leyendo »

¿Por qué no salimos a la calle en Catalunya?

¿Por qué los catalanes no independentistas no aparecemos en olor de multitud? ¿Somos resignados, acomplejados, acoquinados? ¿O nos han desactivado al ponernos de modo subrepticio unas miguitas tóxicas en la sopa de letras de cada día? Me presentaré: pertenezco a una casta de periodistas parias que fueron desalojados de la dirección de sus programas (en mi caso COM Ràdio) y después de las escasas tertulias donde tenían entrada (Canal Català) por desentonar del pensamiento uniforme de quienes hacen de Catalunya una unidad de destino en la independencia. COM Ràdio fue rebautizada y reconvertida en agencia de imagen y palabra al servicio de los espejismos del Govern y sus aliados bien pagados. La constelación soberanista constituye una aduana inexcusable para ser ciudadano de pleno derecho. Después de 46 años de oficio, no pocos de columnista, éste es el único medio que me invita a escribir.

¿Por qué no sale a escena la presumible mayoría de catalanes cautivos que en buena lógica no se apuntan a romper un estado importante de Europa y del mundo porque prefieren construir consensos, que son el fundamento de las leyes, que lo son de la convivencia? ¿Por qué no irrumpe el malestar de esos pasajeros forzados a un viaje por el espacio ilegal, sin plan de vuelo validado de salida, sin un solo OK de los reguladores del tráfico a gran altura (EEUU, Francia, Gran Bretaña, Alemania) y apartados a la bodega de discrepantes? ¿Por qué diablos se achica el seny? ¿No será que el doble fondo de la maleta catalana oculta una voluminosa aceptación tácita del poderoso in-de-pen-den-tis-mo reinante? ¿Será que el hastío de vivir en un incesante baño de espuma publicitaria en clave de confrontación con un enemigo de maldad irreductible arruga al más pintado, ahoga la iniciativa o relaja hasta el desistimiento y la atonía? ¿Será que Catalunya sigue siendo el purgatorio donde todos andamos temerosos de ser tachados de catalanes tibios? ¿Será que la seducción virginal de una república perfecta para seres perfectos ha hecho su trabajo? ¿Será que desmarcarse del soberanismo supone de facto alinearse con una España marcha atrás de modelo injusto, política degradada, justicia desigual, mandones fácticos, servicios atrofiados, moral trilera, cultura apolillada y tics franquistas por una transición cobardona a medias tintas? ¿Supone acariciar la cara, dura, del presidente que pasará a la posteridad por no dimitir cuando el partido del que es cerebro bombeaba corrupción e impunidad a diestro y diestro desde el mismo corazón económico? ¿Será que no resulta fácil quitarle la razón a su colega Puigdemont cuando vocea que España está enferma? ¿Será que, según con quien se habla más allá del Ebro, uno se hace independentista funcional en un santiamén?

Seguir leyendo »