Narcocràcia

Dues notícies recents han tornat a posar sobre la taula el poder omnímode de la narcocràcia: la publicació del llibre Zero, zero, zero, de Roberto Saviano, i la captura del Chapo Guzmán.

El llibre de Saviano és una investigació minuciosa que explora la ubiqüitat de la cocaïna, la seva invasió en qualsevol àmbit o estrat social: l'antre i el parlament, la medicina i l'esport, l'escola i l'exèrcit, el periodisme i la psiquiatria. Ubic era així mateix el poder de Guzmán, capo màxim del narcotràfic capturat a Mèxic, que, amb la mateixa naturalitat que va comprar magistrats i polítics, va arribar a fer-se un buit en les llistes de la revista Forbes, que el va col·locar entre els homes més rics del món, i en les de Foreign Policy, que el va situar entre els més poderosos.

Com allò que intenta definir, l'ús del terme narcocràcia no ha deixat d'augmentar en les últimes dècades. Al principi, va començar per aplicar-se a una activitat concreta (el tràfic de drogues) i la majoria de les vegades va acabar per vincular-se a un país (Mèxic). Una cosa relativament òbvia, ja que no es pot negar que la narcocràcia és un poder que emana del tràfic d'estupefaents ni que en un país amb les dimensions de Mèxic aquest fenomen ha travessat -per terra, mar i aire- tota la societat. En aquest país -fronterer amb els Estats Units, primer receptor de droga a nivell mundial- s'ha estès igualment una narcocultura amb arrelament divers en la música, el cinema, la literatura, els còmics, l'art, el periodisme, les telenovel·les i fins i tot en alguns rituals vinculats a les execucions. Yuri Herrera o Julián Herbert, Lolita Bosch o Sergio González Rodríguez, Teresa Margolles o Elmer Mendoza han donat compte d'aquest fenomen en discos i assajos, novel·les i cròniques, obres d'art i reportatges, blocs o iniciatives ciutadanes amb el propòsit d'enfrontar-s'hi. Més enllà de Mèxic, Santiago Gamboa o Don Winslow, Quentin Tarantino o David Simmons, The Wire i Breaking Bad, Stephen Desberg i Stephen Soderbergh han revelat les arestes d'un món que és ja el món: no hi ha frontera que se li hagi resistit.

Avui es parla de narcoliteratura i narcoguerrilles, de narcopolítica i de narcoestats, de narcoterrorisme i de narcoarmes, de narcocorridos i fins i tot de narcodiplomàcia.

Narcoabogados és el títol d'un llibre de Ricardo Ravelo.

Es tracta de vocables tan expandits com la seva cartografia, estirada des de Colòmbia fins a Somàlia, de l'Afganistan al Japó, del Carib als Estats Units, d'Ucraïna a Tailàndia.

La narcocràcia comprèn, doncs, un evident desplegament delictiu que abasta des del comerç d'armes fins al de persones, la prostitució i les apostes. Encara que tampoc li són alienes definicions més solemnes, com geopolítica, postguerra freda, economia global, noves tecnologies, mercats emergents...

La politòloga argentina Pilar Calveiro ha donat un pas més enllà a l'assumpte i ha presentat que la lluita contra el narcotràfic pot convertir-se en una manifestació de la narcocràcia, atès que ha servit per desencadenar la violència d'Estat cap a grups socials opositors o exclosos.

Així que no entendrem del tot aquesta cia si la limitem a l'apartat dels delictes comuns -algun departament policial encarregat de la producció-comerç-circulació-consum de drogues-, molt menys si la cenyim a un país o un continent, una forma de govern o una ideologia. Per més que tot això sigui important, la narcocràcia és, sempre, una mica més, fins i tot més que una forma de poder. És una conducta productiva que colonitza primer, i governa després, tot el sistema econòmic en què estem embolicats.

En els seus articles sobre les guerres de l'opi, publicats a mitjans del segle XIX, ja Marx s'ocupava de desvetllar el propòsit colonial d'aquest mercat i la seva responsabilitat en el creixement asimètric del capitalisme. Ètica a part -“ens abstindrem de jutjar la moralitat d'aquest negoci”-, Marx fins i tot es va recolzar en Montgomery Martin, “un anglès”, que li trobava menys humanitat al comerç de l'opi que al tràfic d'esclaus.

Si es tracta de l'Enemic Públic Número U del Capitalisme, costa entendre aquesta condescendència de l'autor d'El Capital, encara que no és l'única que fa saltar les alarmes. Marx, a més, es va permetre aconsellar al “comerç legítim”, i advertir-li que seria el principal damnificat per aquest altre comerç, “il·legítim”, de l'opi.

Paul Lafargue no triga a contradir i avançar una reflexió que sembla escrita avui. Per Lafargue, el narcotràfic no seria una perversió o un “comerç dolent” del capitalisme, sinó a l'inrevés: l'economia capitalista seria, tota ella, una activitat “narcòtica”. Per això les seves claus de submissió s'encaminin a “descobrir consumidors, excitar els seus apetits i crear-los necessitats fictícies”.

Segle i mig més tard, mantenir-se al marge de la narcocràcia és com mantenir-se al marge del govern. No és impossible del tot, però al final sempre t'atrapa per algun costat. I encara que el mateix Marx es va abstenir “de jutjar la moralitat d'aquest negoci”, seguir la seva pauta, assenyalar amb el dit o creure'ns fora de les seves predis no ens mantindrà fora de perill. Entre altres coses, perquè la narcocràcia és una xarxa que arriba al tràfic de submarins i altres romanents de la guerra freda així com el mercat de l'art, la febre de diners que tant critiquem i la febre de dissabte nit que ens regalem.

Legalitzar les drogues acabaria amb la narcocracia? Honestament, en tinc els meus dubtes. Seria dipositar massa confiança en allò legal. O ignorar que la farmacocracia, a la qual no li falten pel·lícules novel·les o assajos que la destripen, es manté en el top ten de les indústries que més diners mouen cada any. És que els oligopolis de la indústria farmacèutica garantiran la fi de les màfies?

Permetin-me l'escepticisme.

Pensar, com Marx, que la religió era l'opi del poble era una frase ben construïda, que arrossegava l'esperança en un món l'emancipació del qual era possible. Pensar, com Lafargue, que l'opi és la religió del poble és una frase molt menys feliç, i l'anticipació d'un món que no sembla tenir solució.