Tarradellas era un exiliat i Puigdemont no ho és, per molt que ho digui. Tarradellas va baixar de l’avió a Barajas amb la Generalitat de la República dipositada a l’esquena, un escamot de l’exèrcit espanyol li presentà armes i un capità li donà la novetat en català. Un oficial de l’exèrcit que havia afusellat el seu antecessor el tractà de President. Això fou la transició. La primera vegada que vaig parlar amb Tarradellas, exiliat a Saint-Martin-Le-Beau, va dir-me: “Sou el primer català que es preocupa per la meva situació econòmica; em costa arribar a fi de mes, car qui podria hi hauria de procurar millor el sosteniment de la institució (Jordi Pujol) no ho fa.” No crec que aquesta sigui la situació de Puigdemont, qui sembla a gust entre la gastronomia flamenca i les convidades a l’òpera.
Els republicans que fugien a l’exili menjaven males herbes dels camps i la soldadesca italiana els feia fotos a canvi d’engrunes. La supervivència estava en perill. L’analogia amb 1939 que forcen els autors intel·lectuals del procés es desqualifica per si sola. Els paisatges de la Guerra Civil ens han llegat escenes de dolor punyents, personatges devastats que perviuran a la memòria i una tipologia de l’exili molt nítida. És possible raonar que són exiliats del segle XXI els qui s’elevaren a líders en l’epicentre d’un il·lícit penal que consta a les constitucions europees? Ho són els qui per mitjà d’una expatriació voluntària es neguen a assumir-ne les conseqüències? Els qui han posat distància amb una democràcia on es poden defensar sense embuts els postulats de l’autodeterminació?
He consultat a un amic comunista, al qual l’activisme aguerrit contra la dictadura va obligar-lo a marxar d’Espanya amb l’ànima ultratjada. Des de Suècia el meu amic seguí exercint un antifranquisme d’acer i la vàlua el dugué a traduir els discursos en castellà del primer ministre suec que va sortir al carrer amb una guardiola per demanar donatius contra el tirà espanyol. Sí, Olof Palme, aquell que varen matar quan la socialdemocràcia anava de debò. La casa del meu amic ha donat aixopluc a exiliats que tenen un lloc reconegut a la història com el general Juan Modesto o Miguel Àngel Asturias (despullat de la nacionalitat i que després fou rebut com ambaixador del seu país i del premi Nobel), i també a un seguit de xil·lens, uruguaians i argentins ‘maxacats’.
L’amic que es refugià a Escandinàvia no es reconeix entre els membres del Govern que han fugit a Bèlgica a fi d’allunyar-se de la reacció de la justícia per fracturar un Estat situant-se damunt de les seves lleis. Tampoc identifica com a presos polítics Jordi Sánchez i Jordi Cuixart (mal anomenats “Els Jordis”, com si fos un gènere identitari despersonalitzat, a parells o a tant el quilo). Els presos de consciència en un Estat repressiu, abreujant: no poden parlar de les seves idees, solen tenir els genitals morats o són llançats per les finestres de les comissaries al cinquè interrogatori. Mossén Xirinacs fou un pres polític, com tants d’altres, i entrà en vagues de fam i de set, per separat i juntes. No hi ha notícia de que els presos als qui l’independentisme qualifica de polítics i els seus cercles concèntrics hagin entrat en vaga de fam per recolzar les reivindicacions, la qual cosa fa pensar que en aquest punt Catalunya tampoc s’assembla a la Irlanda del Nord.
L’acció més ressonant de l’entorn regalimava simbolisme: entrar en un simulacre de cel·les a la plaça de Vic. En definitiva, el meu amic ha passat d’agitar la subversió antifeixista a preocupar-se per l’acurada subversió del llenguatge i dels significats en la potent maquinària del sobiranisme. Per qualsevol aclariment, l’amic em remet al diari de Miguel Torga, un escriptor comunista portuguès represaliat per la dictadura dos dies després de la Revolució del Clavells: “Les instal·lacions de la PIDE (policia política) han estat ocupades. Mentre en companyia d’altres vells veterans de l’oposició al règim feixista presenciava la fúria d’alguns exaltats que reclamaven la mort dels agents, assetjats a l’interior, i en destrossant els cotxes, pensava en el fet curiós de que les autèntiques víctimes de la repressió ben poques vegades executen la venjança. Tenen un pudor que els impedeix tacar el patiment. Són els altres, els qui no varen patir, els qui s’excedeixen, com si no tinguessin la consciència tranquil·la i volguessin vanagloriar-se d’una desesperació que mai varen sentir.”
Altres paral·lelismes són també inexactes. Espanya és una democràcia en regressió, però no és Turquia, ni encara menys una dictadura. El 1939, el generalat feixista va inspirar un cop d’Estat contra la legalitat republicana que provocà un milió de morts. En l’aplicació de l’ordenament legal, “Madrid” no ha donat cap cop d’Estat contra “Catalunya”. La dreta identitària espanyola ha comès, això sí, pífies descomunals que han dut al 155 i a empresonaments que havien de ser evitats preventivament. El PP ha donat mal tracte polític a un gran nombre de catalans que reclamem més autogovern de la nacionalitat històrica i una relació més fèrtil i igualada amb el poder central, molts del quals ens manifestarem aquell juliol de 2011. I molts dels quals, a la vista de la tossuderia del PP, han derivat a postures sobiranistes que necessiten més respecte polític. Arribats aquí, es fa clamorós el silenci tàctic del centre-esquerra espanyol al voltant de la temerària bel·licositat envers Catalunya en els darrers 10 anys, a foc lent i atiant-lo contra l’Estatut, o cuinant totes les argúcies polítiques i tecnicismes jurídics per degradar l’Estat de Dret.
Fins aquí una societat que viu a la trinxera disparant-se posveritats i photoshop polític en totes les direccions. Com que no vull canviar d’amics, de conversa i de país, deixo unes reflexions modestes davant d’unes eleccions que haurien d’assenyalar un nou temps: La decadència de les persones comença quan no tenen el més mínim dubte sobre elles: no es poden justificar tots els abusos i errors propis. Governar també és transigir. El convenciment d’estar sempre en possessió de la raó, fins i tot en ments molt preclares, ha donat ensurts a la humanitat. Un paradís (Espanya o la República Catalana) del que no se’n pot sortir és un infern. Els problemes es solucionen treballant de nit i callant de dia (De Gaulle). Som els bons perquè som la gent no és una veritat duradora. Las masses no pensen. Ja no és hora de veus destructores, de les paraules com punys. Les critiques no són sempre intempestives. Si el Financial Times i Le Monde, pesos pesats en l’opinió mundial, es mostren molt crítics amb el secessionisme català, s’ha de dir i s’ha d’acceptar: el catalanisme no pot ser autisme. Per a elits de Madrid i Barcelona: no es pot presumir d’estimar el teu país i a més pretendre cobrar per això. Una república no es declara senzillament perquè quan la fletxa ja és a l’arc ha de partir.
A Canadà, país que ha sabut trobar la força d’una diversitat marcada, diuen que canadenc és tot aquell que sap fer l’amor en una canoa. Sembla interessant. Comencem doncs per calmar les nostres aigües, fecals. Buscar quina fusta ens faria surar serà difícil: haurem de deixar de viure en l’autoengany.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
