Trobem massa consciències avesades a les contínues mostres de discriminació, de violències, i, en definitiva, d’atemptats a la igualtat de gènere i social, amb les que convivim a diàriament.
Exemples de la cruesa amb què se’ns presenten algunes d’aquestes desigualtats estructurals són l’abandonament polític de les persones refugiades (de les migrades, de fet) o el degoteig d’assassinats per violència masclista. Són dos dels exemples més mediatitzats i que aconsegueixen provocar denúncia col·lectiva. Malauradament, però, i sense minimitzar el seu valor, el rebuig no és suficient per generar un procés de transformació que asseguri societats més justes en els pròxims anys.
Són milers, també, els exemples de discriminacions quotidianes, que qualsevol de nosaltres experimenta o coneix en el seu entorn més immediat, i que passen desapercebudes en massa ocasions. Són violències que es normalitzen sistemàticament, sense despertar àmpliament la consciència individual ni col·lectiva
Lluny de desaparèixer, les relacions de desigualtat com el masclisme, el racisme i altres formes de discriminació cultural, semblen ressorgir de nou, més refinades i subtils que mai. I, fins i tot, més legitimades des d’algunes polítiques, com les que anuncia la líder ultradretana Marie Le Pen a França, que apareix al capdavant de les enquestes electorals dels comissis de l’abril, o les polítiques de tall discriminatori posades en marxa amb l’arribada de Donald Trump a la presidència dels EEUU.
De fet, no ens cal anar tan lluny. A Catalunya hem vist polítiques locals alineades amb el discurs de l’odi, que fonamentades en la demagògia i el populisme, han alimentat actituds de rebuig i pràctiques discriminatòries –algunes, denunciades. Moltes d’altres, assumides–; polítiques i discursos que posen en risc la convivència i la diversitat cultural com a valor social, en escenaris cada vegada més multiculturals, en els que es construeixen estereotips de gènere culturalitzats, travessats de racisme i també de l’eix de classe social, que actuen d’aturador per les dones com a ciutadanes subjectes de drets.
A un altre nivell d’impacte, però que no ens podem permetre passar per alt, les xarxes socials són una via en què fàcilment trobem una àmplia varietat de manifestacions discriminatòries, violentes i incitadores a l’odi que, amb una total impunitat, es difonen i expandeixen ràpidament, impacten en l’imaginari social i reforcen dinàmiques excloents basades en allò que ens fa diferents.
Resulta preocupant la percepció social segons la qual qualsevol vulneració de drets pot ser excusada o justificada basant-se en el “diferencialisme” que massa sovint s’utilitza i es vol imposar per decidir qui té més o menys poder i, de la mà, qui és mereixedora de drets i qui no ho és tant en societats com la nostra.
Però no ens enganyem, malgrat prenen formes diferents, aquests fenòmens no apareixen ara, de nou. El nostre entorn està impregnat d’estructures racistes i sexistes que han existit sempre i que seguim mantenint, en una societat que vol ser multicultural, inclusiva i equitativa.
Construïm les nostres relacions sobre estructures asimètriques de poder, que transformen les diferències en desigualtats, i que hem anat incorporant i perpetuant, seguint les pautes de cada societat o cultura.
En un context de desigualtat com el nostre, on el biaix de gènere i origen condicionen el dia a dia de les persones, cal generar noves respostes encaminades a construir una societat d’arrel democràtica ─que, per ser sòlida, hem de poder traduir per equitativa─, per la qual cosa, ens cal construir nous models de relacions socials; models de relació que fomentin les relacions igualitàries. Com comencem? Incidint on es construeixen la majoria d’aquestes relacions, als espais de més proximitat, a les comunitats, als barris i territoris de pertinença.
És precisament en aquests espais físics, sociopolítics i simbòlics, espais que esdevenen privilegiats per les dinàmiques que s’hi donen, on cal promoure canvis individuals, col·lectius i comunitaris, que contribuiran, a la vegada, a canvis globals per viure vides més equitatives i socialment sostenibles.
L’acció comunitària esdevé clau per transformar relacions de desigualtat, perquè el que aconsegueix és construir alternatives de cooperació, des del diàleg, el coneixement i el reconeixement mutu. La clau? Afavorir que la diversitat es rebi com a valor i promoure una interacció i una convivència positiva, malgrat no exempta de conflictivitat. Cal que l’acció comunitària impulsi processos que accentuïn el que tenim en comú i, des d’aquí, permetin construir un marc de convivència compartit.
Assegurar comunitats enfortides, ben articulades i organitzades, amb una ciutadania activa, i la coresponsabilització de les administracions locals i altres agents socials que aquest procés demana, és una estratègia ineludible per esquerdar els fonaments de les desigualtats que amaren la convivència als barris i municipis i que, perillosament, arriben a plasmar-se en polítiques públiques a tots els nivells.
Sense una àmplia aposta per l’acció comunitària intercultural, necessàriament feminista (perquè, sense justícia de gènere, no podem aspirar a la justícia social) i des d’un enfocament de drets ─humans, econòmics, socials i culturals─, no aconseguirem evitar la reproducció de les desigualtats.
La resposta a les violències xenòfobes i masclistes exigeix actituds de comunicació i respecte que han de permetre (re)construir models de convivència; models que, des dels espais de convivència més propers, oposin resistència a les desigualtats estructurals.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
