Que et toqui la loteria és com gaudir d’un dia assolellat a Escòcia. Quasi un miracle. Per això, quan la pluja fa una pausa i el país de l’intrèpid William Wallace es mostra en tot el seu esplendor, no s’ha de perdre ni un minut.
Cruïlla de camins, escenari de cruels batalles i de pel·lícules de Hollywood, paradís del whisky i llar del monstre del llac Ness, Escòcia és un regal per als sentits. Terra dura i inhòspita, esculpida sense pietat pels déus a cop de vent i d’aigua, es mostra orgullosa, puritana i desconfiada a l’estrany. Tanmateix, després d’un parell de glops en un pub, la calor de l’alcohol i el so de les gaites fonen la seva esquerpa façana i es mostra tal com és: cordial, generosa i plena de contradiccions.
La vella dama escocesa té dues ànimes. És urbana i és rural. És celta i és britànica. És mar i és muntanya. És tancada i és oberta. És el pla i és les terres altes –Highlands-. És Edimburg i és Glasgow.
Edimburg, de pedra ennegrida, sembla un buc encallat amb el seu imponent castell a proa i la residència oficial de la reina d’Anglaterra a popa. Des dels aparadors de les botigues de la Milla Reial, els maniquins vestits amb les típiques faldilles escoceses –kilts- contemplen impertèrrits l’anar i venir de vianants i cotxes pels seus carrers empedrats.
La capital escocesa és una ciutat universitària i cosmopolita, és artística i és política. El seu Parlament, obra de l’arquitecte valencià Enric Miralles, és visita obligada no tant per l’originalitat de l’edifici, sinó pel disseny sorprenentment trencador per a una societat tan convencional.
Els setanta quilòmetres que separen Edimburg de les drassanes de Glasgow són un món. Rica ciutat industrial en el passat i condemnada a l’ostracisme durant l’implacable govern de Margaret Thatcher, Glasgow és una ciutat obrera i contaminada que amaga delicades joies arquitectòniques.
Desnonada per la política de deslocalitzacions que va promoure la Dama de Ferro durant la dècada dels vuitanta per acabar amb el poder dels sindicats, el bressol del modernisme de Charles Rennie Mackintosh s’està reinventant amb èxit per deixar enrere la seva imatge fantasmagòrica de fàbriques buidesi de ferros rovellats. La immigració i els joves han tornat a repoblar els seus carrers i els supporters del Celtic Futbol Club i dels Rangers segueixen tirant-se els plats al cap.
Escòcia no seria res sense les històries dels indòmits guerrers pictos i dels fantasmes bromistes que habiten els seus castells. Entre la bonica Saint Andrews –ciutat universitària de la 'jet set', bressol del golf i escenari de Carros de Foc– i la gris Aberdeen –llar d’Alex Salmond i punt de partida cap a les plataformes petrolieres del Mar del Nord– les ruïnes de Dúnottar deixen sense alè.
Erigit en un promontori davant del mar i envoltat de platges inhòspites, el castell va suportar durant segles els atacs de víkings i saxons, i va donar refugi a l’exèrcit de William Wallace. Avui és el lloc preferit dels nuvis escocesos per fer-se les fotos de casament.
Si el castell de Dúnottar va ser l’escenari de la guerra contra els anglesos, el d’Eilean Donan ho va ser de la inoblidable lluita a espasa entre Sen Connery i Christopher Lambert en la primera part d’Els Immortals. Situat en un entorn de pel·lícula, sobre una petita illa lloc de trobada de tres llacs, el castell d’Eilean Donan és una de les icones, juntament amb el llac Ness, més importants de les terres altes escoceses.
Diuen que per veure millor el monstre del llac Ness és imprescindible haver fet abans unes quantes parades en les destil·leries de whisky que hi ha entre Aberdeen i Inverness. En ruta, sorprèn la quantitat de marques de pneumàtics i de tapes de rodes abonyegades que es troben a la carretera. L’alcoholisme segueix sent un dels problemes més greus de la societat escocesa i la ciutat d’Inverness encapçala el rànquing de suïcidis, sobretot durant els sis mesos de fred i fosc hivern.
El paisatge que envolta el llac Ness és impressionant. Les fredes aigües on suposadament viu Nessie cobreixen una profunda sima que parteix Escòcia en dos. L’ésser mitològic que omple de malsons l’etílic descans dels escocesos és en realitat una inofensiva femella que s’alimenta de peixos i es diverteix fent bolcar les barques dels pescadors amb la seva llarga cua. Almenys això és el que expliquen al museu.
Les muntanyes i els llacs se succeeixen de camí cap a la bucòlica illa d’Skye, amb els seus penya-segats, prats verds i casetes blanques; i sorprèn l’empremta que les invasions dels víkings han deixat a l’oest d’Escòcia. Els seus habitants són més alts, més rossos i més guapos, i la insípida carn amb salsa que acompanya el viatger durant la ruta deixa pas al peix, bacallà i salmó sobretot.
Abans de deixar les terres altes de l’oest s’ha de parar a la ciutat de Fort William, una antiga fortificació construïda pels escocesos per lluitar contra l’exèrcit anglès d’Oliver Cronwell convertida ara en camp base per arribar fins al Ben Nevis, el pic més alt del Regne Unit amb 1.344 metres.
Les valls que envolten la ciutat atrauen cada estiu milers de senderistes i muntanyencs, i també han estat l’escenari de pel·lícules com Braveheart, Rob Roy: la passió d’un rebel, i Harry Potter i la pedra filosofal. Tota Escòcia és un gran plató de cine.
Vueling vola des de Barcelona a Edimburg
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
