Qualsevol convencionalisme salta pels aires com una crispeta. Explota i, llavors, tot és possible. El món explota, el éssers humans exploten, la vida explota. És la destrucció total. Però... ¿total? Diguem-ne, més aviat, domèstica: “Hi ha una connexió entre l’apocalipsi i el vostre cap de setmana”, diu, irònic, l’italià Salvatore Frasca, creador d’aquesta frenètica aventura circense que protagonitza amb l’holandesa Elske van Gelder (tots dos formats a l’escola de Rogelio Rivel de Barcelona), l’alemanya Philine Dahlmann, i l’argentina Eva Ordóñez.
I, un cop ha esclatat la font que, després de fer una mena de divertit i original “ou com balla”, esdevé una bomba atòmica, hi ha tres dones i un home (únics supervivents?) que despleguen tot un seguit de números mans a mans (degenerat en un violent y frenètic pèls a pèls, diria), trapezi, violència, humor, bicicleta, música en directe. Un espectacle ple de circ però ple de teatre, també. I d’absurd, de voluntat de trencar les normes perquè sí. “I on és aquesta gent?” es pregunta Frasca, referint-se als filòsofs que han buscat el sentit de tot al llarg de la història. “Ja!”, es respon. “Què estem fent? No ho sabem. I això és meravellós”.
És el concepte de circ dadaista: no sabem què fem, però és fantàstic. Tot té el sentit que cadascú li vulgui donar. Es passa d’una cosa a l’altra perquè sí, perquè tot és meravellós. Es passa de la guitarra espanyola aflamencada a la rabiosa guitarra elèctrica perquè toca. I passem per un tètric piano bar, amb copes de whisky i cigarrets i rosses, un violoncel, una flauta... a una màquina de cosir assassina que liquida (zrrrrrum!) l’home, que s’aixeca i torna a prendre la guitarra... Tot per acabar dominat per una de les dones i pujat en una bici acrobàtica, un munt de ferros a joc amb les cames pitilleres de l’artista.
Popcorn Machine (A domestic apocalypse), amb tot el risc que escampa en escena, és una aposta sense risc en el sentit que arriba després d’haver recorregut molts països, tot agafant coses de cada lloc. Els números tenen una tècnica i una originalitat inqüestionables i l’espectacle té ritme i no decau en cap moment. La força i l’agilitat de les tres artistes fa que a algú se li posin els pèls de punta. La lluita de cabells fa mal només de veure-la! Els salts de l’alemanya i la holandesa tensen al límit la paciència de l’espectador més seré i la resistència i les piruetes de l’argentina sobre el trapezi ens deixen descansats.
Tot manté l’atenció i la tensió fins al darrer alè. Amb goig i amb molt sentit de l’humor, amanit per un esclatar continu de crispetes. Són coses del món de l’absurd que a alguns ens atrapa irremeiablement.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
