eldiario.es

Menú

ICV i EUiA, la història conflictiva de dos espais germans

Els problemes d'encaix d'EUiA a la coalició de En Comú Podem d'aquest dies han recordat alguns dels episodis de disputa que l'espai sorgit dels PSUC han mantingut des de la Transició

Malgrat les discrepàncies d'idees, la coalició en sí no ha estat mai en dubte des del 2002, sabedors de la importància que aquesta suposa per ambdues parts

El cisma entre ICV i EUiA prové de la divisió entre eurocomunistes, leninistes i prosovietics, l'any 1981, que donarà lloc al Partit Comunista de Catalunya

- PUBLICIDAD -
Lluís Hernández al balcó de l’Ajuntament de Santa Coloma saluda la gent que s’ha congregat per celebrar la victòria comunista a les eleccions municipals de 1979 / Foto via La Lamentable

Lluís Hernández, del PSUC, sale al balcón del Ayuntamiento como primer alcalde de Santa Coloma La Lamentable

La possibilitat que Iniciativa i Esquerra Unida no concorreguessin junts a unes eleccions ha tornat a estar a l'aire els darrers dies. Els problemes d'encaix a la coalició de En Comú Podem per les eleccions al Congrés del 20-D no és cap novetat si es té en compte la trajectòria històrica d'ambdues parts de la coalició. ICV i EUiA són dos espais germans, provinents d'una mateixa família política, que han mantingut una relació conflictiva, malgrat els darrers 14 anys s'ha mostrat estable.

L'espai polític que actualment a Catalunya ocupa ICV-EUiA s'ha anar reconfigurant múltiples vegades des que el 1981 es produís la primera divisió en el sí del PSUC. Les tensions entre el bloc eurocomunista (abanderat a l'Estat espanyol per Santiago Carrillo), el sector leninista i el bloc prosoviètic acabarien amb una escissió a partir de la qual es crearà el Partit Comunista de Catalunya, nascut l'any 1982.

Per l'historiador i militant d'EUiA David Moreno, a part de l'alineament o no amb la URSS i els conflictes després de les concessions fetes durant la Transició –com assumir la monarquia–, un dels factors importants d'aquesta ruptura és l'organització interna del partit. "El PSUC entra a les eleccions, molts quadres seus passen a les institucions i crea tensions. Quadres veïnals, passen a ser regidors i amb el joc democràtic el partit comença perdre organització a nivell social", explica Moreno, que creu que aquest mateix procés es va viure en paral·lel dins de CCOO.

A diferència del que havia passat a la resta de l'Estat Espanyol on l'eurocomunisme s'havia imposat, a Catalunya l'aliança entre leninistes i prosoviètic els allunya de la direcció del Partit. Segons Moreno, això va ser mal rebut pel PCE de Carrillo que “va moure fils per acabar amb l'anomalia catalana, fins que s'expulsa els principals dirigents del sector prosoviètic”. Aquesta tesi també és recolzada per l'històric militant d'ICV i CCOO, Manel Garcia Biel, que considera que “si no hi arriba a estar Carrillo la divisió no s'hagués produït”.

Es d'aquest bloc expulsat d'on naixerà el Partit Comunista de Catalunya, que més endavant acabaria essent un dels motors de la creació d'EUiA. La pugna entre els dos partits es visualitza sobretot al si de CCOO, on el PSUC controla la secretaria general, però el PCC hi té un pes considerable.

A partir de 1982 fins a 1987 es viurà un període divisió entre els dos sectors durant el quals, ambdues formacions veuran reduït el seu pes electoral, especialment el PCC que a diferència del PSUC no aconsegueix obtenir representació parlamentària. És la lluita per saber qui controla l'hegemonia del comunisme català.

La campanya antiOTAN facilita l'acostament

El 1986 les votacions per la OTAN i una forta vaga de CCOO va facilitar acostaments entre els dos bloc, però l'anterior conflicte present en les direccions dels partits que encara no s'havien renovat, va fer que a diferència de l'Estat espanyol on es forma IU, a Catalunya no hi hagués acord. És després dels mals resultats del PSUC a les eleccions de 1986, quan Rafael Ribó substitueix a Gutiérrez Díaz al capdavant del partit que es tornarà a reconstruir un espai unitari entre els dos sectors.

“Amb Ribó al capdavant, es decideix hivernar el PSUC i transferir els actius a una nova marca, Iniciativa per Catalunya que permetia més pluralitat interna i que acabaria per integrar socialisme, ecologisme i feminisme”, explica Garcia Biel. També hi entren en joc els quadres procedents d'Entesa de Nacionalistes d'Esquerra. Amb aquesta aposta, el 1987 concorren de nous junts a les eleccions al Parlament de 1988. Com apunta Moreno, un dels factors que va facilitar el pacte va ser “el nou secretari general de Partit Comunista soviètic, Gorbatxov, era ben vist tant pel PSUC com pel PCC”.

La unitat d'acció, però, durarà poc i es tornarà a trencar el 1989. Per Moreno els motius són que d'una banda, la major cessió de sobirania de partit que el PSUC proposava cedir cap a Iniciativa per Catalunya no convencia als comunistes, que apostaven per mantenir les identitats de cada partit dins del pacte. Per altra banda, apunta a que un major pes institucional del PSUC, a imatge del que havia fet a l'Estat espanyol el PCE amb el PCPE, els hauria portat al convenciment d'intentar “una opa sobre el PCC per assimilar-lo al partit”.

IU propicia un nou pacte

Aquest xoc generarà tensions que no deixaran espai a un nou pacte fins al 1995. Aquell any, ja amb la Unió Soviètica i les diferències que aquesta generava i el moment d'auge d'Izquierda Unida amb Anguita al capdavant tornen a facilitat un nou acord, apadrinat per aquests darrers. El pacte es fa malgrat les diferències al voltant del tractat de Maastricht i de dos posicionaments: el del PSUC, favorable a la Unió Europea i el del PCC, en contra.

Però tal i com IU havia cimentat el pacte, les tensions generades al si del partit el 1997 entre els favorables a apropar-se al PSOE, i fins hi tot integrar-s'hi, i els contraris encapçalats per Anguita faran trontollar de nou el pacte català. En aquest punt, es produeixen diversos processo paral·lels. Primer, els partidaris d'Anguita s'escindeixen del PSUC en el que s'acabarà anomenant PSUC Viu. En segon terme, el PSUC plantejarà una integració gairebé completa a ICV, deixant de banda l'estructura del partit. Al seu torn, el PCC treballava per crear un nou espai d'esquerres al que finalment acabaria sumant el PSUC Viu i el Partit Obrer Revolucionari -d'orientació trotskista i nacionalista catalana-, conformant així l'actual Esquerra Unida i Alternativa.

El retorn a l'estabilitat

“Del 98 al 2000 és el darrer període d'enfrontament. EUiA té mals resultats i ICV és capaç de, en certa manera, mantenir-se. Aquesta es plantejava crear un pol únic entre postcomunistes i els socialistes del PSC”, explica Moreno. Ribó era un dels principals impulsors d'aquesta proposta, que es veurà culminada el 1999 quan IC i el PSC es presentaran junts a les eleccions al Parlament a Girona, Lleida i Tarragona. Els resultats no acaben de ser del tot bons, tot i que ICV obté un total de 5 diputats i Ribó acaba essent substituït pel que anys després seria Conseller d'interior, Joan Saura.

“L'acord estable entre ICV i EUiA arriba de la mà de Saura i del llavors nou líder d'EUiA, Jordi Miralles”, recorda Garcia Biel. Les negociacions encetades a partir de l'any 2002 quan es conforma l'actual coalició que comporta el període més gran d'estabilitat des de les primers escissions del PSUC.

Durant aquest quinze anys no hi ha deixat d'haver-hi algunes tensions. Les aliances internacionals a la Unió Europea -ICV aposta pel bloc verd i EUiA per l'esquerra europea-, la decisió el 2006 d'assumir la conselleria d'interior o la possibilitat que, el 2011, ICV apostés per donar suport a Equo i no a IU a les eleccions al congrés espanyol han estat els principals punts de desencontre segons Moreno. Tanmateix, tant Moreno com García Biel coincideixen al apuntar que, malgrat les discrepàncies d'idees, la coalició en sí no ha estat mai (ni tan sols aquests darrers dies amb les negociacions sobre l'entrada o no d'EUiA a En Comú Podem) en dubte des del 2002, sabedors de la importància que aquesta suposa per ambdues parts.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha